El Museu de Can Framis des del dia 2 de juliol acull l’exposició: “Patrim’17”, on es mostren una selecció de les adquisicions artístiques de la Universitat de Barcelona. Els artistes exposats són Laia Moreto, Paula Lavergne, Ona Trabal, Joan Pallé i Alícia Camps, tots ells estudiants de darrer curs de la facultat de Belles Arts de la UB. Obres i artistes que confirmen la bona salut de l’art plàstic català, per la seva qualitat formal i conceptual. Entrem a l’exposició, l’art ha sortit de la facultat.

Ens rep una gran instal•lació de Laia Moreto Alvarado: un cercle de vidre esberlat per una entrada, convertit en un laberint de fàcil solució. Les parets són fetes per enormes provetes de vidre contenidores d’alè. Podem llavors veure el rastre de l’altre a la instal•lació. Un rastre que s’evapora i es condensa dins del vidre. L’obra ofereix una grata experiència, passejar dins del cercle tancat et porta a descobrir l’interior d’una simfonia nívia. La musicalitat suggerida ve per la seva similitud amb les trompetes d’un òrgan. Instrument que en la seva complexitat ens evoca el pas del temps, per la tradició d’acompanyar les misses cristianes. Submergir-se en aquest cercle, també té l’avantatge de la fotogenuïtat de la instal·lació. Un fet que fa que l’obra d’art pugui ser re interpretada per amateurs de l’art. En les fotos que es prenguin, hom estarà tornant a fer funcionar el dispositiu plantejat per l’artista.

Paula Lavergne Condal presenta set estampes en format DIN-0 amb el títol: “No, això no”. Els dibuixos o les ombres impreses al DIN-0 són el resultat de la repetició d’una frase. Es reprodueix el joc infantil d’estampar fins a la sacietat un segell i fer formes amb ell. Una tècnica que en el cas de Levergne dóna molt bons resultats. La plasticitat de l’obra fa que el sentit de la frase es dilueixi i no sigui clau per comprendre-la. Alhora que il·lustra la lectura per capes de l’obra. En una primera aproximació ens fixem en les formes (en el seu cas: no formes) i composició per llavors apropar-nos-hi literalment per entendre’n el sentit. Frases com “fes com la teva mare i no tindràs problemes” afegeixen ironia al projecte artístic. Una dosi humorística que sempre és d’agrair.

Ona Trabal Marfany presenta pàgines de llibres acompanyades d’una làmina cromàtica d’anàlisi al seu bell costat. Una pàgina on els conceptes exposats amb paraules són substituïts per colors, per tal de produir rectangles amb franges de colors. Una peça que en veure-la em recordà anàlisis de literatura, però que a Can Framis adquiria un aire jove, fresc. El color doncs, marquen una voluntat de pausa, d’anàlisi, que convé invocar en temps de lectura ràpida digital i mala comprensió lectora. Podríem objectar d’aquesta obra, en primera lectura, la seva decorabilitat. Però per intensió i concepte queda descartat.

Joan Pallé exposa una instal·lació feta d’acord a petites tanques publicitàries. Unes tanques on s’exploren les relacions a l’espai públic, la ideologia dominant i les relacions de poder. Unes relacions que com a “They Live” ens mostren el món amb les ulleres de John Nada. Despullada la ideologia: violència i diners són les màximes de la nostra societat. Una obra més política, pensada en qualsevol cas per ser exposada, més que col·leccionada.

Acostant-nos al final del nostre passeig, hem de parlar d’Alicia Camps Martínez. “Jusqu’ici tout va bien” és la seva proposta. Teles amb motius marcats en tinta impresa. Unes teles que canten a la mort, fora de la religió. Les formes dibuixades mostren un univers de pròtesis i elements estranys en el cos. La mort sempre és estranya al cos. Un cant constituït pels pensaments del mort en qüestió. La tela doncs substitueix la làpida i evita la religió. No va començar la religió per explicar la mort?

Els cinc artistes descrits exhibeixen propostes a través de les quals explorar el món que ens rodeja. L’altre, la forma com representem el món, el llenguatge, la ideologia i la mort. Qüestions que afecten el cos i l’esperit. Aquest fet pot actuar en contra de la qualitat de les adquisicions, podríem dir que són l’enèsim intent de Sísif de pujar o baixar la muntanya. Què aquestes obres no deixen de ser la còpia, d’una còpia d’un terreny que ja hem explorat. Seguint aquest raonament O Brother, Where Art Thou? No hauria d’existir. Només podríem llegir l’Odissea. Tampoc podríem veure el Rei Lleó, hauríem de llegir Hamlet.

Sortim a la calor del carrer Roc Boronat i en la joia de l’art el nostre esperit suporta millor la calor. Una calor que el cos assimila amb suor i que hom avorreix. Laia Moreto, Paula Lavergne, Ona Trabal, Joan Pallé i Alícia Camps són un petit rastre del futur de l’art català. La Universitat de Barcelona ha comprat les peces, la Fundació Vila Casas les ha exposat. Com resa l’enunciat de Patrim’17: El resultat és un alt nivell de propostes que susciten reflexions intel·lectuals interessants sobre aspectes de la societat contemporània. Patrim’17 és una gran exposició per veure els rastres de l’art, l’interès que susciten els artistes i com es desenvolupen, a ells només els hi podem dir: sort camarades!