Una conferència per decidir si ‘som’ o ‘no som’ República

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Aquest cap de setmana Esquerra Republicana posarà fil a l’agulla al nou full de ruta del partit en la Conferència Nacional de la Farga de l’Hospitalet de Llobregat. Ho farà, a més, amb l’empenta que suposa que una enquesta de La Vanguardia et doni la primera posició electoral -tot i que també li donava per a les eleccions del 21-D i va acabar sent tercera-.

Si algú té la sensació que el partit resta quiet i a l’expectativa, s’equivoca. Les bases es mouen. Les 1.400 esmenes que es van presentar -finalment seran vint- exposen la importància d’una cita que planteja la jornada del 30 de juny i l’1 de juliol com una cruïlla entre el punt i seguit i el punt i a part. Els fets d’octubre es van tancar en fals, amb una exhibició d’autocrítica, autoflagel·lació i una estratègia comunicativa que ha regalat l’insòlit relat on es rebaixa el projecte independentista d’ERC a un de caràcter autonomista. Errors que van deixar els sondejos de les eleccions de desembre en paper mullat i que s’han anat repetint amb un desgavell i descontrol de declaracions que tenen en Joan Tardà i Gabriel Rufián com a grans protagonistes que es contradiuen i desautoritzen.

Tardà i Rufián al Congreso / Javier Barbancho
Tardà i Rufián al Congreso / Javier Barbancho

Hi ha una pregunta, una reflexió, que sovint acompanya les converses amb militants. Un històric es planteja, com hem passat del “155 monedes de plata” del 26 d’octubre a plantejar una conferència on es posa en dubte la unilateralitat? El famós capítol tres de la ponència: “Cal començar a entendre que el procés cap a la República Catalana serà clarament multilateral, des del punt de vista social, econòmic, polític i institucional. Cal, doncs, anar més enllà del debat, binari, estèril i contraproduent, de la unilateralitat versus bilateralitat. I és que els processos de canvi profund són necessàriament multilaterals. No és només que impliquin, en algun moment, algun tipus de negociació entre els independentistes i l’estat matriu, sinó que ambdós actors són internament plurals i, alhora, estan envoltats d’una altra multiplicitat d’actors (altres estats, organitzacions internacionals, empreses, sindicats…). Tot plegat fa que els actes unilaterals per part del moviment independentista siguin només una petita part d’una dinàmica molt més complexa. Perquè els canvis profunds es portin a terme, els actors que els promouen necessàriament han de començar a actuar sense esperar que aquells que no desitgen els canvis s’hi avinguin, però igualment cal deixar una porta clarament oberta a la interlocució amb l’altra part o amb actors que hi siguin propers. I també cal cercar el suport de tercers actors que puguin desbloquejar les situacions d’impàs i contenir els excessos de les parts (sobretot de la part poderosa)”. Un capítol que va regalar el titular ‘ERC renuncia a la unilateralitat’ i va escalfar els motors de les territorials, els i les militants i els alcaldes i les alcaldesses que van anar teixint un seguit d’esmenes on, en una d’elles es demanava el canvi del títol de la ponència: ‘Som República i Fem República. Sense renunciar a cap via democràtica i pacífica per assolir la República Catalana, com a Estat independent’.

És la distinció de ‘Som’ i ‘Fem’ on les batusses en les assemblees territorials, amb representants de la direcció del partit, s’han fet més visibles. El xoc frontal rau en la interpretació final que es fa de la Declaració d’Independència del 27 d’octubre, que com va afirmar la presidenta del Parlament Carme Forcadell i l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, tenia un sentit “simbòlic i polític“. I així és, no consta en cap diari oficial de les institucions catalanes. Ara bé, hi ha una interpretació que s’escapa de la lectura política, i és el fet que hi ha dos milions de catalans que l’1-O i el 21-D van votar República, van desconnectar del règim monàrquic espanyol i, per tant, tenen un marc mental que els fa afirmar, sense embuts, que sí, “Som República”. Una lògica que no comparteixen algunes veus de la direcció, que s’oposen a afirmar que ‘Som República’ quan la realitat és que l’autonomia segueix vigent.

La jornada d’aquest cap de setmana hauria de respondre a moltes preguntes, i algunes interpel·len directament a la direcció del partit. Una veu destacada pensa en veu alta, “si no som capaços de dir que ‘Som República’, i la direcció s’oposa a aquest plantejament, potser han de deixar pas”. Clar que també seria bo posar en dubte certes consideracions. Si amb l’1-O “no n’hi ha prou”, per què el 26 d’octubre es va rebutjar la convocatòria electoral i es va pressionar, amb proclames que titllaven de traïdor el president Puigdemont, perquè es tirés endavant si eren conscients que era un salt al buit? Si el dia del referèndum haguessin votat 2,5 milions de persones o s’haguera superat el 50%, per què no hi havia res preparat per implementar el nou Estat? Si entenem ‘Fer República’ com una aposta per fer pactes municipals i polítiques socials, això no és canviar el nom a una estratègia que ja s’aplica?

Punt i seguit o punt i a part. La militància decidirà.

Joan Solé Giménez
Joan Solé Giménezhttp://www.joansole.cat/
Fundador de Revista Mirall, periodista i assessor de comunicació i relacions públiques freelance. Autor dels llibres 'Entrevistes amb el Quart Poder' i 'Cinc mirades del periodisme internacional'.