L’11 de juny de l’any 2015 començava a caminar un nou govern d’esquerres al País Valencià, després de 20 anys de governs populars a la Generalitat. Així, amb la signatura d’aquest acord, que es va conèixer com el Pacte del Botànic, començava a caminar un nou govern jerigonza —segons els lingüistes, complicat o difícil d’entendre—, que sumava el projecte institucional i institucionalitzat del Partit Socialista del País Valencià al projecte de la Mónica Oltra de les samarretes reivindicatives i el Podem de l’assalt als cels, que va decidir donar suport al govern sense entrar-hi dins.
Des del 2015 fins ara el projecte mestís de Govern valencià ha comptat amb una estabilitat que, segons destaca Oltra, ha propiciat “el govern més estable des que existeix l’autogovern valencià”, en què destaca el baix nombre de consellers que han dimitit fins ara. No obstant això, la tercera setmana d’aquest agost, les relacions entre el PSPV i Compromís es veieren afeblides a causa del vot favorable dels socialistes en torn del Consell de Política Fiscal i Financera enfront de l’oposició de Compromís —que es queixa que aquest perpetuarà el maltractament financer del País Valencià per l’Estat— i de la voluntat dels dos partits del Consell d’atribuir-se els mèrits per la creació d’una nova comissaria en relació a la violència de gènere.
Després d’una reunió entre Puig i Oltra les tensions pareixen haver desaparegut pel moment —o almenys eixe és el missatge que els dos partits han volgut transmetre—. Malgrat la pretensió de mostrar normalitat, el que ha quedat ben clar és que hi ha una part de Compromís que s’oposa fermament a convertir la coalició en un pilar de l’establishment valencià i en matèries d’urbanisme, habitatge o ecologisme no vol acceptar grans projectes megalòmans, al considerar-los part del fosc passat de la terreta. Exemples ben clars són el del projecte Puerto Mediterráneo —que ha acabat amb la dimissió en bloc dels 6 regidors de Compromís a Paterna—, el de la ZAL —on algunes veus de Compromís s’han mostrat crítiques amb la postura del partit— o en el cas de l’ampliació de la V-21 —on els taronja han presentat una proposta alternativa—.
Amb un escenari tan tens entra en joc un dels actors que, de vegades, pareix que ha estat desaparegut a la política valenciana: Podem. La formació, després d’haver passat d’estar dirigida per Antonio Montiel a la direcció d’Antonio Estañ, pareix que ha decidit convertir-se en el nou àrbitre del conflicte entre socialistes i compromesos. Així, Estañ anunciava la seua voluntat de convocar la Comissió de Seguiment del Botànic per a estabilitzar la situació i demostrar que “el Botànic està a prova de bombes”, i que s’evite que, per qüestions partidistes, “s’entre en dinàmiques internes que perjudiquen la lluita pels drets dels valencians i les valencianes”. A pesar que la resposta que ha rebut ha sigut el silenci i una reunió entre les dues forces del Govern, aquesta maniobra evidencia la seua intenció de convertir-se en l’àrbitre del derbi polític valencià.
Podem és la única força que, des de la seua posició externa a les Conselleries, es pot permetre ara mateix rebutjar obertament projectes urbanístics que per a alguns recorden al passat com el de la ZAL. D’aquesta manera, Podem es converteix en una força que equilibra el canvi i intenta evitar que Compromís cedisca a les pressions davant les quals ha cedit el PSPV, tant a la ZAL com a la V-21 com a Puerto Mediterráneo i marcar eixe horitzó d’utopia que, com deia Galeano, serveix per a caminar i que deu marcar els objectius a llarg termini; objectius que unisquen Compromís i Podem i que ajuden a consolidar el canvi valencià —de fet, com insistia el SG de Podem, és a l’urbanisme i a la habitatge on queden més projectes per dur a terme i on Podem creu que hi ha un marge més ample de millora—.
És per tant la llibertat que Podem té en no estar dins del Govern la que li permet mirar-s’ho de lluny i, amb eixa distància, prendre posicionaments amb pas curt i mirada llarga, que eviten que des de l’executiu es prenguen decisions que pensen en el curt termini i sense pensar en un projecte de futur per al País Valencià, que tinga cura del canvi i el faça durar. Solament així el PSPV pot quedar-se sol a l’esquerra a l’hora de votar, i traure endavant aquest tipus de mesures amb l’ajuda de la dreta, fet que o bé el beneficia com a “partit d’ordre” dins de les forces progressistes o bé el perjudica pel famós “perquè facen el mateix que la dreta vote als de veritat”. Tot això depén, en termes gramscians, de si l’hegemonia cultural es desenvolupa en un sentit més progressista o en un sentit més reaccionari. El que a hores d’ara pareix ben cert és que, a l’oposició, Podem ha marcat les línies roges per on no devia caminar l’esquerra i ha exercit de dic davant les polítiques que s’apropaven més a les grans empreses que a les persones.
Després de l’anunci de la direcció de Podem —que pareix que concorrerà amb Esquerra Unida a les autonòmiques de l’any pròxim— de la seua intenció de millorar els resultats que van obtindre el 2015 i tindre un paper rellevant dins del Govern de la Generalitat cal reflexionar sobre si el seu paper està dins o fora de l’executiu, i de si pot fer més pressió perquè s’apliquen les seues propostes des de fora o la millor opció —tenint en compte que Podem no té quasi experiència dins dels governs autonòmics— és la d’entrar al Govern amb l’imminent risc de convertir-se en règim —o en un partit institucionalitzat en termes politològics—. El futur no està escrit, però, el que pareix obvi és que, seguint a Maquiavel, Podem deu ser una rabosa per a reconéixer les trampes i un lleó per a espantar els llops.
