Baobab Experience: migrar no és un crim

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Roma. A la via Gerardo Chiaromonte, al centre de la ciutat i al costat de l’estació de trens de Tiburtina —que va costar al poble italià 322 milions d’euros— més de 300 refugiats d’unes 30 nacionalitats diferents conviuen al campament de Baobab, dormint en tendes de campanya, sense llum, aigua corrent ni electricitat i amb la total passivitat de les administracions públiques. Jo vaig com a voluntari però, ràpidament, la necessitat de contar el que veig cada dia que dorm al camp es converteix en una obsessió, i, a mesura que avancen els dies me n’adone que el mínim que puc fer per totes aquelles persones de les quals he pogut aprendre tant és una peça a aquest espai. Anem allà!

Al maig de l’any 2015, un grup de ciutadanes s’organitza per donar suport als refugiats i refugiades que arribaven a Itàlia, cada vegada en quantitats majors . Elles donen a la ciutat de Roma refugi, suport alimentari, higiènic, mèdic i legal a les persones que hi arriben. L’any 2016 es constitueixen en organització amb el nom de Baobab Experience i es fixa el solar al costat de la via Gerardo Chiaromonte com a espai per a habilitar el camp de refugiats. A partir d’aquest moment comença un treball dur per a donar suport de tota mena a aquelles persones que s’han hagut de veure forçades a fugir dels seus països a la recerca d’un futur digne per a elles i per a les seues famílies.

A més dels voluntaris italians de Baobab Experience —que visiten el camp algunes hores de cada dia per atendre les necessitats de la gent que viu allà—, des del mes de febrer de l’any 2018 l’ONG No Name Kitchen —que naix a Belgrad l’any 2017 a mans de voluntaris procedents de totes parts de l’Estat espanyol— hi és present 24 hores. No Name Kitchen viu amb els refugiats, comparteix els seus problemes, atén les seues demandes més properes i ofereix atenció a totes i cadascuna de les persones que, en qualsevol moment, la necessiten: subministren aliments, proporcionen aigua mitjançant un tanc de 500 litres que omplin en una font propera, faciliten la convivència entre persones de religions, ètnies, llengües i orígens diferents i, en definitiva, garanteixen l’estabilitat en un camp on tothom va i torna, i on l’únic que no es mou a un ritme trepidant són les tendes d’acampada, que suposen l’únic reducte d’intimitat dels seus habitants.

Ix el sol. S’escolten melodies africanes que es barregen amb músiques àrabs de tots els estils. Un altre dia més comença com s’acaba l’anterior: amb música, que permet als refugiats del camp sentir-se a casa seua. Café, llet i galetes formen part del desdejuni que mengen, alguns amb la resignació del fet que els papers no arriben; altres, amb la il·lusió de saber que, a l’igual que havia aconseguit papers i un treball a Torí el seu antic company de tenda, els arribarà l’oportunitat de poder viure dignament. Els voluntaris de No Name Kitchen es desperten els ritmes i preparen amb un somriure el desdejuni. Bruno Álvarez, un dels fundadors, ho resumeix com a “un desdejuni per tal que tots comencen el dia amb vibracions positives”.

Els qui tenen més sort marxen del camp de bon matí per a anar a treballar i aconseguir diners per a enviar a les seues famílies. Alguns dels qui no tenen treball ajuden als voluntaris a tallar fusta per a cuinar o construir, a arreplegar el fem o  a netejar camp. Els qui no tenen forces, juguen a les cartes o senzillament parlen entre ells entre tasses de té i canuts, farts d’esperar. Tothom aguaita la furgoneta de No Name Kitchen amb la càrrega d’aigua. Esperen perquè sols així podran tindre aigua per a qüestions tan bàsiques com cuinar, menjar, rentar-se les dents o poder llavar-se les mans. Una vegada porten l’aigua al camp, els voluntaris de No Name Kitchen recorren els mercats locals i hi busquen donacions dels comerços. A més a més, compren les verdures necessàries per fer l’amanida de les 20:15 de la vesprada i totes les ferramentes i aliments que les persones del camp demanden en el dia a dia.

- Publicitat -

Passa la vida després del dinar que porten els voluntaris de Baobab. Qui pot descansa un poquet el que no ha pogut descansar perquè els rajos de sol l’han despertat a les set de la matinada. Altres tornen a treballar. Altres van a classes d’anglés o italià que ofereixen des del camp. Altres continuen jugant a les cartes, impassibles. Els voluntaris de No Name Kitchen acaben el seu treball matutí i descansen al parc d’on arrepleguen l’aigua, i bullen pasta amb un vell Campin-gas que tarda 2 hores en preparar el dinar. Mentrestant, unes cerveses Peroni i unes creïlles fregides amenitzen l’espera. Després d’un merescut descans de l’incessant guirigall del camp, els voluntaris retornen amb el tanc d’aigua ple i amb un aire nou.

La vesprada és un temps d’interacció, de conversa, de batibull; és un temps de fusió de cultures, de llengües, de persones, de tonalitats de pell i, sobretot de músiques. La gent espera amb ànsia les 19:15h, l’hora de l’amanida. Els voluntaris de No Name Kitchen porten un carret amb tot allò necessari a la zona de la gran taula del camp. Allí, l’altaveu de No Name Kitchen serveix de nexe entre persones. Cadascú posa la seua música, per torns, com quan un xiquet espera ansiosament el seu torn per a pujar a l’engronsador. Gent de tots els països col·labora per a fer la millor amanida del món: amb molt d’amor i, com no, amb molt oli d’oliva. Una vegada està preparada, els voluntaris italians de Baobab la complementen amb el sopar que han fet a les seues cases i es coordinen des d’un grup de WhatsApp. El generador s’encén —sols per dues hores—. La gent carrega els seus telèfons mòbils i bateries.

Cau la nit. Hi ha qui ix a vendre drogues desesperat per a viure un poc millor i eixir del camp. Alguns decideixen preparar el seu propi menjar a la vora del foc, sense pressa,com si el temps s’aturara indefinidament, i fan sonar les seues partitures preferides. A l’empara de la llum del foc —crec que eixa sí que és la foguera dels continents de la qual parla La Raíz— rates gegants corren buscant les sobralles que els habitants del camp no es mengen. Elles pareixen ser les úniques habitants del camp que esperen precipitadament que caiga la nit. La resta, entre la indiferència i la pena, consumeixen els últims cigarrets abans de dormir. Demà serà un nou dia on res hi haurà canviat. Com deia el poeta Federico García Lorca, “he cerrado mi balcón —en aquest cas la tenda— porque no quiero oír el llanto, pero por detrás de los grises muros no se oye otra cosa que llanto”.

Les cançons d’immigrants que han hagut d’abandonar la seua terra són freqüents al camp. Els refugiats les empren com una manera de mantindre vives les seues arrels, de mantidre els seus lligams amb els orígens. Aquesta és sols una altra de les cançons que totes les persones que eixiren del seu país buscant una vida millor han fet himnes del camp de Baobab. Com un ritual, les canten diàriament per recordar d’on són i on volen anar. Per recordar que hi ha una terra que estimen i de la qual no voldrien haver-hi marxat mai. Per recordar que,  tot i que, de vegades, ixen als carrers i són insultats i pegats, hi ha molta gent que els estima i els ajuda.

Acabe amb alguns versos d’El teu viatge, una cançó que el grup valencià Atzembla dedica als refugiats que arriben a les costes gregues, i que em va fer decidir-me a emprendre aquesta nova aventura que, sens dubte, ha marcat tota la meua vida. Això va per tants crits desesperats, per tantes llàgrimes, per tant de patiment, perquè us volem amb nosaltres, perquè mai més un tros de metall ens separe de vosaltres. Perquè volem acollir. Perquè mentre les fronteres separen misèria de progrés mai haurem triomfat com a espècie.

“Que el camí siga llarg i que siguen moltes les matinades, més lluny de l’avui, més lluny, sempre molt més lluny del demà, on tampoc t’aturaràs. I esta nit has decidit ja no tornar el nou camí es dibuixa sols al teu davant, comença ja a ‘amaneixer’, una altra nit s’acosta. Que la lluna te trobe preparat per continuar el viatge, que cada matinada et faça fort per afrontar la tristesa quan et vinga a buscar. I tot pot començar ací ara esta nit, i l’horitzó t’espera al final del camí. Comença el teu viatge, bon vent i barca nova!! I ara obris els ulls i contemples tot un nou paisatge, la foscor d’abans i els núvols d’aquell passat ja es desfan. Dintre del teu mar, preparat per a un nou abordatge. No t’ofegaran i a les fortes tempestes guanyaràs, i una nova nit arribarà”

 

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca