La localitat saforenca de Gandia és molt més que turisme de platja i borratxera a la discoteca de turn. Com deien els ontinyentins d’Auxili, “hui la liem, nosaltres desfilem, la barca recuperem, hui tornem a celebrar a contracorrent”. I és que la música té un poder especial als períodes de consolidació dels canvis —i això es pot vore des d’en La Marsellesa a França fins el Bella Ciao a l’Itàlia—. A la nostra terreta, com no podia ser d’una altra manera, la música ha sigut clau en la victòria de les forces progressistes a les institucions el passat maig de 2015 i en la resistència de la llengua valenciana mentre era desprestigiada a Les Corts pels antics governants: d’aquella pols, vénen aquests fangs i el País Valencià es consolida com una de les meques festivaleres a Espanya i Europa.
El Pirata Rock és un dels festivals contraculturals i alternatius que han sorgit en el moment valencià que vivim actualment. Enguany, els dies 19-20-21 de juliol el jovent ha pogut gaudir d’un dels festivals més mestissos que es coneixen. Així, aficionats d’estils tan diversos com el rock, rap, reggae, ska, funk, la mùsica balcànica o el dub van juntar-se per vore grups referents del País Valencià, Catalunya, Andalusia, Navarra o Bòsnia. Tricolors, senyeres valencianes de diversos tipus, estelades i banderes andaluses van omplir de color els escenaris —Poliakov i Negrita— i, en definitiva, van comboiar gent amb preferències diverses però amb un objectiu comú: disfrutar celebrant a contracorrent.
Els més ansiosos arribaven al recinte d’acampada dimecres —tot i que els concerts no començaven fins dijous—. Allí, van permanèixer a les tendes i van fer els primers amics. Jo vaig arribar dijous com la majoria dels assistents. Després d’instal·lar-me a la tenda (amb l’ajuda de, com no, els veïns de les tendes del costat) i rebre l’acreditació de premsa i la polsera —que incorporava la novetat de que comptava amb un xip que permetia pagar les consumicions—, vaig aconseguir arribar a la zona dels concerts, que estava a uns 15 minuts caminant de la zona d’acampada. He de dir que al celebrar-se a un polígon industrial mesclar cotxes, alcohol i joves caminant per la carretera als assistents no els va parèixer una bona idea. Això va propiciar que es quedara més gent a la zona d’acampada sense anar als concerts, fet conegut popularment al món dels festivals com l’apalanque.
L’ambient al recinte de concerts, però, era meravellós. La primera jornada va començar ja amb un ritme frentètic, fet que va poder fer presagiar que aquell anava a ser un gran festival. El grup encarregat d’encetar el festival va ser Dandy Wolf—un grup de rock alternatiu de Castelló—. A ells els van seguir les melodies del primer sound system en la nostra llengua —Pirat’s Sound Sistema— i les melodies satíriques dels andalusos d’Antílopez. A les 22:45 tocava un dels caps de cartell del festival: el raper de Saragossa Sho-Hai, integrant del grup Violadores del Verso. Després, va arribar la part més política de la nit amb les actuacions del grup de rapcore Riot Propaganda —grup format pels valencians Toni i Nega de Los Chikos del Maíz, el dj Martín Plan B i els madrilenys d’Habeas Corpus— i els bosnis de Dubioza Kolektiv —que, sense renunciar a les seues arrels fan música fusió balkan plena de crítiques a l’imperialisme i a institucions com l’OTAN i de reivindicacions com la de la llibertat de descàrrega a Internet—. Asdlánticos, el rap poètic de Sharif i la música frenètica dels catalans d’Skatuttipresto van posar punt i final a la primera nit de festival.
La jornada de divendres va ser la més tranquil·la del festival, ja que dissabte era el dia gran i les grans actuacions i alguns volien agafar forces a la zona d’acampada o donar-se un bany nocturn al llac artificial del recinte. El consolidat grup valencià El Tio La Careta va donar inici a la vetllada. Van seguir-lo el grup de reggae Green Valley, els andalusos de Trashtucada —que van tocar la seua famosa cançó reivindicant l’esperit dels festivals. Després, vam vore l’actuació més esperada de la nit: Els catalans de La Pegatina van posar a ballar a Maricarmen —i a molts milers més d’assistents—. El ritme es va relaxar un poc amb l’actuació de Juanito Makandé. No obstant això, ràpidament els decibels van tornar a pujar amb l’entrada a l’escenari dels rapers Ayax i Prok —amb consignes contra les forces de seguretat de l’Estat i amb punys en l’aire— i l’actuació del grup de rock català Búhos —Mussols, per als catalanoparlants—. Els ritmes mestissos de La Sra. Tomasa i el hip hop de Heavy Roots van posar punt i final a una nit on el cansament festivaler anava notant-se. Alguns preferiren guardar forces per a la gran nit que els esperava dissabte.
Dissabte els acampats van amanèixer més tard que la resta de dies a Gandia. Tocava agafar forces i menjar bé per aguantar la última nit. Encara quedava molta carn a la graella musical. Els valencians de Blue Caravan van començar a calfar l’ambient a partir de les 19:30. Després, Iseo & Dodosound van fer les delícies dels amants del dub i els legendaris Los de Marras van estar molt prop —a la vera— de tots els assistents en un concert molt íntim. A les 22:45 els amants del rap tenien una cita amb Zatu i Acción Sánchez —SFDK—, que reivindicaren la vida, amb les seues alegries i tristeses. A les 00:00 va viure’s el moment més emonant del festival amb l’actuaciçó de la gira Nos volveremos a ver de La Raíz —o L’Arrel per als catalanoparlants—, on asssitiren familiars i amics dels integrants del grup, que eixe dia jugava a casa. Com el cantant Pablo va reivindicar, “hoy es uno de nuestros conciertos más especiales por estar aquí, en la tierra que nos vio crecer”. Malgrat la onada de tricolors sense precedents que es va veure, van ser nombroses les referències dels cantants al País Valencià i el seu orgull de pertenència a la terreta. Muchachito Bombo Infierno, O’Funkillo, la peculiar veu d’El Niño de la Hipoteca i els dj Ohcan & Posis van ser els encarregats d’anar acabant poc a poc amb els últims minuts de la segona edició del Pirata Rock de Gandia.
Si bé el Feslloch s’ha consolidat enguany com el festival del valencianisme i de la gent que vol viure plenament en valencià, el Pirata Rock s’ha consolidat a aquesta segona edició com un dels festivals més eclèctics del panorama, on banderes de totes les parts de l’Estat espanyol es trobaven i convivien durant uns dies. Si els festivals són un dels motors del canvi polític, aquest canvi d’esquerres no pot deixar enrere l’esquerra menys valencianista, i ha d’apostar pel mestissatge —eixe amb què es defineix el govern del Botànic—. Així, si hi ha alguna possibilitat de que l’Estat espanyol aconseguisca que s’arribe a l’anhelada plurinacionalitat, això passa per festivals com el Pirata, que fomenten que els qui van s’aprenguen lletres en altres llengües, compartisquen el seu temps amb gent que pensa diferent i, en definitiva, s’uneixen per, com deia Auxili, celebrar a contracorrent. Després de deixar-vos la llista de reproducció del festival, me’n vaig a beure’m un got d’aigua de València ben fresqueta, remei natural contra el caloret del verano. Torne prompte per ací, va?
