Del Paranimf al carrer de Ripoll, l’incansable puny alçat de les feministes de Barcelona inaugura espai després de 13 anys d’obres.

Que bona part de la història l’han escrit les dones és ben cert, tot i que no ens ho hagin dit mai. Un d’aquests capítols és el de l’any 1976, quan Catalunya va canviar i el feminisme lluitava per recuperar els avenços que es varen produir durant la República, però que el franquisme s’havia carregat. La represa de la mobilització de la lluita feminista a Barcelona es pot materialitzar en aquest mateix any, quan es van celebrar les primeres Jornades catalanes de Dones, al paranimf de la Universitat de Barcelona. “Parlàvem de tot: autonomia, la interrupció de l’embaràs, divorci, com sortir de l’àmbit privat a la política i finances… teníem moltes ganes d’explicar-nos coses” constata una veterana que hi va ser.

Quan les jornades van acabar, la lluita clandestina va sortir a la llum, però les dones seguien oprimides. Les reivindicacions del feminisme quedaven en un segon pla, hi havia tants temes a debatre i el sistema instaurat s’havia acomodat –i tan bé- en l’hetero patriarcat que els temes de lluita femenina encara no importaven als homes, els qui portaven la batuta de la política.

L’esperit de les jornades, però, volia seguir viu, i ho va fer. La força femenina es va convertir en una okupació l’any 1988 al carrer de la Font Honrada. “Volíem el nostre espai, tot i que no seria fàcil mantenir-lo”. Es conjurava un grup que cada cop era més gran i el feminisme prenia més força que mai, tot i això, el camp de naps bategava fort i apretava les dents contra elles. L’ajuntament les va desallotjar una setmana més tard, però les dones de Font Honrada havien guanyat i ja tenien la clau: la capacitat de negociació.

Justament aquest poder va aconseguir una subvenció i de la llavor en va néixer l’associació. Les dones se’n van anar a un pis de lloguer a la Gran Via, un espai exclusiu de dones on podien aportar gènere i investigació en el camp del feminisme. Al pis hi neixen grups de feministes conjurades per inquietuds i temàtiques diferents. De fet, això és el feminisme, “no hi ha cap dona igual a l’altra”. Alguns perduren i han esdevingut en grups històrics com ‘donesxdones’, ‘Tamaya’, Dones juristes’ o ‘Fem Art’. I al pis hi va haver vida durant 10 anys.

Casp, el nucli del refugi

Però el recorregut de l’associació de dones no acaba aquí, ni molt menys. De Gran Via es traslladen a un pis al carrer de Casp, l’any 1998. Va resultar pioner en el treball de cures cap a la dona, les crides al feminisme van fer que moltes dones que necessitaven ajuda hi acudissin; i també hi havia espais lúdics, d’art i de reflexió i debat…“Estava molt bé, però ens resultava molt car”, reconeix la Teresa.

Llavors es va decidir emplaçar a les institucions com l’Ajuntament, Diputació i Generalitat perquè les hi cedissin un espai. L’ajuntament les hi va oferir l’edifici de Ripoll amb la condició que n’assolissin la rehabilitació, es trobava en condicions pràcticament ruïnoses. Hi va haver un gran debat: emprendre el projecte feia por, algunes pensaven que era un repte massa arriscat, però el consens va decidir entomar el repte. Les dones de Ca la Dona es disposaren a suar per aixecar una casa plena de runam i que havia de ser reformada per poder-hi treballar. Va ser el resultat d’una lluita de treball social, un espai propi des d’un inici. Les membres que ho van fer possible reconeixen que va ser gràcies, en part, al recolçament de la Generalitat, de la Diputació, de subvencions que l’Estat donava per la rehabilitació d’espais singulars i de l’Ajuntament que va signar la cessió de l’espai per 20 anys. Si bé volen agrair els suports rebuts, mai ha estat a canvi d’un posicionament, asseguren des de l’associació.

Tot i les subvencions, la feina que hi havia a l’espai mig enderrocat era aclaparadora i, sovint, desesperançadora. Aixecar un edifici que interpel·lés al feminisme era tot un repte, i la persona indicada per portar-lo a terme era ella, l’arquitecta Sandra Bestraten.

Harmonia entre el continent i el contingut, Caladona

Bestraten, experta en la vessant social de la construcció, porta a la motxilla una llarga experiència, com la reconstrucció d’escoles rurals a Bolívia. L’arquitecta va entomar el procés d’aprenantatge col·lectiu i profundament transformador amb la col·laboració i participació constant de les membres de caladona. Són elles mateixes les que expliquen a Mirall que l’espai es situa entre el continent i el contingut, un espai expressament i perfectament aconseguit per encabir-hi aquest projecte.

L’experta va dissenyar l’espai amb materials sostenibles, de producció propera i va obrir l’edifici amb un terrat a la segona planta per donar llum i aire a l’espai; de fet, és l’únic edifici públic del barri Gòtic que té accés fins el terrat, on s’hi ha creat un hort per poder treballar en l’ecofeminisme: un referent també per a les dones.

Tretze anys de pic i pala. “Hem fet d’obreres i hem envernissat fins que ens feien mal els braços”, explica la Teresa, “l’espai el somiàvem perquè poguessin venir dones lliure de patriarcat”, explica.

La inauguració, per fi

“Ha estat un part difícil”, diu Bestraten. Però repte aconseguit: al patriarcat no se l’ha reconegut, però un premi, sí. L’edifici que es va inaugurar aquest dissabte 29 de setembre ha estat seleccionat pel reconeixament del ‘Mies van der Rohe’. La feina feta ha tingut la seva recompensa, i ho ha fet amb una inauguració per on hi ha passat més de mil dones i homes, de totes les edats i indrets per espiar el Temple. Entre les visites guiades, l’acte institucional, les activitats a la tarda i el sopar i la festa de la nit, la casa va ser un anar i venir de persones. Les organitzadores expliquen Mirall que no podien estar més satisfetes. La resistència ha estat dura i complexa però ha valgut la pena.

Caladona és un espai antipatriarcal des de fa 25 anys. Un espai que no vol caure en els tics de les organitzacions jeràrquiques com sindicats, grups lineals o cúpules. La casa del feminisme de Barcelona vol acceptar la pluralitat de totes les visions sense perdre l’horitzó i, al cap i a la fi, l’essència: feminisme i anticapitalisme.

“Rebutgem la representativitat”, diuen. Tot i que amb més de 400 sòcies i més d’una vintena de grups diferents l’organització és difícil, per això, tot es discuteix a ‘La Comuna’ i es fan dues assemblees l’any. Un grup de dones que treballen per la transformació del món i des de diferents punts de lluita” amb una visió realista: “si el nostre objectiu es combatre el patriarcat, quan s’enderroqui ja veurem què passa”, auguren.

La meitat del finançament de Caladona l’aporten les sòcies. La resta, subvencions. Mai s’ha acabat en dèficit: “Caminem gràcies al voluntariat i aspirem a l’autogestió per no dependre de les institucions”, subratllen. De fet, la voluntat de l’autogestió no és cap novetat, és el camí de lluita que porten reclamant des de les jornades del Paranimf de fa quatre dècades.