L’art, una qüestió de classe

Nota: totes les dades d’aquest article són les últimes disponibles publicades.

Les Guerrilla Girls són un col·lectiu d’artistes que posen en evidència el masclisme imperant en el món cultural. Tal com diuen, les dones tenen més possibilitats d’entrar nues en un museu que no pas per exposar-hi una obra. Aquí i ara hi posem una altra variable sobre la taula. La qüestió de classe. La Plataforma de Arte Contemporáneo ha engegat fa uns mesos la campanya “No por amor al arte” on volen explicitar una escena clàssica per qui ha viscut en la jungla de l’art. La proposta a un professional d’un projecte que li pot donar molta visibilitat però que per desgràcia no està pagat. Un mena d’encàrrec, que com veurem resumeix el funcionament del sector artístic a l’Estat i en concret a Catalunya. Com declara a Mirall Oscar García García, director de PAC: “La campaña es esto, a un fontanero no le dices que en vez de dinero le vas a dar difusión. La cultura existe gracias a que se produce cultura. Si no se paga a los artistas la cultura desaparece“.

Aquesta situació mostra també un debat de fons en el món cultural. En ser professions liberals, la seva situació només és estable si s’encadenen les suficients vendes de quadres, representacions d’obres de teatre, concerts, encàrrecs de l’administració, etc. O l’artista cerca l’estabilitat econòmica per altres vies: accés a una renda, fer classes, etc. En aquest sentit la informació privilegiada juga un paper determinant a l’hora d’accedir-hi. Un fet que treu incentius a la cooperació dels professionals entre ells. Alhora que produeix una gran majoria d’artistes que treuen els seus ingressos d’altres feines relacionades.

El capital social i cultural són imprescindibles en la carrera d’un artista. A més coneixement de les xarxes d’amistat, aliances i enemistats personals, hom podrà veure abans les oportunitats. També el capital cultural que hom arrossega. Si un estudiant d’arquitectura ha viscut en una casa amb un llum de peu TMC o des de petit hom ha presenciat tertúlies sobre art, és evident que hi tindrà més facilitat.

Postal de la campanya "No por amor al arte"
Postal de la campanya “No por amor al arte”

Quines són les dades del context cultural dels catalans?

- Publicitat -

En termes generals i segons els últims estudis del CONCA, l’administració catalana es reparteix la factura cultural entre els seus diferents nivells. Les diputacions són la institució que més hi inverteix; el 2015 era el 6,9% del seu pressupost. Els ajuntaments hi destinen el 5,8%, els consells comarcals l’1,5% i el Departament de Cultura el 0.7%. El valor agregat brut de la despesa el 2014 suposà 3.758 milions d’euros a Catalunya. El total que les diferents administracions, que regulen el ciutadà català, van gastar en cada habitant van ser 122 euros per persona. Luxemburg gasta 487 euros per habitant i any, Grècia 18.

Només el 6% de la despesa per persona (d’un total de 12.309 euros) el 2016 va ser invertida en oci, espectacles i cultura. Una despesa que a Catalunya no supera els 718 euros per persona i any. Uns diners en els quals s’han de comptabilitzar la compra de revistes, llibres, internet, cinema, espectacles. Així l’activitat cultural més practicada a Catalunya és la televisió i internet, amb un 87% i 84% corresponentment. Alhora que els videojocs i els espectacles eren l’activitat menys practicada, només el 30% dels catalans ho fan. Per últim l’activitat cultural més practicada a Catalunya el 2015 és la fotografia, un 25,7% dels catalans en fan, l’activitat cultural amb menys participants és el disseny web, només el practiquen el 1.5%.

Les empreses culturals generen un VAB molt més alt que la mitjana d’empreses catalanes. Si la mitjana en afers culturals està en 326.782 euros el 2014, en la mitjana d’empreses és de 104.144 euros.

Com funcionen les galeries que venen els quadres?

Segons l’estudi El mercado español del arte en 2017, en termes de valor, Espanya té el 2% del mercat mundial. El 2017 es van vendre 328.520 obres d’art. El valor mitjà de les obres és de 5.270 euros. La mitjana global seria de 10.545 euros. En aquest sentit la venda directa a la galeria suposa el 51% de les transaccions, la digital només el 5%. Les obres en un 77% són proveïdes directament pels artistes a les galeries espanyoles. En el 40% dels casos es tarda entre 3 i 12 mesos en vendre una obra. Només en el 2% dels casos es tarda menys d’un mes. Alhora que els pagaments de les obres es feien en un terç dels casos entre 1 setmana i dos mesos després de la venda de l’obra. El 61% de les galeries estan endeutades. La mitjana de compradors és de 34 anuals per les galeries que facturen menys de 500.000 euros. 62 per les que facturen entre mig milió i un. I 44 les que facturen més d’un milió a l’any. Un 40% dels compradors són nous a les galeries espanyoles. I el 23% són americans. Les galeries inverteixen el 77% dels seus recursos en cercar nous clients.

El mercat secundari de l’art, les subhastes, van vendre art pel valor de 74,9 milions d’euros. El 49% dels lots valien menys de 5.000 euros i només el 0.01% dels lots es van vendre per més de 250.000 euros. La mitjana de valor dels lots venuts és de 24.390 euros. Amb artistes vius la mitjana està a 2.555 euros. Els artistes contemporanis i de postguerra suposen el 45% de les subhastes. Els artistes més venuts són Picasso (2.771.300 euros) Joan Miró (3.626.000 euros) i Dalí 1.829.000 euros facturats en subhastes el 2016.

L'artisa Coco Dávez participa a la campanya "No por amor al arte"
L’artisa Coco Dávez participa a la campanya “No por amor al arte”

La vida de l’artista, una vida precària

Una vegada vist el context i el mercat, podem veure els artistes, gràcies a l’estudi La actividad ecocomica de los/las artistas en España. El tòpic ens ensenya que els artistes moren joves i famosos, vells i oblidats o mig bojos per la mala fortuna crítica de la seva obra. Pobres o guapos i rics, ens trobem davant d’un sector on la classe marca el seu destí. Davant la falta d’estabilitat econòmica dels creadors, pel 63,8% d’artistes els ingressos per activitats artístiques no suposa més del 20% dels seus ingressos totals. Així com el 46,9% tenen uns ingressos totals inferiors a 8.000 euros. El 0.6% té ingressos superiors als 60.000 euros anuals. Tenir una renda o estalvis és molt important. Les situacions fiscals majoritàries són les d’autònom (30.3%) aturat (28.8%) i treballador per compte d’altri (19.7%). El 83.2% han cotitzat menys de 5 anys a la seguretat social.

El 83.92% dels artistes afirma haver exposat l’últim any, però d’aquest segment només el 64% han venut obra, a un preu mitjà d’entre 100 i 500 euros en un 41% dels casos. El 68% dels artistes no mantenen relacions estables amb galeries.

El New York Times en una enquesta publicada el 9 de febrer de 2017 mostrava com el 53% dels joves de vint anys dedicats a l’art i el disseny rebien ajuda dels seus pares per un valor de 3.600 dollars anuals. En aquest article a Artsy poden veure com la situació similar a la descrita: “Encara que no és cap notícia que els camps creatius no siguin els més lucratius, la troballa posa en relleu el paper de la classe social en el món de l’art, en gran mesura invisible, en un moment en què els esforços entorn del gènere i la inclusió racial han esdevingut cada cop més habituals” escriu Anna Louie Sussman.

La conclusió que en podem treure, una vegada vist el context, el mercat i la situació dels artistes és que només en molt pocs casos hom pot comprar art i vendre’l. Així el gruix de la societat entén que l’art és quelcom necessari, i pot generar beneficis, però només ho fa en el cas d’empreses culturals. En el cas dels creadors, concretament el dels creadors plàstics, ells mateixos sostenen el mercat esperant ser un dels pocs escollits que en pot viure amb un nivell d’ingressos acceptable. D’aquesta manera, per arribar-hi necessita una gran formació i un capital econòmic, cultural i social que el pugui mantenir. O sigui, ha de tenir darrere una xarxa que el sostingui fins a arribar a aquest punt.

Oscar García afegeix: “Parece que culturalmente en España cuando hablas de escribir un libro, componer una canción o pintar un cuadro, hablar de dinero es de mal gusto. Este concepto no lo tienen en otros países. Es un trabajo lento, no hay una ley o estatuto que lo pueda solucionar. O una huelga que lo solucione. Se tiene que concienciar desde la política, la sociedad y de dentro y de fuera del mercado del arte”.

Aquesta situació que hem descrit, un sector laboral de prestigi i amb sous baixos, mostren com la xarxa que pugui tenir hom al darrere marcarà el seu destí en el món de la cultura en general i l’art en particular. Els estalvis familiars, el capital cultural i socials són coses que trobem en les classes altes de la nostra societat. Aquest fet provoca una inevitable purga en el sector, un sedàs que només té en compte la classe social.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca