Peaky Blinders, des de la seua estrena en 2013, s’ha convertit en molt més que una sèrie de culte. Malgrat tindre una temàtica que no necessàriament enganxava des de la primera ullada –al cap i a la fi, poc sabem dels gàngsters després de la Primera Guerra Mundial en ciutats industrials com Birmingham-, s’ha guanyat un lloc tant en la televisió dels seus espectadors, com en les nominacions de prestigiosos premis internacionals. Amb una estètica cuidada al detall, diàlegs intel·ligents, personatges ben definits i trama complexa però coherent, ja tenia tot el necessari per a ser una bomba audiovisual, però té una mica més que la fa especialment interessant: un retrat fidedigne de la classe obrera anglesa a principis del segle XX. En la sèrie, els Shelby són una família gitana en l’Anglaterra industrial, que tracta de fer fortuna amanyant apostes hípiques, alhora que, mitjançant la intimidació i la por, es construeixen un nom. Controlen a la policia i els bars de la ciutat, aconsegueixen informació confidencial i aprofiten qualsevol oportunitat per a traure profit d’un negoci. Amb l’avanç de les temporades, assistim a com Tommy Shelby deixa de ser l’obrer per a ser el patró. La presència de la classe obrera continua àmpliament present, però ara és Tommy el que dirigeix les empreses, i no el que treballa al costat de la resta dels treballadors.

Situant-nos en la quarta temporada, l’última que va ser estrenada, l’escenari és radicalment diferent del començament de la sèrie: els Shelby són una família famosa, amb múltiples propietats i fàbriques en el seu poder, una àmplia fortuna i un estil de vida que res té a veure amb l’origen humil del qual provenien. Ara bé, sí que ens continuen mostrant una altra cara de la lluita obrera a Anglaterra: les vagues generals i l’ambient tibant, motivat per un vent gelat de l’est que arribava des de l’URSS i animava a les files d’obrers a rebel·lar-se contra els empresaris. I, per a donar-li un rigor històric major, els guionistes de la sèrie han inclòs a un personatge real: Jessie Eden, líder dels sindicalistes anglesos en els anys vint. En la sèrie ens és introduïda des del primer capítol, primer com una molèstia per als interessos comercials de Shelby Company Limited i, finalment, com l’interés romàntic de Tommy. Ara bé, qui va ser realment l’autèntica Jessie Eden?

La història de Eden va començar quan, mentre treballava a la fàbrica, es va adonar que després d’ella hi havia un supervisor fent anotacions en una llibreta. Estava mesurant quant tardava a realitzar el seu treball: s’havia donat compte que era la dona que més ràpid treballava. El supervisor tenia l’objectiu d’emprar la dada per a pressionar a la resta de treballadores a augmentar el seu ritme per hora. Els supervisors també es dedicaven a calcular el total de minuts que les dones passaven al bany durant la seua jornada de treball, per a descomptar-ho del seu sou. Jessie va tractar de millorar les condicions laborals: després d’una reunió poc amistosa, es va organitzar al costat de la resta de treballadores per a convocar revoltes i protestes pel tracte dels seus superiors, portant a més de deu mil obreres a la vaga en 1931.

En la sèrie, per a introduir-nos al seu personatge, Jessie Eden es planteja com el nucli d’un problema. I aquest problema es presenta davant Tommy Shelby com un conflicte sindical, propi de l’època a Anglaterra: Michael l’informa que té problemes amb el responsable del sindicat, que reclama més pagaments per a les dones que treballen a la fàbrica tallant els filferros. Afirma que els paguen menys perquè són totes dones. Amb ànim de solucionar la discussió amb rapidesa, Tommy contesta: “dis-li al tipus que no hi ha homes en el taller, així que no pot fer comparacions“. Michael li respon llavors que la responsable és una dona. Es diu Jessie Eden. “Merda. He sentit parlar d’ella“, diu Tommy amb un profund sospir. En la primera escena en la qual veiem pròpiament a Jessie Eden, camina amb seguretat i el cap ben alt enmig de la fàbrica que controla la família Shelby. Puja a un bany a retocar-se el maquillatge; entra un home i li diu “disculpe, senyoreta, aquest és el bany de cavallers“. Jessie, sense immutar-se, li contesta que no tenen cap bany de senyores en el tercer pis perquè cap dona arriba tan a dalt, i que si no tenen un bany de senyores, haurà d’usar aquest. L’home se’n va, profundament contrariat.

Després de discutir durant una estona sobre una hipotètica reforma en el salari, Jessie curta la seua retòrica mirant-li desafiadora i dient-li: “Tommy Shelby, oficial de l’Imperi, el problema no és vosté. Són les diferències. Són deu xílings perquè les mares treballadores li compren sabates als seus fills“. Tommy contesta que ell mai vaig tindre sabates. “I ara li les nega a uns altres?”, diu Jessie. En una sort d’estratègia empresarial, Tommy li proposa apujar el salari en cinc xílings a les dones i a baixar en cinc als homes, i dir-los a tots els homes amb famílies que alimentar de qui va ser la idea. Jessie li diu que ho faça, i posarà a tots els seus afiliats en vaga. Tommy la desafia i, dies després, Jessie sona el seu xiulet i la fàbrica sencera dels Shelby es queda absolutament buida.

Durant els sis capítols de la temporada, observem com Jessie és sotmesa als mateixos prejudicis i crítiques que pateix qualsevol dona en un lloc de responsabilitat: al·lusions constants al fet que no està casada ni ha format una família, negatives per part de bars a servir-li copes per no anar acompanyada d’un home o bromes sobre la seua condició de dona. Ara com ara, els guionistes ens han mostrat un retrat fidedigne del personatge de Eden i de tots els contratemps que va haver de suportar per la lluita d’unes condicions dignes per als obrers. Ara bé: a partir del quart capítol, quan Ada Shelby li concerta una cita per a parlar del socialisme amb el seu germà, en les seues pròpies paraules, Jessie deixa de ser la fervent i audaç agitadora socialista per a mostrar-se, per primera vegada, com a dona —en el sentit més social de la paraula—. És a dir: el seu personatge renuncia —si bé no del tot— al seu paper de líder del sindicalisme anglés per a ser, de nou, una altra marioneta més que balla al voltant de la misteriosa aura de Thomas Shelby. Beuen, s’emborratxen, ballen i es besen. Ella li pregunta si donarà suport a la seua causa. Ell li respon que sí. Mesos després, Tommy li escriu una carta a Jessie i es reuneix amb ella dient-li que ara la seua causa és també la seua, que vol ajudar els comunistes. Ella organitza una reunió amb els líders de la militància. Després, descobrim que Tommy està passant informació al govern sobre el partit comunista: s’ofereix a ascendir dins del partit i soscavar-ho des de dins. Al final de l’últim capítol, veiem als Shelby votant en un col·legi electoral —mentre sona una versió de A Hard Rain’s A-Gonna Fall, de Bob Dylan—. Thomas està en la llista com a candidat del partit laborista. Jessie i tota la seua família voten per ell, en comptes de donar suport al partit comunista, també en la llista. Després del recompte, Thomas s’alça com a absolut guanyador, i és declarat membre del Parlament. Jessie camina a prop seu mentre baixen les escales en el fundit a negre amb el qual finalitza la temporada.

La inclusió d’un personatge com Jessie Eden en una sèrie amb tal projecció internacional com Peaky Blinders sempre és una bona notícia: fa justícia a grans lluitadores pels drets dels treballadors i les treballadores, retorna a la memòria col·lectiva a històries per desgràcia oblidades i ens demostra que, per més que molts hagen intentat esborrar els seus noms de la història, una gran tradició de dones van lluitar pels seus drets allunyades del sufragisme burgés de classe mitjana. El que Peaky Blinders no ha sabut gestionar és el bast intent per mesclar el seu personatge en una relació amorosa amb Thomas, anti heroi de la sèrie.

Jessie és una militant comunista, líder sindicalista i dona independent de classe treballadora que, des de la clandestinitat, planeja vagues i revoltes i organitza la revolució. Quan Ada li proposa anar a sopar amb el seu germà, Jessie contesta que “quan tinguem el poder, tots els mitjans de producció seran per als obrers”. Resulta simplista —i, en cert sentit, fins i tot una mica insultant— el tractament que es dóna al seu personatge, i més tenint en compte la seua dimensió històrica real, ja que, al final de la temporada, Jessie Eden ha renunciat a tot el poder polític que reclamava als seus patrons per plegar-se davant el carisma i la retòrica de Tommy Shelby.

Està més que clar que la sèrie és purament ficció i que, en la ficció, és una sèrie brillant, on els personatges estan tan ben dibuixats que pots entendre fins al més ínfim detall del seu psique, però no puc evitar lamentar l’enorme oportunitat que han malbaratat els guionistes de fer un gir al guió i recuperar l’esperit obrer de les primeres temporades. Des de la primera temporada fins a l’última, la situació dels Shelby ha consistit, bàsicament, a virar des de la posició d’obrers fins a la de grans empresaris: incloure el personatge de Eden i les vagues generals que van assotar Anglaterra en la dècada dels vint com a conseqüència de la influència de la revolució russa semblava que buscava representar de manera fidedigna el clima de tensió i agitació que es va viure durant aquesta època. No obstant això, Jessie Eden s’ha convertit, irremeiablement, en poc més que un complement del personatge de Thomas, un adorn en el qual emmarcar la trama de la següent temporada, alguna cosa purament anecdòtica. La qual cosa no fa justícia, en cap mesura, a la història real de Eden.

Després del començament de la vaga general, i davant la importància que havia cobrat com a defensora dels drets de les dones obreres, Eden va ser enviada pel Partit Comunista a Moscou, on va romandre durant dos anys, ajudant les treballadores russes a construir les vies del metre de Moscou. Després d’això va tornar a Birmingham, on va continuar treballant tota la seua vida del costat del Partit Comunista, coordinant revoltes, liderant marxes contra la Guerra de Vietnam i organitzant vagues. Va morir a Anglaterra, amb huitanta-quatre anys, en el 1986.

Ara que el feminisme es comença a fer visible en els mitjans de comunicació i en les superproduccions televisives i cinematogràfiques, tenim l’obligació de reclamar un retrat honest de les heroïnes del poble, i no una caricatura que parle d’elles en referència a altres homes. La representació va molt més allà de aprovar el test de Bechdel.