Després dels fets d’octubre el republicanisme va encetar una etapa d’autocrítica on es posava de manifest la necessitat de replantejar el full de ruta amb el qual es volia assolir la República.
L’etapa de l’autocrítica, en algun moment, va fregar l’autoflagel·lació. Aleshores sobtava, ja que la versió oficial dels fets era -i és- que a l’altra part de la taula hi havia un actor disposat a fer ús de la violència d’Estat per frenar la declaració d’independència. Consideració que, donant un cop d’ull a la història d’Espanya, hauria d’haver estat la primera per molt que vivim al segle XXI.
Des del 27 d’octubre fins avui ha plogut molt, el suficient perquè a poc a poc diferents veus que eren a primera línia en aquell moment hagin anat explicant i valorant com varen ser els fets d’octubre. I de totes les veus n’hi ha una que ressona més desacomplexada que totes les altres, i aquesta és la de la consellera legítima d’Ensenyament.
Clara Ponsatí surt a escena i diu allò que molts temien, “anàvem de farol”. Sí, una expressió que s’emmarca perfectament amb el discurs de Ciutadans que durant tot el procés ha ridiculitzat el procés afirmant que és una farsa. Fa tres mesos, el 12 de març, la consellera lamentava que “no hi hagués les estructures d’estat que s’havia donat a entendre que hi havia per desplegar la República”, ara no només exposa que el Govern jugava sense res sòlid -més enllà de la mobilització popular que va refredar-, sinó que retrata el partidisme viscut i la necessitat d’una renovació política.
Ara l’autocrítica d’aquell moment agafa tot el sentit, sobretot l’excés d’exhibició de culpa quan en realitat eres la víctima d’una estructura que et volia -i vol- destruir. Les lamentacions d’aquell moment cobrien la culpabilitat de no haver fet la feina. Eren esclaus de les seves paraules, les seves campanyes, els seus actes i de fer creure que el referèndum de l’1 d’octubre donava un mandat que, gràcies a les estructures d’Estat, es podia materialitzar amb la República.
Res de res. El problema d’anar de farol és que al final t’enxampen, sobretot si perds. I la manera amb la qual es va perdre, amb el lamentable episodi del 26 d’octubre on una part volia eleccions i l’altra s’hi resistia, ara exigeix la renovació de les direccions del PDeCAT i ERC. Perquè van fallar. Perquè es van esbatussar al Palau de la Generalitat per saltar a una piscina buida. Sense estructures d’Estat i evitant la mobilització popular, el millor hauria estat anar a eleccions per evitar la presó i l’exili. Acceptar que no es podia i deixar pas a noves generacions que recullin el guant dels més de dos milions de catalans que volen i voten República.