Vaig tornar de Brussel·les per poder assistir-hi. No hi havia excusa enguany, o antifeixisme o antifeixisme. El 9 d’octubre va començar amb el típic paperot institucional de rebre el president espanyol, enguany era Pedro Sánchez. Els socialistes encantats de tenir el seu líder a prop feien cabotades afirmatives quan aquest els prometia que hi haurà més inversions en un futur. Creure’s això i no creure que la manifestació antifeixista de la vesprada era necessària és d’una ingenuïtat que feia anys que no veia en el PSPV. Lamentable.
Després d’un acte llarg de premis i condecoracions, els partits polítics desfilaven en un ambient festiu per la Plaça de l’Ajuntament. Enguany, cal dir-ho, amb molta menys crispació que anys anteriors. Hi hagué xiulades a la comissió de Compromís i crits de «No volem, no volem, un ninot de president» al PSPV. Tret d’això, les típiques banderes espanyoles que ens informen del seu sentiment de valencianisme i un parell de banderes carlistes. Amb ells, la trinitat valenciana: GAV, E2000 i Defenem Valéncia amb alguna pancarta contra l’AVL i a favor de les Normes del Puig. Aquests no arribaven a la centena pel que veiérem a la manifestació que convocaren després de dinar.
Ja de vesprada l’ambient era més tens. Vaig arribar des de Colom amb ulls a l’esquena però em va sorprendre que, enguany, qui estaven acorralats eren els neonazis al crit de “Seil Heil” i fent-nos la salutació nazi. La policia, impassible, els mirava i esborrava qualsevol mena de possible agressió física. Cal dir, que en un país seriós, fer la salutació nazi seria motiu de presó. Seriós, no de pandereta.
En arribar a l’estació del Nord a les 18.00 h em vaig sentir a casa. Banderes de diferents col·lectius, amb moltes discrepàncies internes però tots units per la lluita antifeixista. Independentistes, republicans, feministes, col·lectius LGTB, comunistes, en resum: demòcrates. No cabíem a l’estació. Tren que arribava, tren ple d’antifeixistes de tot el país que se solidaritzaven després de les agressions de l’any passat.
A les 18.30 hi havia la manifestació de la Comissió 9 d’Octubre, en la qual no heu de buscar ni PSPV ni UGT perquè perdríeu el temps. Ahir varen caure moltes caretes. En un moment concret ambdues manifestacions s’hi trobaren: primer els de la Comissió 9 d’octubre (Compromís, EU, ERPV, ACPV, Plataforma per la Llengua, Cos, Escola Valenciana i més sindicats) i darrere el grup antifeixista en el qual em trobava. L’ambient era reivindicatiu, de germanor. Hi havia molt il·lusió als meus ulls en veure com gent gran anava de la mà altres que experimentaven la seua primera manifestació.
De sobte, d’un tercer pis del Carrer Xàtiva va aparèixer una pancarta en perfecte castellà de «Fuera catalanistas de Valencia» amb una estètica abertzale que recordava els cartells d’apropament dels presos bascos. Després de 30 llargs minuts per a poder despenjar una bandera (calia una mínima coordinació que no tenien) ho van aconseguir amb la pertinent irònica ovació antifeixista de consolació. Nerviosos, com si hagueren aspirat alguna substància, gesticulaven amb la indignació de tenir sota el balcó 15.000 persones que cridaven «Fóra feixistes dels nostres barris». La part més tensa de la manifestació la trobàrem a la plaça de bous. Dins, l’assassinat d’animals. Fora, l’aixafament del feixisme. Un grup d’una trentena de neonazis ens amenaçava fent la salutació franquista. Estaven desitjosos d’una violència que no varen trobar. No caure en provocacions era fonamental. Malgrat açò, diversos periodistes varen ser agredits, entre ells, un d’el Levante-EMV. Ho remarque perquè aquest diari concretament s’ha dedicat a caldejar l’ambient i se’ls ha girat en contra. Vés per on, les “persones amb ideologia dubtosa i amb bandera d’Espanya” (així cataloguen ells els neonazis) han acabat per agredir-los.
A poc a poc la manifestació arribava a la seua fi. Els moments de tensió desaparegueren, malgrat que ningú no s’hi trobava tranquil del tot. El parlament de la família de Guillem Agulló ens va despertar aquell sentiment de lluita que cal tenir present dia a dia, no només un cop a l’any. El Cant dels maulets i una muixeranga concloïen un dia històric per a l’antifeixisme valencià. 15.000 persones amb una lluita comú. Desitge, de tot cor, comptar amb el suport socialista l’any vinent. Perquè si eres un Partit Socialista i Obrer, ja siga Espanyol o del País Valencià, has de ser antifeixista.
Ara, una vegada s’ha narrat la manifestació, cal fer-ne una reflexió. No, contra tot pronòstic no pense que els carrers siguen nostres. Sabeu quan ho seran? Quan no calga un doble cordó de seguretat que ens protegisca. Quan no hi haja gent que es quede a casa per por a represàlies. Quan no hi haja d’anar tapat per si els neonazis ens fotografien les cares. Quan puguem caminar tranquils amb samarretes reivindicatives. Serà quan passe tot açò. Aleshores els carrers seran nostres.
Açò, com a spoiler per a molts, no s’aconsegueix anant a una manifestació un dia a l’any, tanmateix com votar cada quatre anys no és sinònim de democràcia. Cadascú viu una situació personal i econòmica pròpia però qui puga, que milite. Que ajude mínimament amb els col·lectius del seu barri. Que tinga cura de la nostra llengua, del nostre territori. Tot plegat, que estime el nostre país més enllà d’un dia marcat. Sabem que junts som imparables però cal que ens fem una pregunta: vols que els carrers siguen tot l’any nostres? Actua.
FOTOGALERIA
