De vegades podem ser feliços —a diferència del rei de la ranxera de Los Ángeles Negros— sense tierras, castillos ni amor. I és en un bon llibre on moltes vegades podem trobar el refugi que necessitem front a l’irremeiable avanç del rellotge. I si amb eixe llibre podem (de)construir —sí, eixa paraula que està tan de moda— el relat oficial que s’ha ofert des de mitjans de comunicació i forces del bipartidisme i podem incloure dins d’eixe relat tots els grups oblidats per la història, partits extraparlamentaris, associacions, mitjans de comunicació i intel·lectuals que lluitaren des de tots els racons de l’Estat espanyol —sí, i no sols a Madrid— per les banderes de les llibertats i el progrés, un reconeixement de la diversitat i una cultura modernitzadora ja estem parlant de cosa bona. Tombar l’estaca: identitats, sexualitats i violències durant la Transició és el manual necessari per fer cas a Locke, posar la nostra ment en blanc i començar a (re)aprendre. Benvinguts al País Valencià, poseu-vos còmodes, feu-vos os unes roses i prepareu-vos per iniciar un viatge literari alternatiu contra un relat que ens han venut com la única veritat possible. Gràcies a obres com aquesta, hui som un poble amb més memòria. Benvinguts als anys 70.
Tardor del 2013. Un grup d’estudiants de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València decideixen, arran de la mancança de continguts relatius a la història de la terreta, sobretot després del Pla Bolònia, posar-se a investigar sobre aquesta, i això els motiva per investigar sobre altres experències democratitzadores com la de molts països d’Amèrica Llatina durant aquest segle. Així es genera l’ambient idoni pel congrés que es va celebrar al 2015 a la UV sota el títol “La Transició a debat”. Allí es va sembrar la llavor que tan brillantment ha germinat amb la publicació d’aquest llibre, escrit íntegrament per acadèmics valencians vinculats a la Universitat de València, coordinat per Carme Bernat i Vicent Galiana i prologat per l’historiador català i militant històric del PSUC Josep Fontana. Les persones implicades en aquest llibre sentiren —com deia Raimon— que la Transició és un temps que “és un poc nostre”, i això és, al meu judici, una part fonamental de la validesa del llibre. Comença ara un recorregut per la memòria democràtica d’aquest Estat —i, per una vegada, des de la perifèria—.
El recorregut que ens planteja Tombar l’estaca comença per la història del sorgiment i desenvolupament del moviment LGTBI al País Valencià. Aquest va nàixer l’any 1976 arran del Congrés de Marginalitat Social de Burjassot, que va donar lloc al Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià, creat al caliu del moviment homònim que existia a Catalunya (i que, tanmateix, va esdevindre el primer moviment d’aquest caràcter a l’Estat). Ací, Pau López-Clavel destaca la importància que van tindre les forces a l’esquerra del PCPV en la normalització i el suport al col·lectiu LGTB del cap i casal. Qüestions com la de l’assumpció de l’heteronormativitat o la necessitat d’unificar la lluita del moviment amb una altra de tipus social i polític de marcat caràcter marxista van ser els elements més significatius d’una lluita que —malgrat no fos enorme numèricament— influeix i condiciona les circumstàncies específiques del col·lectiu en l’actualitat. Eixos “carrers diversos” de València dels que parlava Estellés mai haurien sigut el que són ara sense lluites com aquesta.
La Transició va generar desencís en molta gent, que veia com els seus somnis i plans futurs per a quan caiguera el Franquisme no s’havien fet realitat. En aquest context Vicent Galiana i Cano analitza com, després de les enormes concessions del PCE i la seua “política de reconciliació nacional” que venia portant a terme des dels anys 50, no existien alternatives polítiques que pogueren servir com a eina de transformació social. En una situació en què, com diu l’autor, “els moviments socials i sindicats es veieren supeditats als partits polítics (…) i els pactes entre l’esquerra institucionalitzada i sectors provinents del Franquisme acompanyaren la caiguda de la mobilització social i certificaren el tancament d’oportunitats polítiques” moltes persones a tots els racons de l’Estat espanyol decidiren optar per la via de la insurrecció armada. L’autor centra el seu treball en l’anàlisi dels grups insurgents de les perifèries de l’Estat, que s’adheriren a la Carta de Brest, un document que tenia com a objectiu la formació de xicotets Estats socialistes. Es remarca la mancança d’estudis al respecte d’aquest tipus d’organitzacions, com van ser la Unió do Povo Galego, el Partit Socialista Revolucionari Popular basc o el Front Obrer Català.
Ara ens agarrem de la mà de Carme Bernat Mateu per traslladar-nos al feminisme del anys 70. Ací destaca la figura d’una organització pionera on les haja a la societat posfranquista: el grup de dones independents Terra. Aquest grup va constituir una de les primeres col·lectivitats feministes que creia en l’autoconsciència i organitzava reunions destinades a que les dones es conegueren millor, tant a l’àmbit invididual com al col·lectiu, i tan físcament com intel·lectual. Així, amb aquesta ferramenta pogueren deconstuir les seues relacions i vínculs, i, en definitiva, les seues vides. Com exposa l’autora, “aquests grups van aconseguir transformar la seua autopercepció com a dones, des d’una visió de repudi a una acceptació positiva: algunes sentiren, per primera vegada, “orgull de ser dones”. Després de la llarga obscuretat del Franquisme, hi havia una eixida per a totes elles; hi existia, en definitiva, un llarg camí que servia a aquestes dones, com l’utopia segons Galeano; servia per caminar.
El llibre continua amb el particular homenatge de Vicent Bellver Loizaga al moviment autònom i a l’anarquista durant la Transició: “les lluites utòpiques d’aquells anys”, com les defineix l’autor. Amb moviment autònom es refereix a totes aquelles causes que van emprendre, motu proprio, el obrers de l’època, com la de la fàbrica de Roca. Lluites com aquesta que, com defensaven els treballadors d’aquells temps, amb vagues de 14 dies i eternes assemblees van aconseguir conquestes fonamentals per els treballadors, “des de fora del pactisme constitucionalista”. A més a més, parla de l’oblit que ha patit aquestos últims anys el col·lectiu anarquista, on sempre ha destacat un gran eclecticisme, i que ha estat representat per figures com la de Federica Monstseny i per fites tan transcendents com les Jornades Llibertàries del Saló Diana al Parc Güell de Barcelona.
Podria seguir hores i hores desgranant-vos aquest llibre coral on també es parla del moment del destape (a càrrec d’Aneta Vasileva i Rubén Gregori); no podria oblidar-me de com els gran mitjans de comunicació van tindre un paper fonamental a la creació de la mitologia al voltant de la Transició i de la borradura de la gent comú —els nadies dels qui parlava Eduardo Galeano— de la història i del paper de mitjans alternatius com València Semanal (a Càrrec de Carles Xavier Senso); no puc deixar de parlar de les grans manifestacions que es donaren a Catalunya i al País Valencià durant el tardofranquisme, que constitueixen algunes de les manifestacions més massives que s’han vist a la nostra història (a càrrec d’ Andreu Ginés); fonamental és l’aportació de Francesc Viadel per entendre les bases teòriques del blaverisme i el seu paper desmobilitzador de l’esquerra valenciana i el nacionalisme i a la consolidació d’el mantra de que el poble valencià tenia moltes glòries per ofrenar a Espanya; tanmateix no podem deixar passar la cirereta que li faltava a aquest sòlid i deliciós pastís, el súmmum d’un d’eixos llargs treballs d’investigació que marquen un temps: el (molt recomanable, per si quedaven dubtes) passeig per la València capital de la República, per Jorge Ramos.
Sobren motius per recomanar aquest llibre amb què, des del moment en què ho vaig vore per primera vegada, he mantingut un víncul molt especial que em feia portar-lo a classe i ensenyar-lo orgullós a companys i professors de l’àmbit universitari de Madrid al que (sobre)visc. Acabe citant al gran historiador Josep Fontana, que, per a mi, defineix meravellosament el significat d’aquestes pàgines al pròleg del llibre: “val la pena, per tant, seguir aprofundint en el coneixement d’uns esdeveniments que contenen moltes de les claus que expliquen les mancances de la nostra “democràcia constitucional” i ens ajuden a entendre la misèria política actual”.
