Avui canviarem de plans varies vegades per descobrir dos poblets amagats meravellosos: Obuse i Ueda. A més, destaparem 3 trets característics i ben curiosos dels japonesos: que la seva amabilitat no té límits, que saben fer oli d’oliva i que són incapaços d’enfrontar-se als conflictes.

Intent de visita al Parc de Jigokudani

En un documental que vam enganxar a la tele poc abans de marxar al Japó, vam veure els monos de Jigokudani a les muntanyes de Honshu. Una espècie de simis autòctona que es banyen en piscines naturals d’aigua calenta a l’hivern i que comparteixen gustosament amb els humans enmig d’un paisatge idíl·lic. Després, vam descobrir que un bon grup d’ells es troben al Parc Natural de Jigokudani, a la regió de Nagano, i que es poden visitar en el seu habitat natural.

Comprem l’Snow Monkey 1 Day Pass per 2.900 iens (uns 22 euros per persona). És un pel car, però inclou tots els trajectes d’anada i tornada per arribar al parc més l’entrada, i són trajectes que no estan inclosos en el JRPass. Per aquells que hi vulgueu anar, els transports que cal agafar des de l’estació de Nagano són els següents: un tren línia Nagano Dentetsu fins a Yudanaka (45 min) + un bus local Nagaden fins a Kanbanyashi Onsen (10 min) +  25 minuts de pujada a peu fins al parc del monos.

El tren desfila amb parsimònia travessant petites poblacions de muntanya i ens deixa a Yudanaka, on pugem en un bus de l’any de la pera amb un parell de turistes més. La resta de l’autobús es queda buit, cosa que ens estranya. Just abans que el conductor arrenqui, puja un home corrents amb un cartell a les mans i ens l’ensenya. Al cartell diu en anglès que avui els monos no es poden visitar, però que podem pujar al cim de la muntanya igualment. Li explico en anglès que no he pagat aquell pack per anar a fer una excursió a la muntanya, que em surt de franc. L’home no menten gaire, s’angoixa de seguida i ens porta una noia que parla anglès perquè ens puguem entendre. Li dic a l’empleada de l’estació que preferim marxar i que ens tornin els diners, ja que l’activitat que volíem fer no és possible. Ella assenteix i ens indica que agafem de nou el tren de tornada a Nagano i que a l’estació ens tornaran els diners. Li comento, un pel decebuda, que ens podrien haver avisat a Nagano en el moment de fer la compra dels packs, ja que no haguéssim perdut quasi el matí sencer anant i tornant. Coses que passen. Ens resignem i esperem una bona estona a l’estació de Yudanaka a que vingui el tren de tornada cap a Nagano, que trigarà 3 quarts d’hora mes.

Pugem de nou al tren, que circula sense conductor i et permet asseure’t just al davant de tot. Sembla un trenet de fira, molt vintage i petitet, el problema és que no té lavabo! La meva bufeta es posa en alerta. He oblidat anar al lavabo de l’estació i no aguantaré 45 minuts fins a Nagano. Decidim fer un “alto” en una de les parades que hi ha a mig camí, en un poble conegut com Obuse, ni que sigui per anar al lavabo de l’estació i fer una visita ràpida a l’espera de que passi el següent tren.

Obuse, el primer gran descobriment

Per pura casualitat, ens detenim a Obuse, una vila amb un lloc d’honor en la història de l’art japonès on hi va viure Hokusai, l’il·lustre gravador de ukiyo-e. Sense voler, descobrim un petit poblet amb encant molt recomanable per visitar. Decidim invertir una horeta per veure’l, ja que tal com són d’estrictes els japonesos, si hi estem més estona potser no ens volen tornar els diners.

L’aigua discorre pels canals i fonts d’uns carrerons tranquils de casetes tradicionals. Hi ha vells santuaris mig amagats entre els arbres. Es respira la calma a tot arreu. Arribem al centre, on hi ha 4 museus culturals i botiguetes de menjar artesanal de la zona, com els famosos dorayakis de castanya, que no triguem a tastar. Fins i tot, trobem una boutique amb oli d’oliva extret d’unes vinyes que veiem des del tren i, cosa meravellosa de Japó, pots provar tots els productes per decidir quin comprar! Comprem un petit potet doli local, més suau de sabor i textura del que estem habituats els mediterranis. El millor moment arriba quan ens emocionem en descobrir en un dels prestatges de la botiga oli d’oliva d’importació fet a Catalunya!

Ens encantaria quedar-nos més estona per explorar el poble i els seus voltants, però el següent tren de tornada ens espera. Un cop arribem a Nagano, vaig a la mateixa taquilla on encara hi ha el mateix noi que m’ha venut els 2 packs i veig que hi ha enganxat un cartell ben gran on hi posa: “Avui no es pot anar al parc de monos.” Cartell que no hi era quan nosaltres comprem els nostres passis al mati.

Li explico les peripècies al taquiller i el que ens havien dit a l’estació de Yudanaka, però el noi diu que només ens tornaran els diners corresponents a l’entrada al parc, que són 500 iens, perquè hem fet servir la línia de tren. Clar que havíem fet el servir el tren, no teníem mes remei! De vegades, la seva lògica és tan dura que esclafa. No estic gens d’acord amb el seu raonament, i exposo la meva queixa formal dient que nosaltres no hauríem utilitzat mai el tren si no fos perquè volíem anar al parc i que ens han fet perdre moltes hores que podríem haver dedicat a qualsevol altra cosa si ens haguessin informat degudament des del bon començament. No les tinc totes, però aquí veiem la incapacitat dels japonesos per enfrontar-se als conflictes, i encara més si els hi planta cara una dona. El noi, visiblement nerviós i amb gotes de suor al front, va a buscar de seguida al seu superior, que només veure’ns assenteix i en un instant ens torna tots els diners sense dir ni mu. Al final, estem de sort i els hi agraeixo l’amabilitat, del contrari, hagués muntat el sidral! Serà que els catalans estem acostumats a barallar-nos tant amb Renfe que ja no passem ni una en quan a trens es refereix. La gran diferència és que al nostre país un conflicte que s’hagués allargat amb mitja hora de discussió acalorada, queixes i fulls de reclamació, al Japó l’hem resolt en qüestió de 5 minuts i amb tota l’educació del món. Així dóna gust anar per la vida.

Ueda, el segon gran descobriment

Improvisem la tarda. El shinkansen que es dirigeix a Tokyo para a Ueda, a només 15 minuts de Nagano. Un altre lloc molt poc visitat i molt recomanable per defugir els punts turístics.

Aquesta ciutat acull les ruïnes d’un antic castell enmig d’un gran parc. Som els únics estrangers del lloc, i la gent de tan en quan es gira per observar-nos. L’entrada al parc és de franc i el Castell de Ueda, mig en ruïnes, només conserva una porta principal i una torre. Tot el seu voltant està ambientat en l’època dels samurais i hi ha unes quantes paradetes de menjar.

Ens dirigim al santuari de Sanada per posar el segell a la nostra llibreta de shuins. Li entrego la llibreta al cal·lígraf amb les puntes dels dits i les dues mans, que l’agafa amb una delicadesa màxima. Quan veu que la llibreta està força plena de segells, em demana en anglès si li dono permís per fer-li una ullada i veure la nostra ruta de temples i santuaris. Li dic que per suposat, i va passant les pàgines una a una mentre admira tots els segells i la procedència de cadascun mentre va amb gestos d’aprovació. Sense dir res, es disposa a dibuixar el seu segell, i quan acaba, me’l torna i m’explica que ens ha fet un regal i ens ha dibuixat un segell doble en 2 pàgines amb un casc samurai més car que el segell senzill que jo havia pagat.

A continuació, em pregunta d’on sóc, i es desfà en alabances per Barcelona i em dóna les gràcies per haver-me pres la molèstia de visitar tots aquests temples, santuaris i castells del seu país mentre em somriu, orgullós de la llibreta d’aquests dos gaijins (estrangers). Aquesta deferència i amabilitat japonesa no tenen comparació, i és una de les coses que més ens encanta d’aquest país i de la seva gent. Xerrem una mica més i ens acomiadem amb varies reverències de respecte i un somriure als llavis per haver trobat aquest punt de connexió Catalunya-Japó tan especial.

Acabem la nostra visita al parc tranquil·lament entre grans pins i venerats arbres ginkos amb el so de l’aigua de fons que mai deixa d’acompanyar-nos, tot pensant que avui hem tret una altra lleugera capa del tancat caràcter japonès que ens té tant fascinats.