De «o Puigdemont o res» vam passar a «o Puigdemont o eleccions» (mentre es filtrava el currículum d’Elsa Artadi a la premsa i s’intentava la investidura de Jordi Sànchez), i d’aquí a «o Puigdemont o qui digui Puigdemont». Podríem parlar que la pràctica i el discurs de JxCat han estat absolutament diferents però no m’hi allargaré. La capacitat del món (post)convergent de defensar dues coses contradictòries alhora és coneguda de sobres. En qualsevol cas, en aquest article intentaré fer una petita aproximació d’on som ara i què podem fer.

Quim Torra no va ser, per mi, la millor tria per a president de la Generalitat. És cert que els altaveus del règim del 78 i els elements nacionalistes espanyols dels Comuns haguessin criticat fins la sacietat qualsevol persona, però també que l’independentisme els ho va servir en safata. Lamentablement, Quim Torra, tot i que no dubto del seu valor com a persona, té una concepció de la nació catalana i del Catalanisme que els fets han demostrat que era equivocada i inútil per a mobilitzar les masses que surten al carrer des de fa sis anys. L’intent de restablir els consellers a la presó o a l’exili va ser un intent a la desesperada de recuperar el discurs del govern legítim després de demostrar-se que, lamentablement, Puigdemont no tornarà en una bona temporada i que va aconseguir generar un molt legítim malestar en qualsevol persona amb una mínima consciència feminista. I ara no hi ha un objectiu a curt termini que justifiqui res. No hi ha un primer d’octubre a l’horitzó, ni tan sols un nou de novembre.

Ara mateix, el govern Torra-Aragonès corre un risc que és estancar el moviment per la república catalana. Tal i com es presenten les coses hi ha dues opcions: la primera, que defensaria CUP, és retornar al tres d’octubre i intentar de totes totes implementar la república a través de la desobediència civil i si hem de morir, morirem dempeus. L’altra és la d’ERC (que a diferència d’allò que diuen alguns piuladors, ho defensa des del novembre) que passa per assumir la derrota i replantejar l’estratègia per a ser més forts al proper xoc, que vindrà més tard o més d’hora. Estratègia difícil d’empassar després de cinc anys de mobilització permanent i que vol dir trencar amb moltes seguretats de l’etapa 2012-2017. Pel que de cap manera no hi ha espai és per la indecisió o la pantomima. Si es fa una estratègia de desobediència, que sigui amb objectius que es poden complir i no amb somnis humits. I si no es fa, que sigui amb una estratègia de replantejament a llarg termini que tingui clar com compartir el discurs amb més gent i aplegar més efectius.

Un altre exemple, el procés constituent. El procés català s’ha dedicat a cremar significants l’un darrere l’altre. El nou de novembre va cremar el de referèndum (malgrat que es va poder rescatar contra tot pronòstic el primer d’octubre), després el d’eleccions plebiscitàries i, finalment, el de declaració d’independència. Són conceptes potents que no es poden malgastar i amb el procés constituent ens pot passar el mateix. Un procés constituent, valgui la redundància, té com a objectiu elaborar una constitució. No és un procés deliberatiu per a recollir idees, no és un segon llibre blanc sobre la independència (que se’n va fer un pel Consell Assessor per la Transició Nacional i va ser clamorosament ignorat). Un procés constituent serveix per fer una constitució. I si no és així, haurem cremat un altre significant i haurem decebut la base independentista un cop més així que, si es fa ara, que sigui per què tenim les forces per a fer una constitució que es podrà aplicar un cop aprovada, i si no, val més no fer-lo. En aquest cas, però, expliquem-ho i marquem com a objectiu fer-lo quan realment sigui possible. I mentrestant, demostrem amb fets que l’independentisme pot governar de cara a l’interès general.

Que molta gent no se sent interpel·lada per l’independentisme és una realitat. Els resultats electorals i les enquestes són tossuts: amb prou feines superem el 50% quan ve el vent de popa. D’altra banda, el messianisme i l’agitació de les bases ha creat un monstre a les xarxes que insulta i mossega, fins i tot el seu amo. Que els frikis emprenyats són perillosos ho hauríem de saber de sobres. Preguntem-ho als Estats Units si no. En qualsevol cas, si hem de desobeir, fem-ho perquè podem i estem disposats a assumir els costos. Si no ho fem, deixem ja de fer volar coloms i marquem una estratègia pas a pas. Però enterrem els simbolismes de sempre d’una vegada per totes.