Ningú s’hauria pogut imaginar que Richard Nixon seria el president que obriria les relacions entre els Estats Units i la Xina. On els demòcrates Kennedy i Johnson van presentar la seva cara més bel·licosa i intransigent en l’escalada de la guerra del Vietnam, el republicà—i histriònic—Nixon va emprar la diplomàcia per obrir la Xina al món el 1972, a banda de cloure el sagnant conflicte indoxinès.
Trump està seguint un esquema semblant al de Nixon. Un president republicà—i histriònic—, amb sovintejades declaracions explosives que són lluny de qualsevol intent de diplomàcia, és capaç de fer un gir en la política internacional americana i emprendre un rapidíssim desgel amb la dinastia comunista dels Kim a Corea del Nord. On Obama va mostrar el seu tarannà més intransigent i militarista—hawkish en l’argot polític americà—, Trump apareix com el líder de l’apaivagament i la pau amb Kim.
Als Estats Units, l’impacte de la trobada Trump-Kim ha suscitat reaccions polítiques que es poden classificar en quatre grups.
D’una banda, tenim les reaccions en contra de l’esquerra a favor dels drets humans. Critiquen que les negociacions amb Pyongyang blanquejaran la brutalitat totalitària del règim de Kim, els camps de concentració, i la manca absoluta de drets i llibertats. Veuen el blanqueig de Corea del Nord com un intent més de contemporaneïtzar amb els règims autoritaris de l’Àsia—en un exercici similar al que s’ha fet amb la Xina.
D’una altra, tenim la (tímida) reacció favorable de l’esquerra anti-imperialista. En tant que defensors de la fi de l’intervencionisme americà en el món, aquesta esquerra és favorable a fer les paus amb Corea del Nord, encara que signifiqui la consolidació d’un règim totalitari. Valoren més positivament el fet que Amèrica renunciï a la via imperialista d’intervenció en afers de tercers—és a dir, que per reformar els Estats Units primer cal que deixi de ser un règim imperialista.
Aquesta divisió de reaccions de l’esquerra difícilment segueix patrons de partits i ideologies. Per exemple, la reacció anti-imperialista apareix tant a l’extrema esquerra com al centrisme demòcrata.
A la dreta també existeix una divisió similar. En un costat hi ha la dreta a favor dels drets humans i en contra les negociacions amb Kim. Aquesta facció considera que els Estats Units són el primus inter pares de la democràcia occidental. En tant que líder del bloc democràtic, els Estats Units tindrien l’obligació de defensar la democràcia i els drets humans a tot cost, mitjançant una agenda netament imperialista. Una part considerable de la vella guàrdia dels republicans s’alinea amb aquesta posició. Hi veuen una claudicació no solament a un estat totalitari, sinó al model polític de la Xina.
En un altre costat, hi ha la dreta aïllacionista, de l’America first, que tan bé representen els seguidors del president del tupé i el nacionalisme blanc. Aquests grups veuen amb bons ulls un pacte que obri Corea del Nord al món i clogui un conflicte en una zona on s’ha de lliurar una altra mena de guerra, la comercial, amb la Xina. En consonància amb les promeses de Trump, aquesta dreta aïllacionista vol renunciar al rol imperialista dels Estats Units, no pas perquè rebutgi el caràcter imperial de la Unió, sinó perquè menysprea tota política exterior que sostregui recursos de les polítiques domèstiques. Els valors democràtics només tenen importància a nivell domèstic—i aquesta dreta té molt poc interès en discursos sobre drets humans. Curiosament, aquesta dreta és molt crítica amb l’obertura d’Obama amb l’Iran.
El factor més important en l’escaquer asiàtic i les negociacions amb Corea del Nord és la Xina. Sense ella, el règim dels Kim s’hauria esfondrat decennis enrere. És la Xina qui ha fet pressió per resoldre un dels darrers conflictes de la Guerra Freda, abans que aquest conflicte es vagi poder barrejar amb la guerra comercial que Trump ha iniciat. I així, la Xina obté legitimitat per a un règim titella i estat satèl·lit en un moment en el qual la Xina veu un retorn a discursos i formes del pitjor Mao, barrejats amb un patriòtic neo-confucionsime i l’exportació global del model xinès, això és, un sistema polític autoritari i antidemocràtic.