El Museu de Montserrat ha inaugurat aquest dissabte 7 de juliol l’exposició El Silenci de les Magranes, de l’artista Andrea Torres i comissariada per Bernat Puigdollers. Tal com resa l’explicació del mateix Museu de Montserrat: (Torres) Explora la relació entre feminitat i natura a través del simbolisme i la tècnica de la transcripció dels somnis. (…) Pensant en el concepte d’escena-acció, l’artista crea obres que suggereixen relats i convida l’espectador a interpretar-les, procurant experimentar amb els límits entre la realitat i la ficció.
La fotògrafa, l’artista Andrea Torres Balaguer (Barcelona, 1990) compta amb exposicions en diferents capitals de l’hemisferi occidental. Exposà individualment per primera vegada el 2014 en guanyar el Premi de Nous Talents de la Galeria Artevistas. La seva obra es pot trobar a la Fundació Vila Casas o a la Bassat, a més de la col•lecció de Patrimoni Artístic de la Universitat de Barcelona. En l’àmbit comercial Torres Balaguer està representada per la Galeria Miquel Alzueta a Barcelona, In Camera Galerie de París i Qlick Editions d’Amsterdam.
L’exposició presentada per Bernat Puigdollers és un artefacte potent alhora que terrible. Sempre he defensat que la bellesa és un fet terrible, alhora que inspirador. Terrible, ja que en el seu mirall podem veure els nostres defectes secrets. I inspiradora, pel seu poder de fer-nos comprendre que hi ha vida més enllà dels nostres pensaments. Les obres presentades repassen la vida creativa de Torres i se centren en les sèries Hypnagògia i The Unknow. Les fotografies existeixen a mig camí entre el pensament, l’acció i el somni. Les parets són pintades de color verd, la llum és intima i podem llegir aforismes de J. L. Borges o Ana Maria Matute a les parets. L’obra de Torres sempre està oberta a les interpretacions, com diguè ella mateixa a la presentació de l’exposició: quan hom veu la meva obra, i em pregunta, jo plantejo: tu què creus que vol dir? Per això des d’aquesta tribuna volem a entendre la seva obra.
En l’àmbit formal, les creacions d’Andrea Torres viuen en una factura perfecta. La composició acompanya la voluntat de les obres. Composicions que en les seves solucions s’ofereixen a formes geomètriques relativament senzilles, per tal de poder centrar la seva atenció en la voluntat de la fotografia.
La voluntat compositiva de les fotografies presentades, obeeixen a la recerca del mateix art. La cerca constant i exhaustiva dels elements que diferencien la nostra realitat de l’art, la màgia o la ficció, són una preocupació de l’artista. Per exemple en l’obra Marble, una model manté els braços fent un cercle, amb el cap baixat. Els braços són recoberts de pintura seca. Podem veure com l’artista qüestiona la pintura com a representació artística i valora la fotografia, reivindicant-la. La pintura és una cosa vella, alhora que perfecta, per la disposició circular dels braços.
En l’àmbit conceptual, el surrealisme, el joc de miralls, la cerca d’una identitat col•lectiva femenina, alhora que la seva relació amb la naturalesa, tenen el seu punt àlgid en l’obra ex-professo: Self Granade. Una obra que com explica Bernat Puigdollers: resumeix el procés evolutiu de la seva obra i el seu llenguatge, encara en gestació. El volum esventrat de la magrana ens parla de feminitat i desig, de sexualitat, de vida. El fruit, escorxat en dues meitats perfectes, ens mostra, impúdic, el seu interior. Afegim, que en mostrar la divinitat de la model amb una corona circular, i només una meitat d’una magrana partida, podem entendre que la figura és Persèfone atrapada a l’Hades. Un infern que no seria el judeocristià, sinó les mateixes qüestions plantejades en l’exposició, unes qüestions que marquen l’obra de l’artista i que fan de l’exposició un relat circular.
Bernat Puigdollers, el comissari, ha aconseguit crear les circumstàncies ideals per tal de mostrar l’obra d’una artista com una màquina artística complexa i potent. Una exposició on podem veure l’evolució d’una artista: del blanc i negre al color, de composicions més lliures a l’adopció de la llum holandesa i la inspiració en les vanitas. Per culminar l’exposició amb una obra que ens mostra com l’artista està “atrapada” en els seus pensaments artístics. Una exposició que mostra una potencial gran artista molt ben acompanyada per un comissari que aconsegueix mostrar de la manera més genuïna possible als artistes amb els quals treballa. Però sobretot, viu de la voluntat de la pregunta, de la conversa i les interpretacions. Per això vull acabar preguntant; què creieu que vol dir Andrea Torres Balaguer?