Dissabte 21 Setembre, 2019

Contra els Vulcanians

“Has trobat mai alguna cosa horrible, criminal o esbojarrada amb la qual algun intel·lectual no hagi volgut regenerar el món?” Karel Čapek

La definició de democràcia de Joseph Schumpeter ha calat foc a les posteriors generacions per la seva visió realista de la política. Un dels motius pels quals s’afirma això és perquè va destacar l’estupidesa que moltes vegades envolta la ciutadania en general, inclús en les institucions: hi podem trobar “a reduced sense of responsibility, a lower level of energy of thought and greater sensitiveness to non-logical influences”. No obstant això, la seva idea que la massa electoral “is incapable of action other than a stampede” està actualment en voga i la paraula que ara estem pensant com a exemple és “Trump”. Es diu que les “grans obres” s’escriuen en temps de crisi, i Jason Brennan, professor a la universitat de Georgetown, sembla que ha aprofitat l’avinentesa per escriure el llibre Against Democracy, en ple auge del populisme arreu d’Occident. 

Un títol provocatiu, però encara més el seu contingut. La societat, segons Brennan, es divideix en hobbits, que són els ignorants que no volen saber res de polítiques, hooligans, que són els idiotes violents que només escolten el que volen sentir, i els vulcans —vulcanians en català—, els racionals, com l’Spock. Davant d’aquest escenari, la millor manera per erigir una societat amb un saludable estat de dret seria un sistema en el qual només una secció de la societat pugui votar, és a dir, els vulcanians, els que no són imbècils. Aquest sistema s’anomena epistocràcia. La proposta, que recorda a Un món feliç d’Aldous Huxley, ha aconseguit ser un best-seller als Estats Units. Si més no, es basa en el mite que els vulcanians, seguint la seva esbojarrada classificació del personal, són els únics capaços de fugir de l’estupidesa. Evidentment que no. 

A molts erudits els ha tremolat les mans en veure com Donald Trump anava pujant esglaons fins a arribar a la presidència. Més encara amb el Brexit i els esmentats populismes. Autors de prestigi com per exemple Jan-Werner Müller s’han desentès de les vitals diferències entre aquests moviments i en el seu llibre What is Populism? els aglutina tots en una caricatura més que en una anàlisi acurada: per ell en tots el populismes “anticapitalism, cultural nationalism, and authoritarian politics become inextricable linked”.  No hi ha diferències entre esquerra i dreta. De nou es forma la dicotomia entre intel·lectual i massa, a l’estil del mite de la caverna de Plató: només els erudits posseeixen la veritat, no hi ha més d’una, com si tots ells pensessin el mateix. Un altre exemple és Steven Pinker,  catedràtic de psicologia cognitiva a Harvard, qui en una entrevista a El País va sentenciar que “tienen en común una mentalidad tribal, la misma que conduce al nacionalismo y al autoritarismo”, però que igualment estan destinats a la seva derrota pel “corriente gradual e inexorable que conduce al cosmopolitismo, la liberalización de las costumbres, los derechos de las mujeres, los gais, las minorías…”, quan són els populismes d’esquerra a Occident els qui abanderen amb més vigor aquests valors. Alhora, reconeix que no sap per què han crescut tant aquests nous partits, tot i que diu que “seguramente la Gran Recesión contribuyó a ello” i ha escrit precisament un llibre en contra d’ells: Enlightenment now. En resum, estem davant de dos Spock d’indiscutible trajectòria, però en els seus arguments hi ha un menyspreu que contamina les seves conclusions; l’atmosfera de la “massa” i de “l’intel·lectual”, tenint en compte que hi ha molts graus entre aquests dos termes, cada cop estan més allunyades.

Jason Brennan / Viquipèdia

Resulta sorprenent que, fins i tot en els cercles acadèmics de renom, les conclusions siguin tan simplistes. Yannis Stavrakakis ho va denunciar en un altre article acadèmic en el qual constatava que la majoria d’estudis categoritzen els populismes en dos adjectius: “arrogance and ignorance”. Com a conseqüència, es troba a faltar una reflexió crítica, una acurada recerca de trets en comú i una tipologia rigorosa per tal d’enquadrar pròpiament aquest fenomen social i polític. Això també passa amb els nacionalismes, que per molts només existeixen en les minories nacionals, i quan dic molts em refereixo també a economistes, experts en relacions internacionals, escriptors… Per sort, hi ha libres com el del professor de psicologia social Michael Billig, Nacionalisme banal, la tesi del qual és que tot i haver un fort component cosmopolita en les societats modernes, el nacionalisme encara és una influència social amb molt de vigor, però que concretament en l’actualitat es basa en “una sèrie de costums, rutines, creences ideològiques, etc. que afecten les vides dels membres de la nació i que, d’alguna manera no conscient, els ‘recorden’ la seua identitat nacional”. 

Les declaracions de certes eminències per menysprear als votants de Trump, o fins i tot de Podemos i les CUP, tenen un cert tuf classista, una repulsió vers la classe obrera, tan unida al concepte de “massa” últimament. És el Odi profanum vulgus, et arceo —“odio al poble ignorant, m’allunyo d’ell”— d’avui, com argumenta Antonio Maestre. Victor Klemperer, testimoni de l’auge del nazisme, va dir en el seu assaig traduït al català com a El paper de l’intel·lectual en la societat que “la tasca de l’intel·lectual consisteix a portar a tots els cercles socials una certa percepció intel·lectual de la vida, a reduir i superar l’abisme que abans separava el poble de la intel·ligència”. Assignatura no superada. 

Mario Vargas Llosa / Viquipèdia

O pot ser sí que han baixat de la torre de marfil i, en baixar, ens hem adonat de com eren, d’incompetents? La desfachatez intelectual deixa en evidència un ampli ventall de noms que abans, quan no s’escoltaven tant, semblaven intocables. Assignatura no superada. Dir que totes les grans eminències són idiotes també és de ser ignorants, però tots aquells que han escoltat a un catedràtic o catedràtica quan divaga sobre una matèria de la qual no destaca segurament saben del que parlo. La tesi que l’estupidesa es cura llegint no acaba de complir-se quan experts en economia, política, cultura, etc., obren la boca en directe, als mitjans de comunicació. Deixar el sistema, ara que la població està cada cop més informada —i extenuada de tanta informació—, en mans de vulcanians de l’estil de Jason Brennan com a solució per “enfortir la democràcia” és demostrar que ignores, amb tota l’arrogància, el que està passant actualment. En fi, es pot ser hooligan i vulcan alhora. 

Preguntes pendents: s’ha de posar de nou sobre la taula l’alternativa de la “voluntat general”? Fins a quin punt no és caure en el mateix parany? No suposaria passar d’un mite a l’altre?

 

5,225FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca