Diumenge 08 Desembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    El cinema valencià: un epitafi i un bateig

    Ací va un recull, una mirada del cinema valencià. Comença una sèrie d’articles sobre l’audiovisual al País Valencià. Un repàs i unes prediccions. Comencem des de pel finançament i les institucions, parlem de la necessitat d’À Punt i les seues possibilitats en un nou temps que s’ha inaugurat a la nostra terra i pot tindre una rellevància fonamental en els esdeveniments futurs que es produïsquen. 

    Si es busca entendre la història d’un país i el seu present, partint d’un desconeixement quasi absolut, segurament el primer que faríem molts de nosaltres és veure el seu cinema -i llegir la seua literatura-. Tant la ficció com el documental ens ajudarien a entendre, de forma més o menys dinàmica, quines són les seues característiques identitàries, la llengua comuna, les tradicions, els avantatges i els conflictes de la seua societat, les relacions entre els seus individus, en definitiva: la seua cultura. Però per tal que hi haja un cinema propi són necessàries algunes bases que potser al País Valencià no s’han consolidat com deurien, més aviat s’han desbaratat de manera deliberada i continuada.

    Segons Jose Luís Moreno, director adjunt d’Audiovisuals i Cinematografia de l’IVAC (Institut Valencià de Cultura) es podrien definir tres “potes” necessàries i fonamentals per a sostenir una indústria cinematogràfica al País Valencià: La Ciutat de la Llum, una televisió pública autonòmica i el mateix IVAC.

    José Luis Moreno, director del’IVAC/GVA

    ¿I com és que no ha funcionat mai un teixit audiovisual fort i amb caràcter propi? Per a entendre-ho hem de fer la vista enrere: cap a la RTVV que gastava diners públics a muntó, amb despeses innecessàries. Són de sobra conegudes les estratègies econòmiques de la vella Canal 9 i del Partit Popular i són aquestes mateixes decisions les que la van enfonsar. En cap moment va haver-hi un suport formal de l’audiovisual valencià per part de les institucions. Cal mirar enrere també cap al projecte faraònic de la Ciutat de la Llum que, com una  bufetada irònica, va quedar a fosques -i amb les butxaques plenes de sobrecostos-. I finalment, cap al poc interés institucional, d’un govern enquistat al poder durant vint anys, de donar suport a un cinema valencià que fonamentara audiovisualment una cultura pròpia i una indústria que pot ser econòmicament no viable i ideològicament inestable.

    Però sembla que algunes coses han canviat. Ja van quasi cinc mesos des de que el País Valencià recuperava la seua televisió pública i en llengua pròpia. Ha sigut una espera llarga i plena de promeses, que tants maldecaps ha donat al Govern del Botànic i que finalment va irrompre carregada d’expectatives i, sobretot: de potencial. D’aquell 25 d’abril amb les emissions en proves, passant pel 10 de juny amb l’encetada de les emissions regulars, hem pogut veure a les pantalles de casa tot tipus de programes de producció valenciana, des de magazins d’actualitat, noticiaris, passant per sèries documentals d’àmbit rural, a programes de divulgació cultural, entreteniment i, fins i tot, cinema en valencià, cosa mai no vista. À punt ha demostrat la seua capacitat i el seu potencial continua intacte de moment. Però és interessant aprofundir un poc més en tot el que hi ha al darrere d’aquest conglomerat audiovisual tan potent. ¿Què pot aportar la nova À punt al panorama audiovisual valencià en termes de producció pròpia? I més concretament, ¿que pot fer per ajudar a impulsar el cinema, ja no sols en valencià, sinó de producció valenciana? És necessari fer-ho amb una visió holística del conjunt, tenint en compte les parts, és clar, però no de manera individual sinó com una sinergia entre aquestes.

    Sembla que ara si hi ha una consciència i una intencionalitat per part de les institucions de recuperar aquest espai, així ho demostra per exemple el Fòrum de l’Audiovisual Valencià, celebrat l’octubre de l’any passat on es van posar damunt de la taula totes aquestes qüestions: el finançament, la producció, la cultura i el pacte social. Es van fixar uns objectius comuns i es va veure per primera vegada en molt de temps unes ganes de treballar en equip, des d’institucions, passant per productors fins a arribar als mateixos creadors.

    Inauguració de aquesta edició del Festival Cinema Jove/Cinema Jove

    També trobem consciència a l’augment considerable en els últims quatre anys dels pressupostos tant de llargmetratges de ficció, com de documental, de curtmetratges, d’animació i d’altres formats. L’IVAC va passar d’un milió d’euros a cinc milions d’un any a un altre, i clar, això comporta un necessari creixement del sector. En termes de producció, més o menys nombrosa, sobretot si la comparem amb altres regions més prolífiques com Catalunya o Madrid, sí que hi ha hagut un cinema valencià, que a més ha estat finançat, rodat, muntat i exhibit a València (a un total de 22 produccions ha participat el País Valencià front a 67 de Catalunya o 102 de Madrid, segons el butlletí Informatiu del Ministeri de Cultura i Esport a l’any 2017). I les xifres comparatives són semblants als anys anteriors.

    Però quan es parla de cinema valencià cal afegir la importància d’aquest com a part d’un corrent o moviment més gran, amb unes característiques definitòries pròpies. Com per exemple la llengua, on si trobem un avanç en els últims anys: mentre el 2015 no hi havia cap llargmetratge de ficció en valencià, al 2016 de les 10 pel·lícules subvencionades, totes eren en valencià, o almenys una gran part de la seua duració ho era. El 2017 de les 10 subvencionades, han complit els requisits lingüístics 7. I eixe increment es deu a un canvi en els criteris de valoració per a rebre finançament públic, ja que ara el requisit lingüístic és una peça clau a la baremació. Tampoc era tan difícil.

    “Nosaltres, d’aquestes tres potes, érem la part més petita, no teníem un múscul per mantenir tot el sector” explica Jose Luís. “Amb l’obertura d’À Punt tot això s’ha ampliat. Crec que falta teixit industrial, que s’ha de construir pas a pas. És molt complicat que una productora a València es dedique exclusivament al cine, ha de combinar-se, i és ací on entra la nova televisió pública” sentencia. À Punt és la clau que faltava en aquest engranatge, no sols és una peça vertebradora de la cultura valenciana, també és una font de recursos primaris per a donar una empenta a l’audiovisual valencià.

    “La situació ha millorat notablement, el sector havia quedat arrasat, moltes productores estaven en fallida” coincideix Rafa Xambó, membre del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, i afegeix: “també ha millorat gràcies als 15 milions, ratificats pel Consell Rector, que el CVCM va injectar d’entrada per a produir ficció documental i animació, a més d’uns altres 55 milions posteriorment”. Així, ara mateix el País Valencià és el que més inverteix a l’Estat Espanyol, tan sols per darrere de Catalunya. Al mateix web de la CVCM trobem una “finestra única” (enllaç) on es pot presentar qualsevol projecte que tinga un interés per a la televisió pública. Si acompleix les característiques, passa a un procés de negociació À Punt – Productora on es defineixen els detalls. Al mateix web també podem trobar els comptes de transparència per a fer-nos una idea de com estan invertint.

    Rafa Xambó/València Plaza

    En definitiva la tasca d’À punt no sols és finançar el cinema i l’audiovisual valencià, també té la feina de resignificar-lo, donar-li forma i descobrir eixe talent que s’amaga i sovint s’escapa a la recerca d’una vida millor. ¿O és que potser no hi havia un talent valencià abans als anys precedents? ¿O simplement no tenia les eines per a desenvolupar-se? No oblidem Paco Plaza, Daniel Monzón, Pau Martínez, Gabi Ochoa o María Llopis, per citar-ne uns quants. Tots ells comparteixen característiques comunes, i no és precisament la falta de talent, sinó la d’oportunitats. Per tant, amb aquest punt de partida ja quasi es podria parlar d’una mort prematura, si més no, d’un avortament.

    Moreno pensa que “sempre hi ha hagut autors i guionistes potents, però no han despuntat mai a la ficció, tal volta perquè no es va explotar el suficient. Per una banda estan els qui van fugir i han triomfat fora, potser perquè ací no tenien possibilitat o qui sap per què, això és especular innecessàriament”. Amb la mateixa línia explica Xambó: “Jo soc molt optimista, ara que l’estratègia en ficció és que prime el rigor, la qualitat i el talent, crec que ja no a llarg, sinó a mitjà termini, no serà necessari fugir i creuarem la barrera de la nostra audiència. Tenim intenció de fer una projecció internacional com ja ha fet Catalunya, amb sèries i pel·lícules”, fent referència a la programació present i futura d’Àpunt

    El que està clar és que hi ha una gran tasca al davant – i no en parlarem de la Ciutat de la Llum, que encara queda més lluny –.Quant a l’exhibició, À Punt està apostant per un cinema més interessant, més independent, allunyat de les grans corporacions, d’una qualitat destacable si tenim en compte els precedents i la competència. I la tasca d’exhibir aquest cine doblat al valencià o subtitulat ens pot ajudar a entendre l’impuls que està donant i donarà al món del doblatge. “Ara mateix hi ha una ocupació de l’audiovisual plena, és més, hi ha gent que no dona abast. Podríem parlar inclús d’una necessitat de treballadors. És un bon moment”, subratlla Xambó.

    Però davant d’aquest panorama esperançador i conciliador cal estar alerta i és necessari considerar una altra “pota” clau, que sovint no rep la importància que mereix, però que sense ella no existiria res. La dels creadors: els guionistes, els directors, els muntadors, l’equip d’art i de fotografia, els maquilladors– i tots els qui em deixe–. En definitiva, tots els artistes que es troben al darrere d’aquestes creacions que donen significat, que agrupen, que fan pactes socials, que construeixen les arrels del nostre poble i donen forma al cinema i a l’audiovisual en general. Un canal que s’havia perdut, però que és necessari recuperar per a seguir construint identitat. Segur que ells tenen molt a dir. I així ho contaré pròximament.

    El director valencià Paco Plaza al rodatge d’El Expediente

    6,120FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,585SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca