Ocasio i la força socialista americana

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Alexandria Ocasio-Cortez, militant de la major organització socialista americana, ha aconseguit una fita que semblava impossible: derrotar l’actual congressista d’un estrany districte electoral de Queens i del Bronx en les primàries demòcrates. La víctima propiciatòria és Joe Crowley, congressista demòcrata d’ençà 1999–10 legislatures, vaja. Crowley no és una víctima menor. Cap del caucus demòcrata a la Cambra de Representants, era un dels congressistes més ben situats per succeir Nancy Pelosi en el càrrec de portaveu dels demòcrates. A més, és el cap de la maquinària demòcrata a Queens, una posició que li permetia d’accedir a fons quasi il·limitats per a les seves campanyes.

Per la seva banda, Ocasio és filla de porto-riquenys del Bronx. De 28 anys, dona i de color, Ocasio s’ha fet una carrera a base del mèrit. Activista compromesa, Ocasio és la primera candidata al Congrés que és obertament socialista i de militància socialista al Democratic Socialists of America (DSA), la major organització socialista dels Estats Units. Amb un exèrcit de voluntaris, Ocasio ha derrotat Crowley contra tots els pronòstics, inclosos els interns de DSA. És la irrupció de la nova política d’esquerres contra el centrisme demòcrata del business as usual. Amb una campanya de 300.000 dòlars, Ocasio ha derrotat Crowley, la seva campanya de 3 milions de dòlars i la poderosa maquinària demòcrata de la ciutat de Nova York. Amb la victòria a les primàries, Ocasio té garantida l’elecció al Congrés dels Estats Units.

La llarga marxa que ha dut Ocasio a aquest gir electoral imprevist ha estat tortuós. DSA és una organització socialista que prové de la Segona Internacional (en va sortir l’any passat gràcies a la pressió dels nous militants). Es va crear l’any 1982 a mirall dels corruptes partits socialistes europeus. Gràcies a la força de Bernie Sanders i al nucli de millennial marxists de Jacobin Magazine, DSA es va convertir en l’organització d’esquerres de referència. El nou influx de militants (que ja s’acosta als 42.000) ha fet que l’organització viri clarament cap a l’esquerra—tot i que també han entrat demòcrates desencantats que poca cosa tenen a veure amb el socialisme.

Un dels debats interns més vius és sobre si DSA ha de presentar o avalar candidats a les primàries demòcrates—com és el cas d’Ocasio. A causa de les complexes i restrictives lleis electorals americanes (adoptades a finals del segle XIX per justament evitar el creixement dels socialistes), si DSA vol concórrer a les eleccions ha de presentar els candidats sota la marca demòcrata. La facció comunista de DSA (anomenada despectivament ultraleft) s’oposa a presentar candidats a les llistes demòcrates i dubta de la viabilitat de tota estratègia electoral—aposten per l’activisme i el socialisme no-institucional. La facció més socialdemòcrata (anomenada despectivament Bernie Bros o Neo-Kautskyites), per contra, és partidària de concórrer sota la marca dels demòcrates i propiciar un canvi des de dins.

El debat de DSA i les seves faccions s’assembla al que les CUP van tenir als seus inicis, quan hi havia dues ponències enfrontades sobre l’estratègia electoral i la política a les institucions. Vaja, és la vella divisió entre Endavant i MDT, perdó, Poble Lliure.

La victòria sorpresa d’Ocasio ha tornat a posar el socialisme en el debat polític americà, semblantment a Sanders en les primàries demòcrates a la presidència americana. En la propera legislatura, la Cambra de Representants tornarà a tenir una congressista socialista. El socialisme americà tot just comença a presentar candidats i a esbossar una estratègia política. Amb el debat polític obert i viu, corre el risc de convertir-se en una mera facció del partit demòcrata—que és el que és Sanders i el que volen molts dels Bernie Bros. Encara que sigui l’organització socialista més gran dels Estats Units, no és un partit i tampoc ha cercat complicitats en la constel·lació de partits trotskistes—com Socialist Alternative, que té alguns regidors en ciutats americans, especialment Kshama Sawant a Seattle. DSA té una tasca gegant al capdavant i, com bé sap la CUP, no és un camí senzill. De moment, l’assalt a les institucions sembla que es consuma, sota la marca dels demòcrates—la paradoxa.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.