Fàcil vs difícil

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

A València sabem viure molt bé: per molt de temps que faça que visc a Madrid (ja vaig per dos anys i mig) sempre trobaré a faltar “l’esmorzaret”. Per qui no ho conega ho sent molt però l’esmorzaret valencià no s’explica, es viu. La Pascuala?

Déu méu… Gràcies al cel que ja no visc a València, perquè des que em van diagnosticar celiaquia ja no podria haver tornat a esmorzar allí, situació que dol verbalitzar però que des de la distància no fa tant de mal. Vos he injectat bona dosi de drama de forma gratuïta? Sí. En sóc conscient? També. Me’n penedisc? D’això igual ja no tant.

Ai, tornant al tema que si no me’n vaig… Ací (València, Madrid, món desenvolupat en general) ho tenim tot bastant fàcil: només cal pensar o desitjar alguna cosa que, probablement, en menys temps del que et costa dir “ibuprofeno” amb tres cassalles ho tindràs al teu abast.

Fa poc vaig viatjar a Rabat: primera vegada fora d’Europa, primera vegada al Marroc, res millor per començar que la capital del país. Mentre cercàvem informació pel viatge, ens trobàvem amb coses com que et venen tabac a tot arreu però… Està molt mal vist veure a una dona fumant pel carrer. També vam rebutjar la intenció de dinar algun dia amb una cerveseta al davant, perquè l’alcohol va en contra de la seua religió. Com a bones milllenials que som, és cert que no vam pensar en tot el tema tecnologia 4G i xarxes socials vàries fins que, ja a l’avió, una hostessa ens va dir que era excessivament car utilitzar la nostra targeta espanyola.

Des del principi (parle en plural perquè vaig anar amb la meua cosina) tot va ser una successió de casualitats que hui encara ens sorprén: al viatge d’anada vam conèixer Abdel, marroquí afincat a Madrid que ens va donar nocions bàsiques d’àrab i es va comprometre a acompanyar-nos en tots els tràmits fronterissos per tal de no entrar en pànic.

Ja a l’aeroport de Rabat-Salé vam topetar amb el seu amic Samil, i tots dos ens van fer d’intèrprets a la guixeta de canvi de moneda per tal que no ens estafaren al veure’ns soles, joves, occidentals i sense entendre ni papa de francés ni àrab. Ara resulta que també volien portar-nos al nostre riad (típic allotjament marroquí) perquè plovia a bots i barrals!

Clara i jo no donàvem crèdit: Marroc ens estava ensenyant la seua cara més fàcil i ni tan sols havíem eixit de l’aeroport! Finalment ens va acompanyar al centre de la ciutat Abderraman, un amic de tots dos i la seua dona espanyola, amb els que curiosament vam estar parlant d’Algemesí, ja que tenien amics allà. El nostre allotjament estava dins la Medina, a la que era impossible entrar amb cotxe (recorde que plovia com si s’anara a acabar el món) i Abderraman, com s’havia compromés amb els seus amics, ens va acompanyar a peu pels estrets carrers de la Medina fins que vam arribar al riad, ben guarides de la benvinguda tan “agradable” que ens havia donat el cel marroquí.

Quan semblava que els nostres cervells europeus anaven a rebentar de tanta generositat gratuïta a un país tan desconegut per nosaltres, abans de pujar a l’habitació per dormir se’m va ocórrer preguntar (gràcies al cel el nostre contacte parlava anglés) si a aquelles hores (devia ser quasi mitjanit) ens podien recomanar algun lloc per buscar menjar: als deu minuts teníem a l’habitació una safata amb tant de cuscús que podíem haver alimentat cinc persones més.

Torne a repetir: les dos estàvem famolenques. A l’abast, sols teníem cuscús. La base del cuscús és sèmola de blat. Fa X paràgrafs he dit que sóc celíaca: feu la suma.

El blat i l
Blat vs celiaquia/ Maria Part