S’apropa l’aniversari del Primer d’Octubre i el moviment republicà segueix fortament desorientat. La no consecució de l’objectiu al qual els múltiples i revisats fulls de ruta semblaven abocar-nos, ha obert escletxes dins del moviment. Tanmateix si bé les desavinences se centren en la retòrica i la tàctica, l’estratègia comença a perfilar-se: Obrir-se a tot sense renunciar a res. És per això, que aprofitant la tornada del curs, em plantejo un article on dibuixo els deures inajornables que ha de fer el moviment per tal posar el republicanisme novament sobre la via. Vegem:

Recuperar la unitat d’acció

Cal que els principals actors independentistes recuperin la unitat d’acció tot llimant les seves diferències. Cal recuperar una òptica pragmàtica que abandoni el fútil i estèril debat sobre les llistes úniques per abanderar la creació d’estratègies compartides. Cal ignorar la política de búnquer-barraqueta que es fomenta des de certs sectors ultranacionalistes catalans i determinar unes línies comunes que ens permetin (fent valdre la pluralitat d’actors) remar en una mateixa direcció. Aquesta recuperació de la unitat d’acció no va solament dirigida als partits, sinó a les entitats sobiranistes. L’eclosió dels CDR i l’adopció per part de l’ANC de tàctiques no seguides per Òmnium posa en relleu la necessitat de recuperar una direcció centralitzada dins unes entitats cada cop més necessàriament capil·lars.

Innovar el repertori de mobilitzacions

Els moviments socials experimenten cicles mobilitzadors en forma d’onada. Durant els darrers anys hem viscut a la cresta de l’onada, assolint el punt àlgid als voltants del passat u d’octubre. Des d’aleshores hem viscut un descens de l’onada que s’ha traduït en una creixent desmobilització. No hem de veure aquest fet com una desmobilització imposada, sinó com quelcom inherent a la política de moviment. Tanmateix com a moviment social no hem sabut crear durant els mesos de vaques grasses, institucions que perdurin al pas de l’onada. Si és cert que la marxa de certes grans societats de Catalunya va propiciar un boom de certes empreses i cooperatives (Som Energia, Hola Luz, Parlem, Som Connexió, Caixa d’Enginyers); tanmateix les entitats sobiranistes no van saber aprofitar aquest momentum i explotar-lo.

Partint de la base que seguir convocant manifestacions per cada cop ser menys no és rendible (a excepció de la diada), és necessari que el republicanisme reorienti la seva tàctica mobilitzadora, allunyant-nos dels maximalismes tot prenent una òptica possibilista, plantejant batalles que puguem guanyar. Un exemple: Tots estem d’acord que per fer mal a l’estat cal atacar els seus interessos econòmics. Uns, defensen una aturada de país indefinida que suposadament plegaria al Govern Espanyol i a la Cancilleria Alemanya als interessos catalans. Lògicament aquesta proposta no se sustenta per enlloc, i encara menys des del punt de vista de les teories de l’acció col·lectiva. No envà el principal sindicat independentista, la Intersindical-CSC es pren aquestes propostes amb cautela. Altres, reclamen una estratègia de formiga més a llarg termini amb l’humil objectiu de deixar les empreses extractivistes espanyoles (Endesa, La Caixa, Agbar, Telefónica, etc) sense cap client al Principat.

Treballar (encara més) intensament l’àmbit internacional

Tot valorant la feina feta per la societat civil, partits i institucions catalanes a l’exterior, cal invertir recursos humans i financers en una campanya internacional antirepresiva. Sense deixar de banda la lluita per la república, cal internacionalitzar la situació d’injustícia que viuen els presos polítics i recollir mostres de suport. La situació dels i les exiliades avala l’estratègia. Cal inspirar-se en altres campanyes antirepressives internacionals com la de “Libertad a los Cinco”, “Free Ahed Tamimi”, o “Free Otegi, free them all”, tot salvant les diferències de context.

Un tema a part és la situació de l’anomenat Consell per (o de) la República. Caldrà veure quina legitimitat i recursos es donen a aquesta institució. Si bé la possibilitat d’establir vincles legals i econòmics del citat Consell amb la Generalitat autonòmica son poc probables a causa de la constant supervisió estatal, cal evitar que aquest òrgan es transformi en una institució merament folklòrica. El fet que el President Puigdemont anomeni el seu domicili particular “Casa de la República” no ajuda. En resum, és important veure com s’impulsa aquesta institució a l’exili, escapant de la tutela legal espanyola i evitant que es converteixi en l’enèsim xiringuito independentista.

Finalment caldrà veure quin protagonisme donen les forces republicanes a les Eleccions al Parlament Europeu. Més enllà de la forma de les coalicions caldrà veure el rol que adoptaran els partits dins dels seus respectius grups parlamentaris. Seguirà el PDeCat dins l’ALDE amb Ciutadans? Donarà suport l’Aliança Lliure Europea (d’on ERC n’és membre) al candidat a la Comissió que designin els Verds? O presentarà el seu propi spitzenkandidat?

Sumar aliats als Països Catalans

Ningú pot negar l’imprescindible ajut dels catalans del Nord en l’organització del referèndum ni l’onada de solidaritat que la repressió al sud ha desfermat: Des de la presidenta del Departament (PS), fins a l’alcalde de Perpinyà (LR), passant per les Joventuts Comunistes locals, han mostrat símbols contra la repressió i l’alliberament dels presos. Aquesta solidaritat també ha arribat des del País Valencià o les Illes, on tanmateix la dreta espanyolista ha aprofitat l’ocasió per treure a passejar el fantasma de l’anticatalanisme (Blavers i Gonelles que ja no s’amaguen dels seus vincles feixistes). Aquestes manifestacions ràncies d’espanyolisme camuflat de xovinisme regional, posen una espasa de Damocles sobre certs sectors del nacionalisme (sobretot) valencià, que evita en públic donar suport a la causa catalana per por a ser acusats de pancatalanistes.

És per això que es fa indispensable el reforçament dels lligams polítics i culturals entre els diferents territoris dels Països Catalans. Cal curtcircuitar l’allau propaganda unionista que dia si dia també es projecta als mitjans estatals, majoritaris en aquests territoris. Cal redoblar tant al País Valencià com a les Illes, els esforços per desemmascarar els greuges constants del govern central. Lògicament no estic descobrint res de nou, només remarcant un aspecte totalment oblidat per gran part del republicanisme principatí.

Aquestes quatre grans línies de propostes, crec que són essencials per poder seguir endavant amb la lluita. La consecució de la república no és cosa de guanyar unes eleccions municipals, bloquejar l’AP-7 durant dues setmanes, o convocar una gran aturada de país que paralitzi ports i aeroports; la consecució de la república serà resultat d’una lluita infatigable que durarà anys, on hi haurà elements de desobediència, elements de diàleg i elements de negociació. Les varetes màgiques no existeixen: Al nord d’Irlanda les dècades de lluita armada no han permès aconseguir la reunificació, però si un parlament i un govern al Nord. Al Quebec, anys de lluita pacífica han resultat en tres referèndums d’autodeterminació, tots perduts. Al Sàhara Occidental, dècades de guerra i exili encara no han servit per exercir el seu dret a l’autodeterminació, previst per l’ONU. Tenim pressa, però no hem d’oblidar que la paciència és un valor.