El feixisme com a tragèdia (part I)

Va ser Marx qui va dir —parafrasejant Hegel— aquella frase de; “la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa”, realitzant una anàlisi d’aquesta que sembla quedar plasmat en la identitat de la naturalesa humana.

És en el nostre present, en el qual el “Final de la història” declarat per Fukuyama comença a enfonsar-se, un moment de summa importància pel qual la història torna a estar en disputa. Nous partits, identificats amb la reproducció d’idees reaccionàries relacionades amb discursos històricament lligats amb partits d’extrema dreta, apareixen per tot el món. És per això, que hem de parar a preguntar-nos fins a quin punt aquests nous partits són una representació actual del que el feixisme va ser en el seu moment, veient si Hegel tenia raó i seguim atrapats en aquest procés en el qual la història torna a repetir-se com a farsa. Per a això, he decidit dividir tota aquesta història en dues parts. Pel que fa a aquesta primera peça tractarà del que va succeir en el Segle XX, analitzant el que el Feixisme va ser en el seu moment.

El Feixisme va ser un fenomen sorgit durant el Segle XX que va donar lloc a moltes de les pitjors accions realitzades en tota la història de la humanitat. Va comportar una de les fases més negres de la humanitat, generant grans conflictes i guerres, al mateix temps que milers de matances indiscriminades. Després de tot això, van ser moltes les preguntes que van intentar desentranyar el perquè d’aquesta situació: com havia pogut sorgir tot això? quins eren els passos que havíem donat per a arribar fins ací? I, sobretot, quins són els elements que componen aquest pensament polític que va arribar a causar tant dolor al món?

Jocs Olímpics de 1936 a Berlín

Hui dia, moltes d’aquestes preguntes segueixen sense clares respostes o, millor dit, han obtingut tantes respostes que és difícil traure una conclusió lògica de quins són els motius reals que van fer que el Feixisme arribara a triomfar com un moviment polític de masses.

- Publicitat -

És recurrent des de la Teoria Política, assenyalar que els Moviments Feixistes sorgits a Europa van ser independents entre si, que no van tindre res que veure uns amb uns altres, allunyant i desvirtuant una realitat política que recorre internament cadascun d’ells. És així com aquests elements essencials que es van donar en un moviment que va ocupar diferents països en un curt període de temps, queden difuminats sota una capa de contingències històriques, impedint que s’entenga la raó de que es donara com un procés històric comú en un període de temps determinat.

Si qualsevol anàlisi se centra en les diferències que existeixen entre cadascun d’aquests Moviments Feixistes, és evident que pot trobar-les, ja que tots ells es van donar com a processos populars. El que implica que absorbira part dels elements estructurals de cada territori constituint-se amb una Identitat diferent dins de cadascun d’ells, ja que les classes populars, malgrat ocupar el mateix escalafó dins de qualsevol societat, tenen comportaments diferents, ja siga per qüestions culturals, nacionals o tradicionals.

Segurament, la millor referència teòrica del que implica la política dins del Feixisme la trobem en Carl Schmitt. La definició que aquest autor fa sobre la política, no solament s’aplica des de la lògica del Feixisme, sinó que és assumible per qualsevol teoria política, ja que tenen més a veure amb una definició genèrica que amb una aplicació pràctica, sent possible que aquesta siga utilitzada des de la visió més macabra, tal com va succeir en el passat.

Per a Carl Schmitt, tot conjunt social implica una agrupació de persones que passen a organitzar-se d’alguna manera, constituint un “nosaltres”, és a dir, un grup del qual es passa a formar part. Així es genera una Identitat pròpia amb unes característiques que són atribuïdes a tots els qui formen part d’eixe grup, amb la conseqüència implícita de generar un “ells”. Aquesta part antagònica queda fora del “nosaltres”, quedant una diferenciació que passa a entendre’s com a natural entre tots dos conjunts socials. Així, es crea un grup del que formem part i un altre al que ens veiem enfrontats. No perquè aquesta és una condició de la naturalesa humana que busca generar un conflicte, sinó com una forma de reivindicació de la nostra pròpia Identitat que no es dona a priori. Existeix un “nosaltres” perquè no formem part de l’“ells”, es construeix un endins i un fora, que assenyala qui forma part de cadascun dels bàndols.

L’organització política per excel·lència que més utilitza aquest esquema és la de l’Estat Nació. És la pertinença a un territori la que defineix els qui formen part del grup i els qui no, sent les fronteres de l’Estat les barreres físiques que assenyalen el límit entre estar a un costat o a un altre. És així com el Feixisme utilitza aquest element de l’Estat per a articular-se. Però no ho fa com un Tot, ja que ni tan sols constitueix un “nosaltres” amb tot el que es troba dins d’eixe territori, sinó que construeix un “nosaltres” interior a l’Estat d’una manera diferent, en el que la identitat no queda definida completament per l’element territorial, generant sempre un enemic intern. Un enemic que ha aconseguit traspassar aquestes fronteres de l’Estat per a infiltrar-se dins del que aquest “nosaltres” ha de suposar. Fent que aquella Identitat del “nosaltres” quede blindada al que passe a significar-se sota el concepte de Nació. Si no es forma part del que aquesta idea implica, malgrat estar dins d’eixa frontera de l’Estat, continues sent considerat com a part del “ells”.

Mussolini a la Marxa sobre Roma

En la majoria dels casos, aquest enemic interior té a veure amb teories polítiques que es fan incompatibles amb qualsevol tipus de lògica generada des del propi Feixisme. Principalment és la teoria Marxista la que es veu assenyalada des d’un inici, ja que, des del principi, la concepció del “nosaltres” que genera, passa a traduir-se com un element de classe, assenyalant que el problema està en l’existència de classes dins del propi Estat. Perquè el Feixisme, a diferència del Marxisme, necessita un conflicte irresoluble, alguna cosa que no puga acabar-se amb l’abolició de la propietat dels mitjans de producció, sinó que continue perdurant amb l’existència d’éssers humans. És pel que, en molts dels Moviments Feixistes apareix l’element de la raça com una d’aqueixes qüestions internes que impedeixen la construcció de l’Estat sota la idea de Nació. S’assenyala a algú que s’escapa de la Identitat que es vol definir com un Tot dins de l’Estat, identificant la qüestió racial com l’element essencial que acaba per definir a l’enemic.

És ací quan el Feixisme adquireix com a propi qualsevol element popular per a aconseguir el seu màxim apogeu. Apropiant-se de qüestions que es reprodueixen dins de qualsevol Estat i que són interpretades com a tradicions i element culturals propis i elevant-les al condicionant de la Identitat Nacional.

El fascismo y su componente racial

És aquesta construcció del “nosaltres” la que sempre està reivindicada sobre les classes populars de cada poble, centrant l’exclusió sobre els qui no concorden amb aquests valors identitaris. En el cas del Feixisme italià, era comú que se centrara l’odi sobre els llauradors, ja que aquests s’allunyaven d’un món recentment industrialitzat i estaven relacionats amb revoltes, mentre que era la classe obrera urbana la que passava a ser majoritària. No obstant això, a Espanya es produïa de manera inversa, ja que les zones urbanes eren les que generalment s’organitzaven en moviments de revolta, deixant als llauradors com la classe majoritària principal de la qual el Feixisme Español va acabar per adquirir la seua Identitat.

Per totes aquestes raons, no es pot dir que el component ètnic és un element reproduïble dins de qualsevol Moviment Feixista, ja que el realment important és la forma de constituir la Identitat. Quedant resumida en aquella frase de “el penúltim contra l’últim”, que sol ser traduït com: el que forma part de les classes populars i queda identificat amb la definició de Nació que intenta fer-se, enfront del que queda automàticament fora, ja que no s’emmotla, o no comparteix eixa Identitat de la Nació.

És important assenyalar com a últim punt l’odi a la modernitat com un element important però no imprescindible, ja que això és el que en el seu moment els va unir a molts partits conservadors que eren els que tradicionalment havien sigut els partits suportats per grans masses socials. La reacció del Feixisme és més aviat davant la novetat, enfront del que suposava una qüestió d’ordre social que es veia crivellada. El que mou al Feixisme no és un anhel romàntic del passat, sinó una ruptura del present. És el que realment fa que es donen les condicions socials perquè el Feixisme sorgisca, i el que fa que aquest siga capaç de constituir-se com una opció de futur dins de qualsevol sistema polític.

Charles Chaplin en El gran Dictador/ Der Spiegel

Segurament siga aquest punt en el qual es produeix la ruptura històrica que dóna lloc al fet que el Feixisme puga sorgir, la qual cosa ens porta a entendre el present com un moment històric similar al d’aquella època. Ara ens queda veure si la història torna a repetir-se com a farsa, però això vindrà més endavant. Ens tornem a citar per a la pròxima part d’aquest anàlisi, jo me’n vaig a desmuntar a Hayek.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca