Qüestió número 8 de l’últim CIS publicat. Data de les entrevistes: Juliol 2018. La pregunta diu així: “¿Quin és el problema que més t’afecta? ¿I el segon? ¿I el tercer?”
Analitzant les dades totals, de la suma dels problemes que més afecten directament a les persones, llegim que el que més ens afecta és que som pobres. No és la independència de Catalunya, no és la immigració, ni la inseguretat ciutadana, ni la violència masclista, ni el racisme, ni les guerres, és la butxaca pròpia el que ens preocupa.
Entre les respostes podem encontrar aquestes dades: un 64% pensa que l’atur és un problema destacat que existeix actualment a Espanya, així mateix l’atur afecta un 34,4% de les persones directament, i també ho fan els problemes d’índole econòmica amb un 21,8% d’incidència, les pensions amb un 13%, els problemes socials amb un 7,8%, igual que l’educació amb un altre 7,8%, la sanitat amb un 11,3% o els problemes de qualitat del treball amb un 10,3%.
Per una altra part, també hi ha una part important que directament senyala als culpables: la corrupció i la política afecta personalment al 18% dels enquestats i és dels principals problemes per al 60,7%. I això, sense contar problemes derivats de la política, com la falta d’acords o la inestabilitat política.
En resum, una majoria clara veu un problema en el sistema polític espanyol, un problema que principalment és de representativitat. I una altra majoria clara ens diu, mes a mes, enquesta a enquesta, que li preocupa el seu futur material, el seu treball, l’educació, la sanitat, les pensions…
Però quants partits parlen de rescatar-nos? Quants partits parlen d’una proposta universal? Per què la voluntat comú de lluitar contra les desigualtats, ara mateix, es pot simplificar en lluites que perpetuen l’statu quo de rics i pobres? Probablement perquè si “l’oposició” al model liberal-capitalista evidenciara la problemàtica social per la desigualtat entre rics i pobres mai es podria solucionar d’una manera pacífica, ja que prendre partit del costat dels dos terços que es manifesten preocupats per les seues condicions laborals, econòmiques i de dignitat és inevitablement, prendre partit d’una forma violenta contra els privilegis d’un grup que no vol regalar-los. Així com ells, quan paguen baixos salaris als seus treballadors o quan paguen menys impostos que nosaltres, o quan acomiaden a algú, també exerceixen violència.
És ací quan dins d’una amalgama d’interessos subalterns i de persones que conformen un cos polític amb diferents demandes, cal preguntar col·lectivament: ¿Què voleu, una cadena de propostes per a un fi que és acabar amb la desigualtat o una sèrie d’identitats i lluites polítiques individualitzades? Igualment, algú haurà de llançar la pregunta i serà aleshores quan direm si volem ser tots iguals o tots diferents.