La història d’André Ryckmans és la història oblidada del segle XX. Una història plena de grisos i contradiccions. André fou administrador del Baix Congo abans de la independència del país centre-africà. Boy-scout i futur administrador colonial, va néixer a Bèlgica el 1929 en una estada dels seus pares a la metròpolis, però es va criar com a africà: en coneixia les llengües i els costums, i tenia una visió humanista. A més, un cert sentit aventurer de la vida. Tanmateix, un esperit cristià i bo. Aquesta és la seva tragèdia.
Una carrera marcada pels conflictes
André Ryckmans va ser assassinat el 1960 en un campament militar de Thysville (Mbanza-Ngungu) al sud del riu Congo. Tenia 30 anys, el seu helicòpter va ser segrestat amb el pilot. Ell ja era un alt càrrec de l’administració belga al Congo. Va morir a la mateixa regió que havia vist néixer el seus fills, on els Bokongo es van sorprendre que els blancs poguessin ser tan petits i nivis. La seva història és una història amagada per les roques del temps, però aquí tenim una de les escletxes que posen llum sobre les persones en moments d’agitació col·lectiva.
Estudià l’equivalent a Ciències de l’Administració i Econòmica a Bèlgica, on conegué la seva dona, Genèvieve. Hem dit abans que André Ryckamns era Boy-Scout: a tall de curiositat, esmentem que a finals dels anys 40 va estar viatjant amb la seva companyia d’Scouts per Espanya i en la seva estada a Catalunya va travar amistat amb joves Escoltes catalans, que després esdevindrien, alguns, futurs intel•lectuals.
A 25 anys tornà al Congo, per tal de governar el Bas-Congo, cosa que va fer entre el 1956 i el 1958. Léon Antoine Marie Petillon era el governador de la colònia. Ell se sentia i era africà: allà va posar en funcionament noves maneres de fer judicis respectant les tradicions indígenes en comprendre que la justícia colonial era inefectiva si els indígenes no la consideraven seva. Resolgué que els judicis es farien com els feien les tribus, però respectant les lleis occidentals. La fórmula de la repetició i argumentació d’acord amb proverbis passà a ser d’ús normalitzat. Va aconseguir que els habitants de la regió se sentissin representats pels belgues.
Va entendre les sectes, dansava amb els Bakaya, els quals estudià. També aprèn a parlar amb tambor-telèfon: el mondo, un secret només compartit entre ancians i que, entre altres coses, evitava el cobrament d’impostos (quan s’apropava el cobrador, aquest instrument avisava i hom es podia amagar). Les seves autoritats superiors li recriminen que és bayauanitzava però aconsegueix que a la seva regió es paguin tots els impostos. Deixa escrit: “estic enrabiat de veure com la gent d’aquí treballa les seves palmeres, de les quals, sens dubte, mai podrà vendre els seus fruits”. El seu biògraf Jean Kestergat, escriu que un territorial és un mosso dels encàrrecs de l’administració, però la personalitat d’André fan d’aquesta feina, una vida de servei a l’altre.
Amb les seves amistats al Congo, actuà amb el partit ABAKO per la formació de quadres administratius nascuts al Congo que poguessin substituir l’administració colonial, evitant el caos, en una futurible independència que potser ja intuïa. Defensà una via que permetés als africans emancipar-se pels seus propis mitjans. I que permetés la seva supervivència material. Mai va portar armes a sobre i la seva bonhomia va ser plorada.
El Congo durant la guerra i la independència
Per les seves creences, André Ryckmans va conèixer i salvaguardar l’ordre d’un país que el seu pare havia governat: Pierre Ryckmans fou el setè governador del Congo Belga, ocupà el càrrec entre 1934 i el 1946, i evità que la colònia caigués en mans nazis. D’aquesta manera, el Congo es va mantenir lleial al govern belga a l’exili i va aportar recursos materials als Aliats. Per exemple, l’urani del Projecte Manhattan va ser extret de les seves mines. D’altra banda, la Force Publique va participar en campanyes militars contra els italians en el seu domini de l’Àfrica Oriental Italiana així com a la campanya de Birmània contra el Japó.
El Congo va contribuir amb gairebé trenta milions de dollars en or a l’esforç de guerra. Però entre el 1941 i el 1945 les vagues i la seva violenta repressió van ser la normalitat d’una colònia que no va veure la guerra al seu territori. Com també va passar als Estats Units, on l’esforç militar va provocar greus conflictes sindicals i racials.
Acabada la guerra, Bèlgica no patí els efectes de les crisis econòmiques que es multiplicaven per tot el continent europeu, la seva colònia els podia proveir. Però la desídia de la metròpolis envers el Congo va alimentar el moviment independentista. Aquest sentiment es va anar generalitzant i el 1960 es convocaren les primeres eleccions lliures en les quals Patrice Lumumba (progressista i nacionalista radical) es convertí en Primer ministre juntament amb Joseph Kasavubu (federalista i conservador). La independència no estava preparada.
Antoine van Bilsen va publicar el 1955 un assaig titulat Pla de 30 anys per l’emancipació política de l’África belga, un plaç que obeïa a la carta de les Nacions Unides per l’autodeterminació de les colònies i la preparació dels quadres autòctons per governar-se a si mateixos. Un pla que només va comptar amb el suport de catòlics belgues congolesos i l’escepticisme del moviment ABAKO. Però paral·lelament, la descolonització de l’Àfrica francesa va precipitar els esdeveniments.
Bèlgica va posar com a condició a la independència l’absorció del deute extern per part del nounat Congo. L’exèrcit congolès es va amotinar i els funcionaris de carrera belgues van abandonar el país. Es va produir el caos. No s’havien format funcionaris autòctons. El caos va ser aprofitat per les empreses europees per assegurar-se els seus beneficis, donant ales a Kasavubu i tallant-les a Lumumba.
Lumumba va ser titllat d’antibelga, comunista i enemic d’occident. Empreses com Union Minière du Haut Katanga i La Forminière, van armar exèrcits secessionistes per tal de frenar el domini de Lumumba, qui davant la passivitat d’occident i l’ONU volia demanar auxili a l’URSS. El Primer Ministre va ser detingut set mesos després de la independència del Congo. El 17 de gener de 1961 va ser torturat i mort pels secessionistes de Katanga.
El final d’André Ryckmans
Ryckmans havia treballat amb els partidaris de l’ABAKO. La seva lleialtat, romanticisme i innocència ben entesa el van fer quedar al Congo, una vegada fugits els funcionaris per tal d’assegurar que tots aquells que patien per la seva vida, poguessin ser evacuats del Congo davant la imminent independència. Ell mateix l’havia declarat a Madimba: “Ara sou vosaltres qui governareu el vostre país. Si voleu, us hi ajudarem”. Hi havia bona fe en les festes que celebraren la seva llibertat, es plantà una figuera i es regà amb malafú. Tothom bevia del mateix got. André sempre va respectar els costums propis del Congo i se sentí part de la seva terra. Però els fets es precipitaren. Es desplaça a Leopolville, on la seva família és evacuada. Ell s’hi vol quedar per organitzar l’evacuació dels belgues. Mai porta armes a sobre, considera que això el separa de la massa i d’entendre-s’hi. Creu que una paraula amable val per mil bales. La situació es torça. L’exèrcit amotinat i els paracaigudistes belgues tenen petits xocs i la comunitat colonial té por. André continua amb el seu habitual sentit de l’humor, i amb la seva eficàcia, lloga xofers per transportar evacuats, organitza els refugis. Es posa a rescatar les comunitats aïllades.
El 17 de juliol de 1960 Emmanuel Kervyn (pilot d’helicopters) i ell mateix surten a Lukala per anar a cercar uns treballadors italians. Allà són detinguts per soldats congolesos. L’hostilitat xoca i descol·loca en un primer moment els militars, pel domini perfecte del Kikongo d’André i perquè no porten armes. Els amotinats sota el comandament del tinent Boboso els tenen retinguts i les males comunicacions telefòniques provoquen que siguin presos per espies. Després de diverses comunicacions infructuoses són desplaçats a Kintanu, prop d’Inski. Allà un europeu amagat entre els arbres veu com els soldats congolesos els porten fins a un pont. Allà disparen al pilot i a André. André no cau. Ferit de mort, se santifica i després es desploma. Pel camí l’han insultat i esbroncat. Mentre succeeix tot això, la seva dona està anant cap a Bèlgica en cinta. L’helicòpter mai no va tornar. Els testimonis expliquen com va ser plorat mesos després a tots els pobles de la zona.
La seva bonhomia i la seva capacitat per desenvolupar una política racional, que assegurés dignitat i una emancipació real a la terra en què va nàixer va xocar amb l’odi que la mateixa Bèlgica havia generat al Congo. La seva mort fou provocada per les mateixes forces que el van fer viure: l’amor a l’aventura, la justícia i a Déu. La seva història és una història plena de grisos, de realitat. És la seva tragèdia.