Retornar a la Falla: Crònica del descens

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

1. Prospecció

Vers el desafiament que suposa enfrontar l’obra de dos artistes com l’Ayelen Peressini (1986) i l’Aldo Urbano (1991), que no es coneixien fins que es va començar a gestar aquesta exposició, era necessari traçar una sèrie de línies, de cables, que afavorissin aquest diàleg i en canalitzessin l’essència. D’aquesta manera, a partir de febrer del 2016, vaig iniciar els preparatius per començar l’expedició espeleològica per descendir a les profunditats del que posteriorment acabaríem anomenant FALLA.

La primera etapa d’aquest viatge va consistir a conèixer els que serien els meus companys de travessia, entendre’ls i assimilar la seva manera de crear. Per tal d’assolir aquest objectiu inicial, era necessari, en primer lloc, estudiar detingudament el seu passat i fer-ne una mena d’arqueologia on-line. En altres paraules, devorar les seves respectives planes web. Òbviament, però, aquest primer estadi del descens va requerir també una fita determinant: la visita al taller de l’Aldo, en aquell moment encara situat a l’Espai Roca Umbert, a Granollers. Aquest acte de pelegrinatge fins al lloc on l’artista crea l’obra va ser un element clau per entendre l’univers creatiu de l’Aldo: acumulació d’obres, llibres, objectes, i una paret empaperada amb l’últim projecte que es duia entre mans, una novel·la gràfica.

Cal ressenyar, a més, que aquesta prospecció no va ser unidireccional, sinó que es va donar de manera centrífuga i per triplicat: l’Ayelen i l’Aldo es coneixien entre ells, alhora em coneixien a mi, i jo els coneixia a ells. Unes quantes trobades, moltes imatges i idees i unes cerveses més tard, va arribar l’estiu, i amb ell, la canícula i l’assossec. En aquesta estació en què l’activitat baixa de manera directament proporcional a la pujada de la temperatura, es va donar el moment idoni per començar la segona etapa del descens.

2.Bagatge

Fetes les degudes presentacions i havent – més o menys – delineat mentalment els contorns dels meus companys d’expedició, era el moment d’aprofitar la calitja i insuflar vida a les hores mortes estivals: calia triar l’equipatge que ens portaria fins al nostre encara ignot destí. Després del ritual iniciàtic que va suposar conèixer l’univers creatiu d’ambdós artistes, tenia més o menys una idea de què podia emportar-me i què no a partir dels punts en comú que havia descobert de tots dos. Color, línia i, sobretot, espai van ser el primer que vaig buscar en el meu armari documental. L’inici de la recerca va ser tant interessant com infructuós a curt termini. La ingesta massiva de documentació va portar a una saturació conceptual que va – momentàniament – distanciar-me de l’objectiu de tot plegat: establir un diàleg fructífer entre l’obra de l’Aldo i la de l’Ayelen, que al mateix temps anaven proposant idees d’obra pensada per a la Fundació Arranz-Bravo.

La meva motxilla començava a pudir a estancament i era molt necessari un revulsiu que la buidés per tornar-la a omplir. Calia allunyar-se per després poder fer un zoom in i configurar les bases sobre les quals edificar la dialèctica que ompliria el buit entre tots dos artistes.  Va ser Vassily Kandinsky qui em va ajudar a airejar l’equipatge; a De l’espiritual en l’art (1910), Kandinsky diu que:

“En estos tiempos mudos y ciegos, los hombres dan una importancia exclusiva al éxito externo, se preocupan sólo de los bienes materiales y celebran como una gran proeza el progreso técnico que sólo sirve y sólo puede servir al cuerpo. […] El arte, que en estas épocas vive humillado, es utilizado exclusivamente para fines materiales. […] (El arte) sigue por el camino del «cómo», se especializa, sólo es comprensible a los mismos artistas, que empiezan a quejarse de la indiferencia del espectador hacia sus obras”. (1)

Aquesta cita, plena de paral·lelismes amb una actualitat hostil vers l’art i la cultura, va ser el detonant tectònic per obrir-me l’entrada a la FALLA, encara que aquesta no havia estat batejada encara com a tal. El present era (és) l’aglomerant perfecte per unificar el substrat artístic de la pintura lisèrgica de l’Aldo i les estructures volàtils de l’Ayelen; és el coure dels cables que permeten la transmissió d’energia d’una banda cap a l’altra i viceversa. Un cop trobat aquest element clau en el bagatge necessari per iniciar el descens, l’únic que restava era encarar-lo i començar-lo.

3. Descens

Tot i que després de la benaurada descoberta de l’aglomerant Kandinsky el camí semblava marcat i aplanat, aquest va resultar més complex del que a priori em vaig imaginar i es va demostrar que si bé útil, aquesta fita era insuficient per a accedir al fons de la FALLA. Es va donar aleshores la necessitat d’ampliar el material amb què bastir una via per on descendir, i aquesta ampliació va venir lligada a Giorgio Agamben, que al seu opuscle Què vol dir ser contemporani? ens diu que “És contemporani qui ha trencat les vèrtebres del seu temps […]qui n’ha percebut la falla i qui ha fet d’aquesta fractura el lloc d’una cita entre els temps i les generacions”(2). D’aquesta manera, la FALLA rebia el seu nom, el descens es materialitzava i cada cop estava més a prop del punt culminant de l’expedició, on podria accedir a una anàlisi dialèctica de l’obra dels meus dos companys.

L’última etapa d’aquest descens va comportar recórrer a Agamben de nou, aquesta vegada per a indagar sobre la naturalesa de l’individu i la dualitat immanent al seu interior. L’etern debat entre hardware i software, que el filòsof posa sobre el paper en termes d’individu amb una part individuada i una que resta per individuar. La relació entre aquestes dues parts de l’individu, que anomena genius, són la clau definitiva per abordar l’obra de l’Ayelen i l’Aldo: el component espiritual. Tots dos, potser inconscientment, hi apel·len: ja sigui des del curtcircuit cognitiu que l’Aldo busca provocar amb els seus vòrtexs i màquines psicodèliques o des del buit habitable flotant a l’interior de les estructures de l’Ayelen.

Són moltes les fractures del nostre present, però el nostre punt de ruptura, la nostra FALLA és aquesta: un espai d’incomoditat en què es fan paleses les mancances d’un present que, com tots, és hostil. És a partir d’aquesta hostilitat, pròpia d’una societat postmoderna tardana que ha desterrat de les nostres vides tot allò que va més enllà de la raó i el materialisme salvatges, que tant l’Aldo com l’Ayelen aborden una necessitat humana; una necessitat interior que connecta l’individu amb una espiritualitat perduda.

(1) KANDINSKY, V. De lo espiritual en el arte. Barcelona: Paidós Estética, 2012, p. 29
(2) AGAMBEN, G. Què vol dir ser contemporani? Barcelona: Arcadia, 2008, p.8