Ho recordo molt bé. Tenia 12 anys. La meva mare i una amiga se m’havien endut de compres. Ens trobàvem en una botiga de roba interior quan em vaig quedar palplantat mirant uns pòsters d’homes quadrats en calçotets i amb molts bonys. Amb tot, no són pas els bonys el que recordo, sinó el pànic d’esdevenir conscient que allò que veia m’agradava. M’hi vaig negar. Em vaig dir que no, que no era normal i vaig fer com si res no hagués passat.

‘abans un porc que un fill maricón’

El que sí que van passar són els anys. Quatre, per ser més exactes. Quatre anys de negació, solitud i molta incomprensió ‘Abans un porc que un fill maricón’. Quan vaig arribar als 16, en plena adolescència, vaig experimentar per primera vegada amb un altre noi. Sempre d’amagat, sempre vivint la passió com un pecat clausurat ‘No m’agafis que ens veuran’. La cosa va acabar malament, i és que aquells que hem nascut amb la doctrina cristiana tenim la concepció del pecat molt incorporada.

Arribat a la majoria d’edat i havent compartit la meva ‘aberració’ amb menys persones que dits té una mà, va arribar el meu moment de confessió. Li vaig dir a la mare. Després la confessió es va ampliar quan —amagat amb un coixí o rere la pantalla de l’ordinador— vaig decidir pronunciar la paraula ‘gai’ en veu alta. No hi va haver càstig i vaig passar de l’expressió verbal a la visual. Vaig començar a vestir-me amb colors molt llampants i em vaig tenyir el cabell.

‘Qui fa de dona?’

Les pors es van anar dissipant amb el pas del temps. Estava còmode amb la meva homosexualitat, tenia relacions amb altres homes i no passava res. Això sí, mitja família no en sabia res i jo seguia fent les coses d’amagat. Imperava la discreció, i quan aquesta s’esquerdava: agressió verbal, física o incomoditat. Després van venir la parella estable, la tranquil·litat i la pau amb mi mateix. Vaig passar de témer aquella part de mi per incorporar-la amb ‘normalitat’. ‘Qui fa de dona?’; ‘A mi tu rai, mentre no siguis amanerat’ —em deien—. Jo reia. Mirava els orgulls amb menyspreu. Pensava només volien cridar l’atenció, que ja havíem arribat a la igualtat, que allò no calia.

Veieu quina perversitat? Anys de solitud, bullying, negació, ansietat, frustració, confessions, atacs, pecats i contradiccions només per ser jo mateix i tot i així, ja m’anava bé. Estava fora de l’armari però dins de casa ‘No donis la nota i no molestis a ningú (amb la teva homosexualitat?) i tot anirà bé’ —pensava—.

No ha sigut fins ara, després d’uns anys de recerca i de treballar en un Centre LGTB+, que he començat a entendre les coses. Les he entès a bufetades. Bufetades metafòriques cada vegada que algú m’ha mirat als ulls i m’ha explicat les experiències més inhumanes que us podeu imaginar. Només per ser qui són. Persones que no tenen res, que lluiten cada dia i que encara et somriuen.

Jo soc dels afortunats, tinc gent que m’estima tal com soc, m’estimo a mi mateix i ningú em persegueix. És més, no m’he mort, cosa que molts altres no poden dir. Tanco una etapa on he vist les marques, visibles o invisibles, que la LGTB fòbia ha deixat a milers de persones i només desitjo una cosa: que entre tots siguem prou madurs perquè la situació d’aquell noi que mirava homes en calçotets (i la de qualsevol persona del col·lectiu LGTB+) pugui ser abraçada per una societat que estima i accepta. Demano massa?