Entendre un home proustià

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de curar una exposició amb en Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) a l’espai Angram de Revista Mirall, que vam titular Manual de Supervivència per una Cuca de Llum. Fa poc que m’hi dedico a la curadoria d’exposicions, però fer-ho m’ha obert la porta a conèixer gent magnífica professional i personalment. En Marcel és una d’aquestes persones; treballar amb algú que viu i sent intensament el que crea et fa viure i sentir amb igual intensitat la feina compartida. Per quin motiu faig aquestes revelacions personals, us preguntareu, no sense raó. En Marcel és un home proustià (en paraules d’en Víctor Balcells) que presta atenció als detalls – pot dedicar llargues hores i encara més llargues nits als racons de les seves obres- i també a les emocions. Una metodologia així mereix un escrit en consonància, és per això que ens mourem en aquests termes: entre els detalls i les emocions.

En Marcel Rubio és allò que convencionalment anomenem artista visual, ja que la seva obra es vertebra quasi en exclusiva a través del dibuix: de totes les mides, des de retalls de paper de pocs centímetres a teles de diversos metres, el traç i la línia s’imposen amb autoritat i vehemència per sobre del color, que utilitza en comptades ocasions. En termes generals, l’artista es mou en una escala de grisos, submergit entre la resplendor de la preparació dels llenços i el sutge encegador del carbonet. Aquesta dualitat superficial, sumada a l’impacte hiperrealista de les imatges, fa palesa visualment una qüestió sibil·lina i subjacent: el text. Tot i que no sempre el fa servir de manera explícita, totes les obres d’en Marcel estan vinculades tàcitament a un text, a una història, a un discurs; a voltes, el discurs és la mateixa imatge.

Una de les vegades que vaig anar a veure en Marcel al seu antic estudi al carrer Septimània, vaig veure, quasi de casualitat, un tou de diversos centenars de folis que destacava per ordenat i impol·lut enmig del caos controlat que acostuma a regnar dins les incubadores artístiques. A la primera plana hi figurava, a llapis, una perfecta reproducció de no-recordo-quina obra mestra d’art antic, i sota seu una altra, i una altra, i una altra, en una successió que semblava no tenir final ni coherència més enllà de cinc punts fluorescents que formaven un pentàgon irregular que es repeteix fins al final de la sèrie. Vaig quedar garratibat per la magnitud de l’empresa i ràpidament vaig intentar inquirir sobre què era allò que m’estava fascinant, obtenint instantàniament respostes que es movien entre grisos i negres, sense una concreció excessiva però que revelaven una implicació molt intensa.

Passejada al Capvespre. (Carbonet sobre tela, 300x245cm, 2017)
Passejada al Capvespre. (Carbonet sobre tela, 300x245cm, 2017)

Mesos més tard, ajuntant les peces treballades en hores de conversa i reflexió conjunta, vaig entendre que allò no era una sèrie convencional sobre la història de l’art i la misteriosa repetició d’un patró geomètric: era molt més. El pentàgon irregular està format pels punts clau d’una fotografia d’una persona estimada per en Marcel; i aquí és on tot va encaixar de cop: el principi pel qual en Marcel es regeix és la passió! És la força que posa en marxa el primer engranatge de tota la maquinària creativa i ho desencadena tot, des d’un assaig visual sobre l’anatomia del cor a la gènesi dels Passatges, la seva perenne sèrie d’obres que indaguen en la naturalesa de l’ésser. Cal, però, no malentendre aquesta passió. Poc o res té a veure amb l’amor romàntic, més aviat apel·la a una intensitat en la vivència de l’art, entenent aquest com a part essencial de la vida. D’aquesta manera ja s’entreveu la trama del seu modus operandi, mitjançant la imatge, en Marcel Rubio indaga, reflexiona, s’expressa, ens parla directament d’ell i de què pensa del món. Ben bé, podem afirmar que en Marcel empra el llenguatge pictòric d’una manera molt similar a l’escrit; molt més del que succeeix en altres pintors. El fet d’articular la producció en sèries, la inclusió de textos – quasi aforístics – en les peces i la seva predilecció pels estudis converteixen als meus ulls en Marcel en un pintor atípic, una mena d’assagista visual en permanent recerca d’una compleció inassolible.

- Publicitat -

De fet, l’artista que ens ocupa ha trobat un mot anglosaxó – d’origen francès – que ajuda, no sense la corresponent dosi de misteri, a dissipar la boira de confusió que cobreix el seu procés creatiu. Surfeit: significa literalment “sobre fet” (over done), “allò que excedeix el necessari”. L’excés és allò que porta a en Marcel – mitjançant la passió per la vida i l’art – al recargolament dels discursos, que s’abarroquen a mesura que la reflexió artística aprofundeix, revelant ruïnes, pulsions i referents que prenen com a punt de partida elements reconeixibles d’una realitat propera. Surfeit és un concepte tan definitori i transversal en l’imaginari marcelesc que el crític i comissari Albert Mercadé l’ha emprat com a títol per l’excel·lent mostra individual d’en Marcel Rubio que es pot veure a la Fundació Arranz-Bravo fins aquest proper mes de setembre.

De la mateixa manera que un escriptor treballa amb la gramàtica pròpia d’una llengua concreta, l’artista que ens ocupa té un ventall gramatical i ortogràfic tan ampli com l’univers: emprant el dibuix de morter, ajunta fragments de realitat per crear un relat, una idea, una intuïció… És probablement aquest element, el dibuix, el que s’apropa més a un element paradigmàtic de la pràctica artística d’en Marcel: el fa servir tant per aprofundir en la hipòtesi de l’obra com de dispositiu regulador entre les pròpies idees i pulsions. El dibuix esdevé la llum amb què es projecten els continguts de la ment per a resoldre’ls sobre el llenç, el paper, etc.; la línia esdevé un instrument al servei de l’impuls creatiu i intel·lectual de l’artista sobre la qual aquest fa equilibris, peripècies i gestes que deixen el seu rastre en l’obra final.

M’imagino ara en Marcel, navegant les altures – literals i metafòriques – del seu estudi, en la seva petita estança, envoltat dels enormes llenços amb què acostuma a treballar i amb el tou dels dits ennegrit pel carbonet. Em pregunto si creurà encertada la meva reflexió, però em pregunto encara amb més força les novetats en quina creació deu estar treballant; perquè si hi ha una cosa que defineix a aquest individu, per sobre de totes les altres, aquesta és que no és artista per elecció, sinó que ho és perquè ho ha de ser.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca