Nacionalisme (banal) espanyol

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Al llarg de la dècada de 1990 es van posar de moda les idees de Benedict Anderson sobre les «comunitats imaginades». Aquest concepte tractava d’interpretar el nacionalisme a partir de la identificació d’un individu respecte una col·lectivitat amb qui compartia imaginari. Malgrat que dues persones no arribessin mai a contactar, es reconeixen en base a la pertinença inconscient a una «comunitat imaginada» -la dels britànics, la dels escocesos, la dels espanyols o la dels catalans-. Això admetia matisos i interseccions relatives, amb àrees compartides en una situació dinàmica en canvi perpetu, i en certa manera, anava en contra de tot essencialisme i les velles concepcions romàntiques de nació. Per contra, a inicis d’aquest segle, el psicòleg social Michael Billig va enunciar el seu exitós concepte de «nacionalisme banal» per definir allò que practiquen els estats contemporanis a fi d’uniformitzar les seves poblacions respectives al voltant d’un relat nacional únic. El nacionalisme banal seria aquell discurs assumit inconscientment pels súbdits d’un determinat estat a partir d’elements culturals, rituals, espais o idees camuflades que constituirien una aparent normalitat, que permetria «invisibilitzar» un nacionalisme realment present. A tall d’exemple, en aquests dies som conscients de la importància que té el Mundial de Futbol per tractar d’unificar l’estat en base a la mobilització de sentiments primaris -diria que tribals- en la manipulació de les emocions. El nacionalisme banal tindria la particularitat que dissimula la seva presència mentre exerceix de prescriptor de comportaments socials «normals», mentre que sanciona la dissidència respecte aquesta mena de «pensament nacional únic».

En bona mesura, la història d’Espanya és la de l’intent frustrat d’un estat a l’hora de crear la seva nació. De fet, al llarg de la dècada de 1980 hi ha haver encesos debats sobre els motius pels quals no es va assolir una identitat uniforme com succeïa en el desitjat mirall francès, o sobre la suposada excepcionalitat de si la història espanyola l’abocava a una successió de breus lapses democràtics en un contínuum d’autoritarisme, tot plegat en un moment en què el nacionalisme espanyol semblava encara massa vinculat als intents de la dictadura de reinventar-se en base al discurs nacional-catòlic. Ara bé, allò que sí sembla clar, és que la coexistència de nacionalismes rivals -l’espanyol contra el basc, el català, i en menor mesura contra el gallec- generava una situació de conflicte difícil d’administrar.  També quedava clar que l’espanyol resultava d’una vocació uniformista en el sentit que percebia l’existència d’elements de caràcter nacional alternatius com a una mena d’heretgia imperdonable. És normal. La identitat espanyola de matriu castellana es fonamentava en l’experiència d’uniformització religiosa realitzada a còpia de l’expulsió de jueus (a finals del segle XV); la persecució contra els protestants (al segle XVI) i l’expulsió dels musulmans (al XVII), de manera que la qüestió nacional a Espanya resulta difícil de debatre quan es fan servir categories intel·lectuals que invoquen paràmetres religiosos. Així,  el nacionalisme espanyol compta amb un inquietant background, on la fe expulsa la raó de tot debat.

El que l’estat ha viscut arran de l’1 d’octubre ha fet públic (i ha accelerat) allò que ja es podia entreveure en la vida política i cultural espanyola, especialment des del retorn del franquisme a les institucions a partir de 1996, amb la victòria electoral d’Aznar i el govern del PP (partit format per antics alts funcionaris i ministres de l’anterior règim i un líder desinhibit admirador de la dictadura).  La bel·ligerància contra tot allò que contradigués els valors i referents de l’Espanya franquista era durament combatut i contestat, especialment amb la cobertura d’uns mitjans de comunicació públics i privats els gestors del qual tenien clares relacions i concomitàncies amb el món mediàtic anterior a 1975. En els moments presents, aquests antecedents han volgut vestir aquest cos vell amb roba nova. Rivera, fill putatiu de l’IBEX 35 ha aportat certs condiments de macronisme (per cert, el francès és un intent de recautxutar el neoliberalisme fracassat a les darreres dècades a la República veïna) a la seva arrel falangista (el líder de C’s comparteix molt més que cognom amb José Antonio). Malgrat aquests intents (no massa reeixits) de renovació, l’espectacle d’aquests darrers mesos, amb una potenciació dels toros, o les celebracions de Setmana Santa, amb processons i legionaris, mes aviat evidencia que el nacional-catolicisme encara impregna bona part del nacionalisme espanyol. La repressió política i judicial o la censura contra rapers, músics, artistes plàstics, titellaires, tuitares, o fins i tot actors -és el cas de Willy Toledo, acusat pràcticament de blasfèmia, en resulten exponents més que preocupants sobre la correlació entre descomposició democràtica i intensificació d’un nacionalisme cada vegada més agressiu.

ACN
ACN

Espanya està essent sotmesa a dos processos paral·lels de pèrdua de sobirania i qüestionament del seu paper i estatus. D’una banda, la incorporació a la Unió Europea no només representa una limitació en la seva sobirania i capacitat de presa de decisions, amb directives que acaben interferint en les seves polítiques  públiques i martingales privades, sinó que també qüestiona el paper del seu establishment provinent de manera clara del règim franquista. En aquest sentit, l’estudi de Lluc Salellas on identifica clarament els cognoms coincidents als consells d’administració de l’IBEX i els ministeris franquistes resulta ben significatiu. Europa implica que les elits internacionals disputen el terreny al latifundi espanyol, amb uns señoritos, estil Cifuentes, massa acostumats a maneres de fer on la corrupció, més que sistemàtica, és el sistema. D’altra banda, Euskadi i Catalunya, especialment la darrera, ha plantejat la seva sortida del mal negoci que li representa pertànyer a un estat que té les institucions absolutament degradades, i amarat d’una identitat on el franquisme sociològic s’ha imposat tan públicament com privadament. Catalunya no marxa per nacionalisme (probablement hi deu haver poques societats europees identitàriament tan heterogènies com Catalunya), sinó per necessitat democràtica. La disputa actual no és entre nacionalismes, sinó entre una cultura democràtica (expressada obertament en el referèndum autoorganitzat de l’1 d’Octubre) contra l’autoritarisme franquista d’un estat que desinhibidament no dubta a fer servir iconologia franquista i està disposada a practicar la violència contra la societat, amb els crits de l’«A por Ellos» d’una policia feixistitzant, entre el suport o la indiferència d’una societat civil massa addicta a la catalanofòbia. El que s’ha produït és una desconnexió emocional, pràcticament irreversible, que ha fet que Espanya hagi perdut tota autoritat al territori català i basc, mentre que Espanya accelera el seu descrèdit internacional, en una mesura semblant a l’etapa anterior a la seva acceptació al club europeu.

Espanya té un problema greu. A l’hora d’intentar buscar una identitat, ha perdut el temps durant la democràcia, perquè ha cercat en el passat i l’essencialisme el model caduc i essencialista de nació: un projecte uniformitzador i excloent, fruit, en bona mesura, de la frustració de l’orgull ferit tan present en els discursos de la generació del 98. En aquest sentit, el model nacionalista ha seguit fil per randa el model més rodó de nació espanyola fins al moment: el franquista: aquell que ha optat uns símbols qüestionables: rojigualda, marxa reial i monarquia, que no representen precisament a tots els espanyols, sinó a aquells que van omplir de fosses comunes tot el país (i que a més, s’esforcen a mantenir-les tancades per fer oblidar qui n’és responsable). Ara bé, com durant el franquisme de toros, processons i futbol, han fet servir tots els mecanismes de la comunicació moderna per reivindicar discursos antics. En comptes de pensar en un projecte de futur, Espanya opta per tornar-se per emmirallar-se en la nostàlgia imperial (i franquista) i optar per l’aïllament internacional. En comptes d’administrar la seva diversitat o superar les seves etapes negres, tracta de tancar-se en si mateixa. No pas perquè convingui o vulguin els espanyols, sinó perquè el poder real, l’estat profund, aquella classe social responsable d’una història negra de fracassos i frustracions, de glòries imperials passades i por al futur, s’aferra desesperadament al seu poder, la seva bandera, el seu himne, el seu rei, i el seu anticatalanisme. Tot plegat, un nacionalisme banal, que és alhora, un arma d’autodestrucció massiva.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca