Entrevista a Josep Lluís Albinyana, President del Consell Preautonòmic del País Valencià

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Són les 10:40 del matí. El cotxe en marxa. Eixim de la ciutat de València, direcció al Nàutic de Borriana. Allí quedem amb Josep Lluís Albinyana, expresident del Consell Preautonòmic del País Valencià entre els anys 1978 i 1979 i magistrat valencianista. Ens morim de ganes de conversar amb un dels actors més importants de la Transició valenciana i de la famosa Batalla de València. Mentre esperem, preguntem per ell i ens diuen “sí, Josep sol vindre a aquestes hores per ací”. L’expresident, que viu lluny del barri de La Xerea al districte de Ciutat Vella de València que el va vore nàixer per cuidar la seua salut lluny de l’enrenou de València, arriba a la nostra data i ens convida a passar a un saló amb vistes al mar, on ens espera una de les conversacions més intenses que hem tingut —José Hortelano, amb la càmera— i jo. Prepareu un bon gotet de cassalla, que Josep Lluís ve a representar-se a ell mateix i no té cap tipus de contemplació a l’hora d’expressar el que veritablement pensa sobre els partits, el valencianisme actual i la solució als grans problemes que patim actualment.

Com s’inicia la teua carrera política i amb quines dificultats et trobes a la Transició?

El temps està revelant el frau de la Transició. Un frau no molt intel·ligent, ni dissenyat ni preconcebut; un frau des de la llegenda del punt de vista que s’ha construït sobre la Transició pacífica, consensuada i raonable, concebuda com a única eixida possible. En primer lloc no va ser pacífica, hi ha centenars de morts de mans de grups terroristes, de la ultradreta o les forces de seguretat de l’Estat. La mancança de governabilitat per a mi és l’element predominant a la Transició, per la mancança de lideratge i projecte polític, i una voluntat fraudulenta per part dels partits dominants —UCD i PSOE—. Ambdós s’oblidaren dels reclams de l’oposició democràtica. A més a més, la legalització del PCE va implicar el seu silenci quan el Gobierno es va negar a deixar entrar al joc parlamentari altres forces comunistes. Sobretot el resultat de la Transició li ho devem a UCD i PSOE, que van aprovar una Constitució que inaugurava un nou sistema bipartidista, i eren conscients que es repartirien el pastís de per vida i els canvis per la via constitucional serien molt difícils en un futur. A més a més, l’assumpte de les pressions de l’exèrcit no em serveix com a excusa: no hi havia un exèrcit preparat per a prendre el poder per la força, i no es pot dir que aquestes pressions estiguen demostrades I si l’exèrcit pressionava perquè férem pràcticament impossible la revisió constitucional?

Com es va gestionar l’assumpte de l’autonomia per part de l’Estat espanyol?

El tema de l’autonomia va ser una maniobra de desmobilització. PSOE i UCD es posen d’acord i creen els òrgans preautonòmics i donen eixida al que era un reclam de tota l’oposició, que s’havia mobilitzat al carrer amb dos reclams: “amnistia” i ”estatut d’autonomia”, i que suposaven una ruptura democràtica. L’amnistia mai es va donar, i a les autonomies Suárez va tractar-se d’anticipar als casos de Catalunya i el País Basc. A les darreries del 1979 PSOE i UCD es posen d’acord a neutralitzar el Procés de la via de les nacionalitats històriques —151 de la Constitució— i afavorir l’entrada dels territoris a l’autonomia per la via del 143, més lenta i gradual i amb un autogovern ben diferent i, per això, creen la LOAPA —Ley Orgánica del Proceso Autonómico—, que el Tribunal Constitucional va anul·lar l’any 83. Malgrat tot, els partits unionistes segueixen trobant inspiració a la LOAPA i prova d’això és el funcionament del Consejo Fiscal. El cas del País Valencià és conegut: volíem esdevindre una nacionalitat històrica, inspirada en l’Estatut d’Autonomia que vam crear l’any 36. El paper de PSOE i UCD ho va impedir.

Què representa per a vosté el nacionalisme? Es considera nacionalista valencià?

Jo mai parlaré de nacionalisme valencià des d’un punt de vista històric. Jo em reconec del moviment d’explosió modernitzadora dels anys 70 al País Valencià, que ve de la mà de la transformació de l’agricultura en la indústria i el sector servicis i en l’assumpció d’una quarta part de la població migrant, la qual cosa demostra que el País Valencià és una terra amb una capacitat d’integració brutal. Això porta a considerar-lo un país mestís, un país d’acollida i d’una productivitat immensa. El meu amic Joan Fuster va escriure País Valencià de rebot i per encàrrec. Ell era un analista i li posà el punt a la i. Jo soc d’eixa vitalitat cultural i política catalanista. En els 70 ningú discutia eixe tipus de qüestions. El problema de l’anticatalanisme és que sempre va acompanyat de feixisme i violència. A la meua presidència vaig fer milers de quilòmetres —en part per convéncer els alcaldes per signar l’autonomia del País Valencià—, i vaig poder conéixer els tics que existien, i que havia molts tios Canyes i una unitat clara de país. Las Provincias arribà a escriure en portada País Valencià: abans ningú tenia dubtes amb eixe nom.

Per què es perd la Batalla de València?

Primer de tot cal remarcar que és una batalla política que es lliura a la ciutat de València i no a tot el territori valencià. Hi havia fins i tot regidors de Fuerza Nueva a Villena que votaven per l’autonomia valenciana i la denominació de País Valencià i la quatribarrada. És quan la dreta se n’adona que el PSOE no anava de veres quan el blaverisme començar a tindre cada vegada més suport des de la dreta. Hi havia un PSOE a Madrid i un altre al País Valencià. En un moment en què la UCD cau a Madrid, necessita trobar el seu lloc, i ho troben com Ciudadanos a Catalunya, aprofitant-se de l’anticatalanisme i de la feblesa de l’esquerra. Una història que acaba no fent cas de les peticions que nosaltres estàvem fent i que afavoreix les conseqüències que tots coneixem.

Què pensa del nou valencianisme?

La situació actual és greu i preocupant. S’ha fet una revisió interessada del fusterianisme. Jo crec que està feta com una mena de prÊt-à-porter ideològic per acomodar-se a eixe pacte amb els anticatalanistes i recuperar el que tracta de dir el nacionalisme valencià històric, que parla de Nació Valenciana, no se sap ben bé si aspira a formar part dels Països Catalans o d’una República Espanyola. És un moviment conjuntural per justificar uns fracassos successius dels quals solem denominar catalanistes. Em preocupen perquè sent una maniobra “justificada” des d’un punt de vista electoral creen una confusió ideològica que no sé el temps que tardarà a aclarir-se. Sembla que reconstrueixen la vella idea del bloc hegemònic gramscià d’esquerres, que hui dia és difícil de creure, ja que la gent està fracturada econòmicament amb una gran dispersió de situacions personals. Reviscolar la consciència de classe no em pareix racional, almenys en aquest tipus de societat i en aquest moment.

I dels nous moviments de transformació i canvi polític arran del globus?                                              

No crec que tinguen la potència del nacionalisme. Crec que el nacionalisme és una revolució que desborda l’esquerra. És un fenomen que deixa sense resposta als partits clàssics. Hi ha molta gent que se la juga amb les urnes, els llaços grocs o assistint a la Diada, però no té cap tipus de compromís amb els partits polítics ni vol pagar una quota. Això es veu al Procés català: els partits polítics de tota la vida han estat desbordats per la gent, i o canvien o es queden enrere. Marquen un nou model d’acció política que sols el nacionalisme té la capacitat de mobilitzar. És veritat que els casos de les mobilitzacions que hem vist a les Primaveres o al 15-M han suposat un important punt d’inflexió, però crec que no tenen la constant mobilitzadora que a hores d’ara es pot veure al nacionalisme, ja que desapareixen quan el problema està més o menys resolt. Sols el Procés ha deixat enrere el bipartidisme, i una prova d’això és que els seus dirigents estan a la presó i no als programes de la televisió contant les seues històries.

 

No té por que es genere un abisme entre una societat civil que avança més ràpid que els propis partits polítics i es debiliten les institucions?   

És una hipòtesi, però instintivament fuig de la temptació del conservadorisme perquè sempre és una actitud de covard. Una persona sempre ha d’acceptar la incertesa. La incertesa sempre desperta un pas endavant i la vida és evolució. Hi ha filòsofs que diuen que la intel·ligència es desperta enfront de la novetat; eixa és la supervivència. La qüotidianitat s’assumeix com un fet ja conegut que et fa actuar de manera mimètica. No suscita cap reacció nova. La societat no ha de descobrir camps nous pel fet que no els tinga, sinó perquè sols així evoluciona. El que cal és perdre la por. Per exemple, en el cas de Trump a la societat americana el que dic es pot veure molt bé. Al poble del EUA els ha tocat un nou Jesús Gil: això està provocant que, en un moment en què la societat civil està contra les cordes, utilitze la llibertat d’expressió per defendre’s i organitzar-se. Amb l’actitud conservadora de la qual parlava, estem donant la raó als partits polítics i estem alimentant-hi una certa dependència.

Josep Lluís Albinyana a Borriana/José Hortelano

Què opina de la judicialització del Procés? 

A Espanya passen massa coses dolentes, però el que mai havíem conegut és la guerra bruta judicial. Coneixíem la guerra bruta de les clavegueres de l’Estat, però mai havíem vist una guerra bruta com la que es dona amb el Procés. Difícilment el que està passant es pot assumir en una societat moderna. Com ens poden presentar 40 anys de democràcia consolidada, un rey bien hermoso e ilustre i tindre uns jutges al Tribunal Suprem perseguint independentistes d’una manera ferotge?  És que això és de tot menys seriós, i tampoc és intel·ligent. Tothom cuida la seua justícia, la maquilla i la disfressa perquè siga la més bonica, però a Espanya posen aquests moviments judicials contra el Procés en primera línia. I a vore qui no defensa a Llarena. És una actuació que em pareix aberrant.

Com deu ser segons la seua visió un bon polític? Quins elements ha de tindre aquest al País Valencià?

Al País Valencià falten més polítics que creuen en el que pensen i menys polítics que governen mirant les enquestes. Si parlem de nacionalisme, parlem d’un procés d’alliberament popular, la qual cosa significa que, a escala política, administrativa o militar, este poble està sotmés. Les conseqüències de governar mirant les enquestes poden significar que es cree un projecte desviacionista que en cap moment acabe amb la submissió existent. Abans d’arribar al nacionalisme està el regionalisme i la descentralització, i eixos escenaris són molt còmodes per al centralisme espanyol. No crec que eixe regionalisme signifique necessàriament un primer pas cap al sobiranisme. El que vull guanyar és una consciència del meu empoderament com a ciutadà, no dependre del fet que un govern central em done el que vulga. Crec que la visió que té el Botànic és una errada de perspectiva.

Qui som nosaltres, els valencians?

Som l‘avançada d’una Europa mestissa, d’una cultura tradicional i molt curiosa que al mateix temps és competitiva i acull i integra al qui ve. I això ens agermana amb l’Argèlia productiva, amb l’Israel jueu i agressiu encara que no ens agrade. El problema és que Espanya ha volgut construir-se contra eixa realitat. Espanya és anticatalana des del seu naixement i està aprofitant-se dels Països Catalans des del principi en compte de saber-se associar a ells. La societat civil valenciana és la clau de l’articulació d’un moviment nacionalista. La valencianitat que esperem és molt més que la de les Falles. Estem construint una valencianitat molt feble ara mateix. La societat valenciana va guanyant autoconsciència en cada moment i la llengua segueix constituint el vehicle de la nostra identitat com a poble gràcies a les nostres escoles, la música i tota la producció cultural. Aquesta està fent el moviment històric que acabarà definint les coses. A més a més, entrem a una nova cultura política on la societat no oblida als partits polítics però que no els deixa tindre el poder i la preponderància que aquests tenien abans. El nacionalisme ens està demostrant a Catalunya que és del poble i no dels polítics que estan darrere.

 

- Publicitat -

Breus

Els lletrats del Parlament tanquen files amb Muro

Els lletrats del Parlament han traslladat aquest dimecres una carta a la Mesa de la cambra en què expressen el seu suport al secretari...

L’Ajuntament de Barcelona refreda el pols amb el Gobierno

La tinent d'alcalde d'Agenda 2030, Transició Digital, Esports i Coordinació Territorial i Metropolitana de Barcelona, Laia Bonet, ha afirmat que el Govern municipal decidirà...

La creació d’empreses a l’Estat es dispara un 77,7% al juny respecte a maig

El nombre de noves societats mercantils a Espanya es va disparar un 77,7% al juny respecte a maig, fins a totalitzar 6.733 noves empreses,...

Set noies de Girona publiquen un llibre solidari en benefici de l’Hospital Sant Joan de Déu

Set amigues d'entre 11 i 12 anys de Girona han escrit i publicat un llibre d'aventures amb finalitats solidaries. Es tracta de 'Set amigues...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca