Diumenge 21 Juliol, 2019

El discurs radical d’Alexàndria Ocasio-Cortez

Alexàndria Ocasio-Cortez: llatina, educadora, activista i guanyadora de les primàries del Partit Demòcrata pel districte número 14 de Nova York, que abasta des de la part est del Bronx fins al nord i centre de Queens. Un districte on els candidats demòcrates porten guanyant des de 1993 fins ara i on l’actual congressista, Joe Crowley, ha hagut de ser “deslocalitzat” al districte 7 per la victòria d’Alexàndria amb un 57% dels vots de manera inesperada. El diari New York Times li va dedicar aquestes paraules: “Una victòria impactant que se sentirà tot arreu del partit i de la nació”.

Triomf que suposa un cop damunt la taula de l’esquerra a Nova York i, una victòria també contra els ciments de l’establishment liberal americà, que ha sigut el sustento dels congressistes demòcrates a la ciutat fins ara. Fent-ho des de baix i amb un passat que bé podríem anomenar working-class. La candidata al Congrés va estar els seus últims anys sent una cambrera en Manhattan i en una taqueria del seu barri mentre la seva mare conduïa autobusos escolars i netejava cases, després que el pare d’Alexandria morís d’un càncer de pulmó fa 10 anys.

El discurs d’Alexàndria és purament d’esquerres i el seu vídeo de campanya és tot un manifest de les seues intencions. Personalment, la primera vegada que el vaig veure, vaig plorar. No sols és un breu resum de les seves respostes programàtiques davant la situació americana, també és una reivindicació ontològica del poble obrer i majoritari del Bronx i de Queens. Crida a la crítica amb la política del Partit Demòcrata i vol canviar el rumb de la seva ciutat, del seu barri i del seu país amb una pregunta clau (i dirigida a Joe Crowley): ¿Per a qui estem canviant la ciutat de Nova York?

Una de les claus de la seva campanya és que parla de la quotidianitat dels problemes del poble, apropant-se als veïns del seu districte en primera persona. Ella viu dia a dia tot el que passa. El seu llenguatge no crida cap dogma ni cap etiqueta, però és clar el que vol i quí és, i aquesta faceta d’esquerra sense vestit d’home ha aconseguit seduir als seus electors i ho explica convincentment d’aquesta manera:

“Suposadament, les dones com jo no haurien de postular-se per a un càrrec polític. Jo no vaig néixer a una família rica o poderosa. Mare de Puerto Rico, pare del sur del Bronx. Vaig néixer a un lloc on el teu codi postal determina el teu destí. El meu nom es Alexàndria Ocasio-Cortez i sóc educadora, organitzadora i neoyorriquenya treballadora. Vaig treballar amb futures mares, com a mestra i com a cambrera i entrar a la política no estava als meus plans, però després de 20 anys de la mateixa representació política hem de preguntar-nos: per qui està canviant la ciutat de Nova York?

Cada dia la vida es torna més difícil per a les famílies treballadores com la meua. Els preus de la renda augmenten, el segur de salut cada vegada cobreix menys… És clar que aquests canvis no han sigut per a nosaltres i mereixem un defensor integral. És hora de lluitar per una Nova York on les famílies puguen costejar-se. És per això que em presento com a candidata per al Congrés dels Estats Units.

És hora de reconèixer que no tots els demòcrates són iguals, que un demòcrata que accepta els diners corporatius, els beneficis dels desnonaments, que no viu ací i que no envia als seus fills a les nostres escoles, no beu de la nostra aigua, ni respira el nostre aire… no ens pot representar.

Ensenyament universitari gratuït, una garantia federal d’ocupació, reformes a la justícia penal i un segur mèdic comprovat i ampliat per a tots. Podem fer-ho ara, no fa falta esperar 100 anys per això. Pren valor polític. Una Nova York per al poble és possible”

 

Radical i transversal son les paraules que defineixen el vídeo, com ho és també el perfil del seu votant, dins de les primàries del Partit Demócrata, que mai ha tingut una ideologia pròpia, sinó una amalgama de diferents pensaments que convergeixen en una idea sempre particular del candidat, i que pot ser: conservadora, d’esquerres, liberal clàssica, sindicalista, socialdemòcrata… Ja al programa de televisió “The Late Show with Stephan Colbert” ens va donar una pista d’eixe perfil, segons Alexàndria: “Dos xics molt joves es van apropar a mi i em van dir que m’havien votat, jo els vaig preguntar quants anys tenien i em van dir que 19, em vaig quedar impresionada que això fora real. Eixos dos xics m’estaven votant no en unes eleccions normals, sinó en unes primàries del Partit Demòcrata a meitat de legislatura!”

La seua campanya va estar dissenyada per a parlar d’economia, societat i racisme entre la gent de clase treballadora, especialment d’aquells que amb les seves pròpies paraules va definir: “encara que mai hagueren votat, voliem que la gent se sentís com si l’estiguerem parlant a ells”. La seua campanya va tindre una desena part dels recursos en comparació amb el candidat favorit per les enquestes Joe Crowley (3 milions front als 300.000 dòlars d’Alexàndria). Van saber economitzar fins a l’ultim dòlar per fer arribar el seu missatge casa per casa i carrer per carrer: “tornar la dignitat a les famílies”. Fins i tot va a ser una sorpresa per al President dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, que es va alegrar de la derrota del que podria ser el successor de la portaveu dels demòcrates al Congrés, Nancy Pelosi.

L’entusiasme i la modernitat de la figura d’Ocasio és visible quan parla: jove, feminista, intel·ligent, alegre, carismática… Ocasio ha aconseguit també ser la viva imatge de qui passetja per Queens. Comparteix el mateix accent, els mateixos símbols del Bronx (o B-X) que menciona sempre amb orgull. I així, ho complementa amb una base ideológica ferma, encara en qüestions que podrien ser molt polèmiques per a un país com aquell (com defendre al poble palestí). Ha redefinit el terme socialisme i ha modernitzat la lluita obrera en termes electoralistes a un país on mai hi ha existit un congressista socialista però si prou lluita sindical.

I com no, la seua victòria ha sigut criticada i analitzada pels seus propis “companys” de partit amb arguments com “bàsicament diuen el mateix que diem nosaltres i els seus arguments són prou raonables” i una crítica general a com Ocasio, o Sanders, van utilitzar l’emotivitat per a construir el seu discurs. La realitat és que l’entrada de nous referents demòcrates allunyats dels polítics socioliberals i amb un discurs diferent fa por a molts dels que porten quasi tota la seua vida dedicant-se a la política. Els més socialdemòcrates els han tractat de populistes i somiatruites i els més centristes de babaus. El que és una realitat és que ara ells marquen també l’agenda política i construixen discurs a una realitat americana que ja no és la mateixa que fa vint anys i que inclòs la demografia, l’economia i els problemes que afecten als ciutadans hi han canviat radicalment.

Ocasio-Cortez és una esperança per a portar la veu del poble de Bronx i Queens al Congrés i fer política pròxima amb ella. La paraula socialista no li fa por perquè ella la ha resignificat: “Per a mi socialisme democràtic significa que en una societat moderna, moral y rica com l’americana, ningú deuria ser massa pobre per a viure”. És per això que el seu nomenament com a candidata demòcrata per a les eleccions del pròxim 6 de Novembre és un símptoma del fet que la situació social als Estats Units no sols vol fer a Trump fora de la Casa Blanca, sinó que a més està cercant polítics no liberals, no establishment, no hipotecats amb les corporacions que subvencionen les seves campanyes electorals i amb un discurs, encara que paregut en algunes qüestions al habitual demòcrata, radicalment contrari a l’hora de fer-ho efectiu i amb la mirada fixa en la gent, en els barris, en els treballadors i en la humilitat que va fer una ciutadana corrent, candidata al Congrés.

I ara, els socialistes americans tenen una tasca pendent, seguir guanyant primàries i seguir fent política als carrers i política propera a la gent amb un horitzó i uns objectius clars com a poble i com a país. De moment, Julia Salazar, candidata al Senat pel districte 18 de Nova York (North Brooklyn) i que també va ajudar a la campanya d’Alexandria, és l’altra icona dels Demòcrates Socialistes d’Amèrica.

Per a completar aquest article, m’agradaria molt que llegireu també l’article sobre Ocasio del meu company Borja Villalonga de la setmana pasada a la Revista Mirall.

5,238FansM'agrada
923SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca