Fa unes setmanes estava sopant al Parking Pizza, parlava amb la meva acompanyant sobre el mar. Ella, venia d’una regió indeterminada de l’interior continental, lluny del mar. Les muntanyes l’envoltaren tota la infància. Vam estar parlant del pèlag.

La joventut té molt a veure amb l’aigua salada. El sol, net clar, groguenc. Unes avarques, un banyador bòxer. La pell arrebossada per sorra i sal. Una figura a contrallum, que riu, s’amaga els cabells darrere l’orella. T’agafa la mà i amb un joc de forces et tira a l’aigua freda. T’escalfes amb el cap sobre la seva panxa i els braços d’Hèlios fan que la pell necessiti tornar a l’aigua.

Hi ha confessions que només es poden fer caminant sobre la càlida sorra. Hi ha silencis que són provocats pel ritme hipnòtic del mar. El nostre cos, acostumat als canvis de temperatura troba en la companyia de l’altre, en la por de nedar sense veure el fons. En el tacte a la cama d’una alga, en la falta de núvols a l’horitzó: un paradís. El sol cau per trobar-se amb el mar. S’apropa un llarg diumenge, un octubre que transita en el camí que fem per arribar a casa i dutxar-nos.

L’aigua, la sal, el vent segueixen movent-se. Els peixos no et troben a faltar però vols pensar que sí. Amb els pulmons nets per l’aigua i l’aire enyorem poder parlar semi despullats. Tranquil•litzar-nos en la nostra mateixa procrastinació. Fer del nostre cor un horitzó i dels nostres ulls un mirall interior. La seva mà baixa per la meva esquena.

La punta dels dits recorre una pell rugosa pels elements. Els cabells despentinats s’entrelliguen despreocupadament. L’observes, mires, l’única molèstia són uns veïns amb nens, sempre impacients per explorar, tenir gana i desobeir al seu superior natural.

Assegut vora el carrer París, encara més a prop de la Diagonal, amb l’aire dels cotxes transitant pel meu sistema respiratori, parlant amb una amiga, ho sents clar. Saps que prefereixes l’olor del gasoil per vaixell i el perfum del vent amb salnitre. És estiu. Agafa’m de la mà. A l’amor, tota cosa vora el mar.