Guns’n’Roses: canonades de nostàlgia a l’Olímpic

Hi havia moltes expectatives posades en aquest concert. El retorn de Guns’n’Roses amb Axl Rose i Slash sobre el mateix escenari era una cita pràcticament ineludible pels amants del Rock’n’Roll. L’últim cop que els catalans els van veure tocar junts va ser el juliol de 1993, ara fa justament 25 anys.

Ahir l’Olímpic es va omplir de moltes, moltes samarretes amb el nom del grup, bandes vermelles al cap i camises de quadres. Hi havia fans de totes les generacions. Els que il·lusionats tornaven al mateix estadi de fa dues dècades es mesclaven amb els qui fa anys eren massa joves per anar a un concert o ni havien nascut. I això és màgic.

El poder de convocatòria va ser brutal. I és que ser considerats un dels grups més influents de finals dels 80 principis del 90 ben bé mereix arribar amb tota l’artilleria pesant. I no només això, els Guns’n’Roses van descarregar la munició suficient per fer anar a dormir ben tard als seus fans. 3 hores i mitja de concert on van sonar tots els seus grans èxits i una pila de versions d’altres grups mítics com Pink Floyd o Soundgarden.

Si hagués de ser justa, diria que la banda va aterrar a l’Estadi per donar als assistents allò que anaven buscant: una nit plena de rock disparat a canonades de nostàlgia. D’aquells Guns’n’Roses de fa dues dècades hi va haver les seves llums i les seves ombres.

Primer que el so durant la primera mitja hora de concert no va ser bo, i segon que la veu d’Axl Rose sí que es ressent amb el pas dels anys. Vaig patir, de vegades, per veure si arribava a la nota o no. Menys provocatiu que el seu personatge amb 30 anys, el cantant no va deixar, això sí, de passejar-se per l’escenari lluint el look amb el que ens té acostumats.

- Publicitat -

Aquest cop no va haver-hi pizzes, ni grans discursos, ni picabaralles amb el públic (una guerra perduda en plena era smartphone) però hi va haver una llum que va brillar per sobre de tot: Slash. El guitarrista va demostrar perquè sense ells als Guns se’ls hi encalla el gatell. Ell solet es va guanyar el clamor del públic, que paradoxalment, emmudia cada cop que es marcava un dels seus solos de guitarra. Eterns i vibrants, potser una mica automatitzats en alguns moments (era com si poses el pilot automàtic i oblidés que tenia a 50.000 persones davant seu) però impressionants de totes maneres. Fins a 20 minuts seguits s’hi va estar sense despentinar-se els rinxols que li sortien per sota del seu mític barret.

Tot i l’anàlisi posterior, em sento que els traeixo si penso que em van decebre una mica. Seria injusta si només valorés el concert pensant en què no vaig trobar la veu que tants i tants cops he escoltat als seus discos.

Perquè Welcome to the JungleSweet Child O Mine o Don’t Cry no són només la veu Axl Rose. És la música, la posada en escena, el que transmeten les cançons. I que nassos! Que són els Guns’n’Roses 25 anys després tocant a Barcelona. Que són llegenda viva de la música i que veure’ls en directe té, amics, un valor que no es pot pagar amb diners.

 

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca