Isaac Peraire: “No tinc cap confiança amb l’Estat espanyol”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Isaac Peraire (Prats de Lluçanès, 1985) llicenciat en Sociologia per la Universitat de Barcelona, la seva vida està lligada a la política municipal i a l’activisme. Actual Vicesecretari General de Coordinació Interna, Territori i Organització d’ERC, alhora que alcalde de Prats de Lluçanès, la bonhomia i les ganes de transformar la societat l’acompanyen sempre. Ens trobem a la seu nacional d’ERC al carrer Calàbria a mitjans de juny. Seiem al seu blanc despatx i conversem per entendre un partit que aquesta setmana celebra una Conferència Nacional que ha de marcar el futur ideològic del partit. Encenc la gravadora, comença l’entrevista. 

L’1-O els Comitès de Defensa del Referèndum van obrir els col•legis electorals. El 3-O el Rei va fer un discurs que legitimava la repressió. A partir d’aquí va començar l’embat de l’Estat. Per reaccions a la premsa, podem preguntar-nos si no es va calcular bé el nivell de repressió que seguiria. Creus que es va calcular bé la repressió?

El focus s’ha de posar a l’altra banda. T’han pegat i encara has de mirar si ho farien o no. És molt dur però vaig trobar encertat el símil amb una dona maltractada. Una dona que pateix violència masclista i se sent culpable d’això és molt bèstia. Aquesta síndrome del maltractat… No ens hem de culpar a nosaltres mateixos de tenir davant un estat repressor que va fer servir fins i tot (i encara fa perdurar) la violència física. No és culpa del maltractat. Claríssimament. Nosaltres havíem de calcular el grau de bogeria de la resposta dels altres? Està bé estar preparat per qualsevol escenari, però en aquest cas el problema no és nostre.

Ho deia en relació a les conseqüències dels fets d’octubre. Polítics d’alt nivell van acabar a l’exili o la presó.

Sí, eren conscients de la possibilitat d’aquesta repressió. Les conseqüències i les responsabilitats dels afectats les sabien. Puc parlar per l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira o per mi mateix com a alcalde d’un municipi. Teníem companys alcaldes que els hi costava signar segons quins decrets. Però n’érem conscients, ho vam fer i ho tornaríem a fer. Pel que puc parlar, s’assumien i s’assumeixen totes les responsabilitats. Companys com el Lluís Salvadó o Josep Maria Jové sabien molt bé, que ens enfrontàvem a l’aparell de l’estat.

Concretament com a alcalde, has patit la repressió en la teva persona?

A Prats de Lluçanès l’alcalde no ha estat citat. No sabem però, l’arbitrarietat del sistema, que porta a citar a uns i no a uns altres. En el cas de Prats de Lluçanès vam fer costat al govern de la Generalitat en un encàrrec, compromís, repte que els hi venia encarregat de la població (també de la de Prats de Lluçanès, evidentment). Així com per convicció política de l’equip de govern, vam fer arribar la informació de totes les bandes, vam cedir espais, etc.

- Publicitat -

En constituir-se els Comitès de Defensa de la República, hi va haver una gran tasca d’autoorganització popular. Creus que aquesta tasca  va tenir un caràcter emancipador?

El país va viure una història de simbiosi entre institució, població, partits i entitats. Sumant esforços obrint horitzons. La suma de tot no va ser fàcil, però abans de l’1-O hi havia molt de debat, però la suma de tots (institució, societat civil, etc.) va ser un èxit. Tothom va aprendre, no sabíem com s’obria un col·legi electoral. Hi ha coses que ens semblaven obvies (a l’hora de votar) però normalment no ens plantegem, com ara d’on surt el cens, les paperetes. I tot això es va resoldre. Cada vegada que anem a votar no hi prestem atenció, en tot això, però és cabdal.

Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“La ciutadania va estar a l’altura de les circumstàncies, però els polítics també”

Va ser un moment d’apoderament popular?

Totalment, els que som republicans i d’esquerres, els que volem ciutadans i no súbdits, ens sembla que va ser un pas brutal com a país. Va ser un moment on hom era protagonista del seu present i futur. Una cosa que és molt gran i s’ha de mantenir. Nosaltres volem una ciutadania compromesa, crítica. Ho podem ser molt més, però.

El dia 10-O no es va declarar la república, però el dia 27 d’octubre sí, sense fer-se efectiva. Què es va declarar el dia 27?

No fa ni un any que va passar això. A l’hora de parlar del dia 10 o del dia 27, i potser em passaré de políticament correcte; no sé si en traurem gaire pensant que allò que havíem d’haver fet es podia fer diferent. Està clar que ho hauríem d’haver fet diferent, tot això ens ha portat a una situació molt complicada, sobretot a aquells qui ho han liderat. En aquell moment es feia allò que s’acordava, malgrat tots els debats que hi ha hagut i hi haurà. El fet greu és la resposta que vam tenir després del 10 i el 27. Jo era partidari de què passessin més coses el dia 10 de les que van passar. No és d’amagar que ERC també pensava així. Però no és una qüestió de retrets, hi havia unes raons, i al cap i a la fi ho havia de fer algú determinat. Es va allargar i s’acaba fent el 27, cap problema. No podem tornar enrere, jo no m’hi vull distreure massa. La qüestió és com es recull tot això. No es poden oblidar el dia 1 i 3 d’octubre. Parlaves del final del dia 3 però allò que és realment important és tot el dia. Del que va suposar de moviment ampli i divers.

El dia 1 i el 3, van ser dies de grans mobilitzacions, però a partir del dia 27 el moviment va a la baixa. Després del dia 27 hi deixen d’haver grans mobilitzacions al carrer. Hi ha la vaga del dia 8 de novembre, però no es tornen a repetir grans concentracions.

El nivell de mobilització que s’havia fet fins llavors era molt gran. Hi ha d’haver una mobilització permanent, però tampoc cal que sigui cada 5 minuts. Crec que la gent necessita que les seves mobilitzacions serveixin d’alguna cosa. S’ha de mirar en quin moment i com es fan els embats.

S’han fet molts retrets a ERC, d’acord amb com la mobilització popular no va ser resposta a les institucions.

És injust això. Només has de veure on són els líders. Com més havien de respondre? Ho estan pagant amb un preu molt elevat. En aquell moment els líders de les institucions catalanes van estar a l’altura de les circumstàncies fent i portant a les últimes conseqüències allò que ells van dir que farien. El que a mi em sembla és que són frases injustes. Hi va haver una manifestació un diumenge, entre Colom i Pla de Palau. Era a favor de l’alliberament dels presos. A la capçalera d’aquella manifestació, hi havia en Jordi Turull, la Carme Forcadell, i es van haver d’escoltar frases de l’estil; l’1-O jo m’hi vaig deixar la cara, ara vull que els meus representants polítics també ho facin. Jo estava allà i pensava, qui més que aquesta gent s’hi ha deixat la pell? No s’ha d’entrar en una competició, però tampoc s’ha de ser injust, la seva vida s’ha vist estroncada. Sabien que ho farien, jo els hi tinc un gran agraïment. Aquest debat és molt perillós el de; els polítics no han estat a l’altura, jo m’ho pensaria dues vegades. Precisament ells ho estan pagant molt car. Quan he anat a les presons o el dia abans de tornar-hi, és espectacular. És injust per ells fer aquests comentaris. La ciutadania va estar a l’altura de les circumstàncies, però els polítics també.

És un Leit motiv, que mereix ser comentat.

Estic convençut que els nous líders també estaran a l’altura, ja que han vist el que passava als seus antecessors. En mi hi trobaran tot el compromís, com a dirigent d’ERC, però també com alcalde d’una població. Una col·laboració no gratuïta, està clar. Esperonant sempre, per no fer cap pas enrere.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Necessitem un altre pacte social per guanyar el nou embat que haurem de provocar amb l’Estat”

Hi ha un fet que podríem comentar, i és que a partir de les detencions de novembre va deixar d’haver-hi mobilització al carrer, justament quan la repressió s’accentuava, una repressió que ha durat fins a la constitució del Govern.

Hi ha dues coses aquí. No s’ha aturat la repressió, segueix. El replegament de les forces polítiques, jo crec que no. Clar, amb el president empresonat i la secretaria general a l’exili… Això ens ha portat a fer moviments per reforçar el partit, un partit que no ha parat de créixer i que aguanta l’embat. Això ha obligat als partits a replegar-se, re situar-se. Ara, aquí ha afluixat algú? Vull pensar que no. Aquí fa algú passos enrere? No. ERC no fa passos enrere. Necessitem ser més i més forts? Sí. I això és contradictori amb tirar enrere. Si volem ser més, no podem anar com un cranc. Només voldrà dir que som menys i menys forts.

No som capaços de dir que passarà els pròxims mesos. El que podem dir és que tenim visions a mig-llarg termini i immediates. Necessitem un altre pacte social per guanyar el nou embat que haurem de provocar amb l’estat. Això amb l’actualitat que representa vol dir liderar la defensa dels drets civils des de la presidència del parlament, vol dir diàleg ciutadans en forma de procés constituent i ERC vol co liderar-ho amb les entitats i els partits que estiguin per la feina.

A ERC li és pròpia la situació, és un partit independentista i republicà. Però a les eleccions del 21-D va perdre força en comparació a les projeccions i enquestes que es feien. No va aconseguir liderar els partits independentistes.

No, no ho va aconseguir. Malgrat que la poca diferència de vots el 21-D, i amb el candidat a la presó. Segur que podríem haver fet les coses diferents per guanyar les eleccions. Però és veritat que ERC va quedar tercera. Amb el millor resultat de la seva història moderna. Sent l’únic partit que té bons resultats a tot el país. Res de divisió al país, som un partit que obre fronteres a les llistes, per la paritat, amb gent que representa la societat que ERC vol. El partit està fent una carrera de fons, això no es guanya a les eleccions del 21-D i prou, això és la cirereta. Mai oblidarem l’1-O i no com una qüestió romàntica. Si no com una qüestió de decisió efectiva que fem com a país. I també el 3 d’octubre. Haurem de tornar a votar i manifestar-nos. Haurem de tornar a negociar entre nosaltres, per això parlem de multi lateralitats. Tot això ho haurem de tornar a fer. Cal que ningú es cansi abans d’hora, ni caure en el desànim. Necessitem estar al peu del canó, ser optimistes. El 21-D ERC volia guanyar, hi havia enquestes que deien no sé què. Cap era certa i em remeto a les evidències. Tot i això els resultats globals del republicanisme van ser bons.

Nosaltres defensem la paraula república en tots els seus sentits. La nostra feina no s’acaba en la proclamació de la república, va molt més enllà. Jo no seria independentista si la nostra causa no fos justa, això vol dir construir un país des de la justícia social.

Fotografia Diana Colominas
Fotografia Diana Colominas

“Som un sol poble malgrat que alguns intentin trencar-l’ho”

Una cosa que ens podríem qüestionar és si les eleccions del 21-D eren legitimes.

Eren unes eleccions imposades. Però les vam acceptar tots, des del Duran i Lleida, fins a David Fernández. Les vam acceptar tots. Per tant: il·legítimes i imposades, però les vam acceptar. Ens volien parar una trampa i vam fer que la trampa fos per ells. Pels que ens volen mal, el bloc del 155, a qui no ho perdonarem mai. No ho oblidarem mai a PP, PSOE i Ciutadans. Redoblem l’aposta, anem al 21-D i es guanya. El bloc republicà guanyà les eleccions. I a seguir.

El fet que ERC quedes per sota del PDeCAT, creà tensions en el bloc republicà?

Sempre. Tinc una mala notícia: el bloc republicà seguirà discutint i debatent. No hi ha dubte d’això, no hem d’autoflejalar-nos perquè al bloc republicà debati, discuteixi i tingui posicionaments diferents. O es que PP, PSOE i Ciudadanos no tenen posicionaments diferents i ningú dubta que siguin un bloc? El que no han de ser són dos grans blocs partits per la meitat. Per això defensem les no llistes unitàries. Hi ha espais que van més enllà. Hi ha votants de Ciudadanos que podrien acabar votant opcions republicanes, deuen voler treball i educació pels seus fills, deuen voler sanitat pública, han de veure quina eina és la que necessiten per fer això. Per tant, el 21-D, els defensors de la república van guanyar. Això és la democràcia i no passa res. Toca llavors assumir el paper de lideratge que pertoca. La mala notícia, i ho dic irònicament, és que seguirem amb divergències. Són diferents les polítiques de defensa d’ERC i Junts per Catalunya.

L’independentisme ha aconseguit fer un cordó sanitari al voltant del feixisme. El moviment republicà no té partits feixistes catalans que li donin suport. Els unionistes es podria considerar que sí, encara que siguin residuals.

Estem en un estat que ve de 40 anys de franquisme i 40 més de postfranquisme, molt semblants als primers. Clar, això deixa unes reminiscències brutals. Aquest fet genera uns moviments d’ultradreta beneït per les estructures de l’estat espanyol. No només és lamentable aquesta situació, és denunciable. És vomitiva. Per altra banda, Catalunya té uns altres valors, malgrat també els 40 anys de franquisme que patí. Té uns valors de país d’acollida, de país obert i això es tradueix en l’expressió política de partits i activisme social. Un país espectacular pel que fa a les seves entitats i organitzacions. Catalunya té una gran capacitat d’emprenedoria, i clar, això segur que es tradueix en les opcions d’activisme polític que hi ha.

ERC al govern ha forçat a l’antiga CiU cap a l’esquerra. Una gran part del moviment republicà està impregnat per unes idees socials-republicanes. La ideologia republicana va més enllà de l’independentisme però en canvi hi ha independentistes que no són d’esquerres.

Llavors recuperaríem els tradicionals eixos ideològics. Hi ha votants de Ciutadans que veuran que el millor que poden fer és votar república. El millor que poden fer és trencar fronteres. Ells volen exactament el contrari. I no se’n sortiran, és un país de valors. No ens poden fer caure en debats estèrils.

Un debat és el de la violència a Catalunya.

Això és com estar davant d’un marge, mirar-lo. I que et diguin que hi ha foc. Tu veus que no, t’esperes. L’altre ha encès una foguera amb l’encenedor. Llavors et diu: veus com hi havia foc? L’altre fa de bomber i piròman. És una cosa lamentable, que genera urticària. Però crec que aquesta mena de declaracions en un país com el nostre faran que ells mateixos s’enfonsin en la seva misèria. Crec que no se’n sortiran, som un sol poble malgrat que alguns intentin trencar-l’ho. En aquest punt m’agrada recordar frases de l’estil de: malfiat qui renega dels seus orígens, maleïda la pàtria que exclou els seus fills…. Si no van poder amb 40 anys de franquisme, realment no podran amb nosaltres.

Si ve és cert que una gran part de les agressions al carrer són d’unionistes cap a independentistes, no hi ha el perill que hi hagi una resposta violenta per part de l’independentisme?

Vull pensar que no. El piló de mobilitzacions que hi ha hagut i ni un bri de violència. Quan entra la violència és quan actuen les forces de seguretat de l’estat. Què té conya la cosa. Quan ells apareixen, hi ha violència. Això és de molt mal fiar. Qui es dedica a provocar aquesta mena de situacions, és qui se n’han d’anar. Aquí no els necessitem. S’ha de pensar perquè la generen i si ho fan intencionadament.

La violència que podem comprovar cada dia és a la que estan sotmesos els presos.

Una violència que fan pagar amb la mateixa pell dels familiars dels presos també.

Oriol Junqueras no pot participar de la vida pública i política del país (fisícament). Així i tot ha anat publicant diversos articles a la premsa. L’estratègia per alliberar els presos està marcant la del moviment republicà?

Jo crec que no. Hauríem d’intentar que no. Són coses paral·leles. El primer objectiu és l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats. És primordial. Però això no ens ha de fer perdre. L’objectiu passa per un altre lloc i és la construcció i la consolidació d’una república catalana, en tots els sentits i a tot arreu. Per això tenim la nostra xarxa estesa per tots els nivells institucionals. I a tot el país en forma de seccions locals (nucli primari d’ERC). Hi són incansablement per l’objectiu final. I ara també per l’alliberament dels presos.

Tot parlant de Junqueras…

Per cert, actiu amb el decalatge que suposa la comunicació amb ell. Però fent-ho amb cartes, amb els que el visiten, etc. Ell encara exerceix de líder del partit.

Poc després del 20 de setembre, al míting amb els estudiants a la Plaça Universitat Junqueras va recorre a la frase: Sols el poble, salva el poble. Una frase que va repetir sovint fins a l’1-O. Però aquesta sentència actua en contraposició als articles que ha publicat des de la presó, on ha parlat bàsicament de la necessitat d’amor entre ciutadans.

Aquest fet no és incompatible. Ell és el creador de la campanya permanent. Quan no hi ha hagut eleccions hem estat fent campanyes. I això és el concepte de campanya permanent, des de la mateixa organització, però en col·laboracions amb els altres. Des de l’aportació individual i col·lectiu. Ell apel·la a l’activisme individual per fer l’activisme col·lectiu. Quan parla de poble, nosaltres formem part del poble. Des de la idea republicana del partit es tracta d’això. L’Oriol, en preguntar-li què fer? Respon: tens un entorn davant, uns veïns, un lloc de treball. Es pot treballar molt i ell apel·la a aquest fet. Em sembla que aquest és el concepte que ho engloba tot. Som un sol poble, sols el poble salva a aquest poble i tots i cadascú des del nostre lloc que podem incidir, ho hem de fer.

Isaac Peraire VI

“ERC no fa passos enrere”

L’altra cosa és que Oriol Junqueras no deixa d’estar a la presó. Vàrem veure que ara els van gravar. Una cosa que hom es pot preguntar és quin nivell de secret i intimitat tenen a la presó. Pels càrrecs que exerceixen han de poder tenir comunicacions secretes.

Quan estàs reunit amb ell, estàs separat per un vidre i parles per un intèrfon, en teoria no t’haurien d’escoltar. Dic en teoria perquè no ho sé. Quan envies una carta no s’hauria d’obrir. Potser algun cop s’hi ha trobat. Quan està fent les trucades que té i de vegades truca a dirigents del partit, en teoria no l’haurien de gravar. Però hem vist casos estranys. Per tant, la teoria i la llei l’haurien de defensar en aquesta intimitat. Ara, no tinc cap confiança amb l’Estat espanyol. Hem de ser molt conscients de la mena de converses que tenim amb ell.

Les gravacions que han sortit em semblen denunciables, vergonyants i pel fet que sortissin publicades sense els seus consentiments. No sé si per unes quantes visites més un mitjà hauria de fer això. Em sap greu que algú ho hagi pogut fer sense el seu consentiment, ni el de les famílies. Es podria dir que són uns documents amb un valor històric important i segur que és cert. Però s’haurien d’haver publicat amb els seus consentiments. No és així i per tant és denunciable que algun mitjà ho hagi publicat.

Per la teva posició has pogut visitar els presos, com els has vist fora de l’àmbit polític?

A mi sempre em deixen impressionats. També per les frases que et diuen: No ens ploreu, reivindiqueu-nos. Convertiu la ràbia en coratge i determinació. Que el fet d’estar a la presó valgui la pena. M’ha tocat també estar amb les famílies, això és un aprenentatge. Ells estan bé i t’ho transmeten. Si són allà; ha de valdre la pena.

Ara ERC convoca una Conferència Nacional. Després que les JERC en convoquessin també una. Són els dos primers partits que han tancat files per reflexionar. A quins problemes s’enfronta ERC?

Som de les primeres organitzacions que fem una conferència. Fins i tot les joventuts han canviat de nom, un molt bon exercici de reorientació del camí a seguir. ERC no canvia d’estratègia. No està fent una esmena a la seva estratègia. ERC des de fa molts anys té clara la seva estratègia i la seva forma de ser. ERC agafa perspectiva i diu; companys; ha passat això. I vol donar respostes a les coses que estan passant i passaran a partir d’ara, ja que ningú ho està fent. Per tant aquest conferència actua de trenca gels. Actua de desbrossador del camí, com sempre. ERC ho fa amb orgull. Enfrontant-se a contradiccions, a persones que ho volen criticar, sense complexos, de forma participativa. 1.400 esmenes, fantàstic, tant de bo n’hi haguera hagut 2.000. Amb debats territorials. Això ho hem de posar en relleu. El partit cerca respostes i ho fa debatent amb la seva militància. I més enllà. Fa reunions obertes, la conferència nacional també serà oberta. Clar, me’n sento orgullós de que una organització s’enfronti a tot això.

Fora dels problemes que ja hem comentat, quins reptes identifiques que ha de solucionar aquesta conferència.

S’han de donar respostes. Vindran moltes coses que ara mateix no les intuïm. Així com més forts ens agafi millor. Des d’eleccions europees, possibles eleccions a l’estat. A l’acció que ha de fer el Govern de la Generalitat, la que hem de fer els militants. A això li cal una mirada a llarg termini, una mirada estratègica, profunda. Li cal una mirada crítica participada, i per això havíem de seure després de tot el que ha passat. Hem de decidir com procedir a tirar endavant. Per tant el principal problema o necessitat és que l’organització doni respostes al que ha de passar a partir d’ara.

En fer-se públic l’esborrany de la conferència, es va criticar molt la qüestió de la no-unilateralitat de la determinació republicana. Alhora que s’han vist les esmenes com un retorn als anys durs i fratricides d’ERC. Aquestes voluntats atenen a la voluntat de fer una llegenda negra sobre ERC?

Absolutament. Com deia, ERC no deixa de créixer en militància, no para de créixer en entorn. Té la mateixa divisió interna de sempre. El nivell d’esmenes no reflecteixen divisió interna, reflecteixen preparació interna. D’una militància crítica i activa arreu del país. A mi m’alertaria que hi haguera hagut poques esmenes. L’hem fet públic perquè el pugui veure tothom, obrint-lo a la societat. Però es evident que hi ha a aquí no li interessa que tot vagi tan bé.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

“Nosaltres volem una ciutadania compromesa, crítica”

Hi ha un viratge d’ERC cap a l’esquerra i la idea republicana pura?

És evident que dins ERC hi ha diferents sensibilitats d’esquerres. Jo em considero dels de l’esquerra de l’esquerra. M’hi considero, això no vol dir que algú m’ho rebati. ERC és les tres coses que el seu nom indica. Som l’esquerra nacional d’aquest país, amb tots els seus ets i uts. En Joan Manuel Tresserras ens ajuda en aquest sentit, n’estem molt orgullosos.

El president del partit no deixa d’estar a la presó i és oficiós que les seves responsabilitats s’han anat descarregant en altres persones. Hi haurà un Congrés Nacional per fer oficials aquests canvis?

L’Oriol Junqueras és el President del partit i na Marta Rovira la Secretària General. Ja hi ha hagut canvis a partir dels òrgans del partit (com al Consell Nacional i a l’executiva Nacional) que el que han de fer és apaivagar una mica la mancança que el President estigui a la presó i la Secretària General a l’exili. Dit d’una altra manera, per reforçar l’activitat del partit mentre el President està a la presó i la Secretària General a l’exili. Aquests canvis són bàsicament en Pere Aragonès adjunt a la presidència i na Marta Vilalta com a portaveu del partit. I això s’ha fet via els òrgans que legítimament estan constituïts a ERC. És probable que s’haurien de fer més canvis. Però el Congrés Nacional toca l’any que ve. Ara mateix no hi ha alternativa a fer-ho quan toca, però això no vol dir que es necessitin fer canvis per ser més eficients i més forts i el partit pugui afrontar els reptes de la millor manera. Però cal fer un congrés, és una eina que tenim a disposició.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca