AnaHell presenta per primer cop en una galeria Secret Friends, projecte que sorgí gairebé per casualitat mentre realitzava una altra sèrie fotogràfica i el seu model es corbà buscant una posició més còmoda i que culminarà en un llibre on conviuran imatges ja publicades amb d’altres inèdites.
Atzar també en la manera que AnaHell i jo ens vam conèixer. Va ser fa poc més d’un any. Estava passant una temporada a Berlín i un dia un amic ens va recomanar anar a un bar on feien no-sé-quin espectacle que ell havia vist i que mereixia molt la pena. Si heu estat a l’hivern a Berlín, sabreu quant de gust ve sortir de casa i creuar mitja ciutat. Tot i així ens vam espolsar la mandra, ens vam cobrir amb dues o tres capes de roba i vam enfilar camí, el meu exnòvio, el seu fill i jo.
Un cop arribats al destí, trobem un antre entre cool i demodé que sembla l’escenari perfecte per a una pel·lícula de David Lynch o un quadre de Hopper, un local amb llums tènues, potser emmoquetat (tampoc podria assegurar-ho), amb un bowling a la part del darrere (o pot ser que fos al soterrani) i taules baixetes al centre. Ens asseiem als tamborets de la barra, demanem dues copes de vi, i esperem. Passen els minuts però no sembla que hi hagi d’haver funció. Preguntem al cambrer i/o la noia que estava al nostre costat si sabien alguna cosa sobre l’espectacle que estava a punt de començar. Ningú en sap res. Tot sembla indicar que ens hem confós de dia. O no. Allà, just al costat, també asseguda en un dels tamborets de la barra, està AnaHell. Ens ha sentit parlar en català. Ella havia viscut a València i a Barcelona i part de la seva família encara viu a la ciutat de Marina d’Or així que, com per inèrcia, comencem a xerrar. “Què fas a Berlín? A què et dediques?” Casualitats de la vida, acaben de coincidir un pintor, una fotògrafa i una comissària. Long story short (que diuen en anglès), marxo sense haver vist l’espectacle però trec profit del viatge fins Wedding. I l’AnaHell té una nova follower.
Explico això perquè més enllà de l’anecdòtic, el que il·lustra aquesta coincidència és que les fotos d’AnaHell atrapen des del primer moment. Davant d’una fotografia seva no podem deixar de prestar atenció. I la recordem. Aquests personatges estranys, simpàtics, humanoides, són la clatellada que necessitem quan estem endormiscats. Per això connectem amb ells fàcilment. Antítesi del selfie que tendeix al clixé i que busca l’autobombo són el contrari a la imatge fotocopiada i buida que inunda les xarxes. És allò rar que irromp i interromp la quotidianitat per treure’ns de la rutina, per fer-nos riure. D’aquí el seu poder disruptiu. L’humor, com va descobrir Freud i com van explotar els dadaistes i surrealistes, té un poder enormement subversiu i irreverent que permet trencar amb els esquemes i sortir-se de la línia.
Si en un primer moment, causen certa sorpresa i ens preguntem: Què és això? Qui són aquests éssers? Després d’aquesta estranyesa inicial comencen poc a poc a semblar-nos familiars i descobrim l’exercici de contorsionisme que emmascaren. És llavors quan ens fixem en els detalls, en els escenaris, en els paisatges: Quina ciutat és? Què està fent? Què du a sobre? A les fotografies d’AnaHell el caràcter documental o gairebé etnogràfic conviu amb la posada en escena. Secret Friends retrata la gent del lloc, amb les seves robes, en els seus ambients. La posada en escena és senzilla, austera, gens artificiosa. Una mena de snapshot que recorda a les fotos preses per un mateix amb temporitzador.
Doblegats sobre nosaltres mateixos, el cos es converteix en escultura amb la qual modelar. Amb un gest tan senzill com arquejar l’esquena cap endavant i cobrir el nostre rostre, AnaHell aconsegueix recrear un nou món. Trobem llavors un desdoblament, literal i metafòric. Contorsionant-se, el cos humà es torna gairebé animal, una cosa semblant a l’acèfal de què va parlar Bataille o a la figura mitològica de les Blèmies, éssers sense cap i per tant mancats de “raó”, lliures i aliens a qualsevol jerarquia. El cos es doblega per desdoblar-se. Amb la nova postura la nostra identitat es perd i deixem de ser humans per convertir-nos en “un altre”. Per això, Secret Friends no són altra cosa que aquelles “criatures que poblen el nostre món però que realment som nosaltres”.
