The Martian és una pel·lícula estrenada l’any 2015 dirigida per Ridley Scott basada en el llibre d’Andy Weir. En aquesta pel·lícula, el protagonista, Mark Watney, interpretat per Matt Damon, es queda abandonat a la seua sort al planeta roig després que els seus companys hagueren de fugir de Mart durant una forta tempesta d’arena. Després de la tempesta, es pensa que Mark és mort, i queda completament aïllat al planeta sense cap forma de comunicació i amb la certesa per part dels seus companys i de tot el planeta Terra que ell no havia pogut sobreviure. És així com comença una història de supervivència que conta una història que va més enllà del que el propi protagonista ha de realitzar per a continuar amb vida.
A primera vista, aquest relat s’interpreta com una història pròpia del segle XXI, en la qual els grans avanços tecnològics ens porten a descobrir nous territoris i viure noves aventures. Però la realitat, és que aquesta aventura és molt similar a una que es va viure uns quants segles arrere. En aquest cas, el protagonista deixa de ser un astronauta abandonat a la seua sort en un planeta llunyà, i passa a ser un xicotet burgés enfrontat a l’aristòcrata del seu pare, que busca contínuament progressar en la vida, arribant a realitzar qualsevol bogeria perquè això siga possible, amb la fatal conseqüència de quedar-se atrapat en una illa deserta enmig de l’oceà. En efecte, la segona història de la qual estem parlant és Robinson Crusoe, de Daniel Defoe.
Aquest relat inicial de Defoe, el que intenta mostrar també és alguna cosa que va més enllà de la pròpia novel·la. Aquesta està escrita en un moment històric complex, en el qual, a través del viatge de Robinson Crusoe, s’intenta mostrar com la burgesia, nova classe naixent, gràcies a la seua capacitat i enginy, està destinada a ser la nova classe que aconseguirà dominar el món, enfrontant-se amb això a una antiga aristocràcia que ja no hi té cabuda.
Tot i ser una situació molt diferent, en tots dos relats el protagonista és abandonat a la seua sort. Ja siga en una illa o en un planeta, l’individu és aïllat de la resta de la societat, i ha de valdre’s de si mateix per a poder sobreviure. És en la pel·lícula The Martian, on el protagonista mostra tota la seua capacitat, tant al principi per a poder curar-se una ferida mortal i mantindre’s amb vida, com a continuació, en poder arribar a construir un cultiu de creïlles per tal d’aconseguir una font pròpia d’aliment. Totes aquestes tasques, al costat de moltes altres que requereixen grans coneixements de química i tecnologia, semblen estar subordinades a la seua gran capacitat intel·lectual i al seu gran coneixement sobre la botànica, al·legant així, que totes aquestes accions realitzades són possibles gràcies al que ell és capaç de fer. Però igual que Marx retrau al vell Robinson Crusoe. No és de l’individu del que sorgeix tot aquest coneixement adquirit, sinó que sorgeix del pla col·lectiu. És a dir, és gràcies a tot el coneixement històricament acumulat, i al fet que, en algun moment, algú li va poder ensenyar a fer-ho, la raó per la qual el protagonista pot sobreviure.
El propi fet que aquest siga un astronauta o tinga una carrera universitària, no es deu al fet que ell tinga una gran capacitat per a fer-ho, sinó al fet que existeixen les condicions materials al seu al voltant que ho han fet possible, ja siga perquè ell pogué estudiar, o perquè aqueix coneixement existira. Però aquesta crítica ni tan sols tracta de ser un relat igualitari per al mateix Marx, en el qual es defensa que tots som iguals sota les mateixes condicions de vida, simplement es determina que són aqueixes condicions materials les que són imprescindibles per al desenvolupament humà, és a dir, la contingència històrica en la qual tot individu viu atrapat. Si el vell Robinson Crusoe és capaç de recórrer mig món i de sobreviure a les condicions a les quals s’enfronta dins de l’illa, és la seua posició social la que li han permés fer-ho, tota aqueixa astúcia que es mostra com un comportament instintiu, no és més que el comportament aprés que ara realitza d’una manera natural.
Marx assenyala un moment de la novel·la de Robinson Crusoe en la qual el protagonista es decideix a rescatar del vaixell naufragat una caixa de ferramentes, en comptes del cofre d’or. Això succeeix, en primera instància, perquè els diners només tenen utilitat si estem en societat, si hi ha algú més perquè aquest puga adquirir valor de canvi. I, en segon lloc, si agafa les ferramentes és perquè en el passat algú li ha ensenyat la utilitat que en tenen. Sense aqueix coneixement social adquirit, en veure les pròpies ferramentes, aquest no podria distingir-les d’un simple pal.
El mateix succeeix en la història de Matt Watney. Totes aqueixes accions que ell realitza per a sobreviure com si foren qüestions instintives, i tots aqueixos moments en els quals sembla actuar de forma natural, formen part de tot aqueix coneixement aprés en un passat, que no existiria sense cap pla social amb la capacitat de construir-ho.
Un altre relat important que es creua en ambdues històries és la forma de concebre la realitat existencial a través d’un Altre. Per a entendre això, segurament siga necessari tornar a Aristòtil, amb aquella frase amb la qual defineix a l’humà com un animal polític (Zòon politikon), és a dir, un animal social. Això no es tradueix només en allò que s’ha descrit al paràgraf anterior sobre la construcció d’un coneixement humà necessari per a la supervivència, sinó que també s’entén com una referència del pla social, en el qual la comunicació amb uns altres passa a ser una mica imprescindible, com si es tractara quasi d’una referència existencial, “jo existisc perquè hi ha un altre que intenta afirmar o negar la meua existència,” és a dir, hi ha alguna cosa ací fora que confirma que estic viu.
En aquest cas, cadascun dels relats ho afronta de forma diferent. En la novel·la de Robinson Crusoe, aquest està acompanyat de Divendres, un nadiu de l’illa que passa a ser occidentalitzat, serveix quasi com un esclau i dona una explicació basada en la ficció però històrica al relat de la colonització, la qual cosa es tradueix en la dominació política d’una persona sobre una altra, és a dir, en l’inici dels processos d’esclavitud que es van esdevindre després de l’arribada a Amèrica i la conquesta d’Àfrica.
D’altra banda, en el Robinson Crusoe actual, Mark Watney afronta aquest succés de forma molt més moderna i es comunica amb una càmera que està contínuament gravant, com si es tractara d’un youtuber, i fa així una referència contínua al fet que sempre hi haurà algú darrere veient-ho, encara que això mai es demostre. Com una qüestió curiosa, també apareix el xicotet element colonial dins d’aquesta història. Encara que en aquest cas no apareix tant com el model d’esclavitud, sinó com a part de la propietat de la terra, ja que mostra Watney com un colonitzador més adaptat al nostre temps, que presumeix de ser un colon, en haver sigut el primer a aconseguir sembrar a Mart. El que no deixa de funcionar dins d’aquesta lògica capitalista que comportava l’enteniment de la terra com un dels factors productius, fent d’un element de la naturalesa, alguna cosa mercantilitzable.
Tots aquests elements que apareixen simultàniament en ambdues històries van portar a Marx a encunyar el terme robinsonada, entenent-se per això a qualsevol relat o història en la qual puga creure’s que és l’individu el que pot sobreviure per si mateix, aïllat de tot element social. És per això, que Marx diria que l’assumir que és una persona la que pot sobreviure per si sola en un planeta desert, utilitzant únicament el seu enginy per a eixir viu d’allí és una robinsonada, ja que, si aquest sobreviu, és gràcies a tot aqueix pla social invisible que acompanya a l’individu. Malgrat aquest inici en el qual la pel·lícula sembla ser construïda principalment sobre aquesta robinsonada, al llarg d’aquesta sembla adonar-se de la bogeria que suposa proposar això, i passa a introduir un pla col·lectiu en el qual Watney pot ser ajudat, però sense deixar de mostrar aqueixa contínua supremacia de l’individu que sembla ser la tònica dominant d’un món en el qual les robinsonades han guanyat.