El quatre de Juliol es celebra, com l’imperi de Hollywood ens recorda anualment, l’aniversari de la declaració d’independència dels Estats Units. En un moment on la República Catalana està proclamada però brilla per la seva absència el dia d’avui es fa més present que mai que els Estats Units la van «fer efectiva». Lluís Pérez, professor de teoria política a la UPF i persona que coneix bastant el període revolucionari americà, recordava avui en un fil de Twitter per què el cas català i l’americà són molt poc comparables. En poques paraules, la independència de les Tretze Colònies no va venir només per «posar-hi pebrots» sinó perquè es va guanyar una guerra amb fusells i els americans comptaven amb el suport francès.

D’altra banda, la revolució americana no va ser una sinó moltes. Com ens explica Colin Woodard al seu llibre «American Nations» a les Tretze Colònies convivien diverses cultures amb ideals polítics radicalment diferents els uns dels altres. Dins del bloc revolucionari hi havia societats que defensaven un igualitarisme i una democràcia de base tutelada per un Calvinisme integrista, un esclavisme cruel i una societat quasi feudal. D’altra banda, els trets no van anar només entre americans i anglesos sinó que part dels colons no veia amb bons ulls la independència, fos per què tenien por a un domini dels senyors del Sud o del Calvinisme agressiu, perquè no estaven disposats a agafar les armes o perquè volien conservar una situació més o menys privilegiada dins de l’ordre colonial.

Però deixeu-me filosofar una mica. Un dels grans triomfs del conservadorisme, en l’àmbit tant americà com mundial, és presentar la revolució americana com una revolució essencialment conservadora, com a molt, una mica liberal. Bona part de l’esquerra ha comprat aquest marc i si se’ls diu que Thomas Paine proposava quelcom similar a una renda garantida o l’abolició de tots els privilegis, que Benjamin Franklin defensava una redistribució de la riquesa prou ambiciosa per a mantenir una igualtat de poder polític, entre d’altres, la cara de perplexitat és total. D’altra banda, tampoc no ens podem fer trampes al solitari: els ideals de la Declaració i dels pares fundadors valien, amb sort, pels homes i prou i, amb menys sort, pels homes blancs, rics i/o de la religió adequada.

Tot i això, vist en perspectiva, els ideals de la Revolució Americana (especialment els de les faccions més progressistes dels seus pares fundadors) són enormement avançats al seu temps. Dir que tots els homes tenien igual dret a la vida, llibertat i recerca de la felicitat (malgrat que, com ja hem dit, alguns homes el tenien més que els altres i de les dones val més no parlar-ne) mentre els Borbons seguien còmodament instal·lats a Versalles no és precisament reaccionari. Llegida amb ulls d’avui, la Declaració d’independència hauria d’inspirar a l’empoderament de totes les persones i a la igualtat efectiva de tots els seus drets.

Tornant al tema de la diversitat dins dels revolucionaris, la Declaració parteix del compromís entre dues tradicions hereves fins a cert punt del Republicanisme clàssic i avantpassades directes del Neo-republicanisme cívic d’avui. D’una banda, la tradició de l’aristocràcia de Virgínia i Carolina (d’on provenien George Washington i Thomas Jefferson, per exemple), que defensava un sistema oligàrquic, on les classes propietàries gaudien del privilegi de la llibertat personal i política i defensaven un sistema de frens i contrapesos que assegurés a aquest grup la posició predominant dins del sistema polític. D’altra banda, el sector ianqui (John Adams o Thomas Paine), defensava un sistema clarament democràtic, on cada ciutadà exercís la seva virtut cívica a nivell local com a part d’una teologia calvinista radical on l’individualisme i l’afany de lucre privat eren anatemitzats. La tradició sudista defensava un sistema menys democràtic i sense tanta influència de l’església reformada i la de Nova Anglaterra estendre la llibertat dels propietaris al màxim nombre de gent possible. El resultat, com hem dit, un sistema que avui seria inacceptable però que entès en la seva vessant més radical ens oferiria moltes oportunitats: empoderament ciutadà, extensió de la llibertat i mecanismes que impedeixin les tiranies tant de la majoria com de la minoria.

Així, és un exemple la Revolució Americana? Potser no, si no és que volem tirar trets als nostres veïns no independentistes. Però sí que ens ensenya que la clau per a exercir la sobirania és tenir el poder per fer-ho i no l’ànim o la capacitat de posar-hi pit i collons. I ens ensenya que de la pluralitat i el debat en surten bones idees. Tinguem-ho en comptte.