A l’anterior article (llevat de l’especial per la Guerra de Successió) vaig escriure sobre la formació jurídica del Regne de València, és a dir, del conflicte foral i la instauració definitiva de la primacia dels Furs de València. Doncs bé, hui toca, seguint l’ordre cronològic, parlar del període entre 1330 i 1410, època difícil per canvis climàtics i epidèmies que van delmar la població, però també una època d’expansió de la Corona d’Aragó a la que nosaltres, els valencians, estàvem integrats. En definitiva, hui, benvolguda lectora, vaig a parlar dels darrers reis del Casal de Barcelona.

Alfons el Benigne

Alfons IV d’Aragó “el Benigne” va arribar al tron quan son pare Jaume II “el Just” morí a Barcelona el 2 de novembre de 1327. Malgrat ser un dels protagonistes dels acords als que s’arribà per tal d’acabar amb el Conflicte Foral a València el 1329, el Rei començà ben prompte a passar-se els Furs per on tots sabem, donant als seus fills ciutats i dominis de reialenc (com Alacant, Xàtiva o Morella, entre d’altres). Açò l’enfrontà tant als diversos estaments valencians com al seu hereu, Pere. El Rei necessitava finançament valencià per a sufragar una guerra que havia començat contra Gènova per interessos comercials el 1330. Degut a les fortes pressions, Alfons IV va haver de cedir a València davant el jurat en cap Francesc de Vinatea, i restablir el jurament fet per son pare Jaume II, de mantenir units per sempre els territoris de la Corona.

Al 1329 va iniciar una croada contra el Regne de Granada, que va tindre poc efecte més enllà d’atacs musulmans a Elx i Oriola el 1331. Entre 1330 i 1333 va intentar, sense èxit, conquerir Almeria. A més, promogué la dominació de Sardenya dominant els rebels a Sàsser i Càller i repoblant l’illa amb catalans. Als 37 anys, va morir el 27 de gener de 1336 a Barcelona.

Pere el Cerimoniós (el del Punyalet)

A la mort de son pare, Pere va anar a Saragossa per ser coronat, malgrat que li varen recomanar anar primer a Barcelona a jurar els Usatges. En canvi, els jurà després d’ésser coronat a Aragó i no a Barcelona, sinó a Lleida. Aquest acte ofengué els catalans que protestaren enèrgicament, però canviaren d’actitud en comprovar que el nou rei havia adoptat, front al tradicional “continentalisme” favorable als interessos aragonesos, un enfoc mediterrani de la política exterior que afavoria clarament els catalans i valencians. Va ser durant el seu regnat quan es va configurar la Generalitat de Catalunya (sí, malgrat alguns vulguin fer creure que la Generalitat existeix des de la mort de Franco, aquesta té els seus orígens entre 1358 i 1359) però, respecte al País Valencià, el més remarcable de la política interna de Pere el Cerimoniós va ser, sense dubte, la Guerra de la Unió. El 1347, després d’anys de males collites i una forta pressió fiscal per sufragar les despeses de l’expansió mediterrània, les classes populars valencianes s’alçaren en armes contra el Rei junt amb els aragonesos. Es fundaren dos organismes: La Unió Aragonesa i la Unió Valenciana. El Rei, assabentat de la gravetat de la situació, es dirigí a Catalunya per tal d’evitar que es fundés una Unió Catalana. Es dirigí cap al Regne de València, on va ser derrotat pels unionistes a la Pobla Llarga i Bétera, essent obligat a dirigir-se a la ciutat de València, on el 6 d’abril de 1348 va haver d’enfrontar-se a un greu avalot que el convertí en presoner dels unionistes, que l’obligaren a cedir a les seues exigències (com la designació d’un Justícia General per al Regne de València, com a Aragó). No obstant, l’arribada de la Pesta Negra va permetre que el Rei escapés a Terol, on va poder reorganitzar les seues tropes. Així, el 21 de juliol de 1348 derrotava la Unió d’Aragó a la Batalla d’Épila i el 9 de desembre del mateix any, a la Batalla de Mislata, triomfava també sobre la Unió Valenciana, entrant a València el dia següent. La repressió contra els valencians fou terrible, havent execucions i tortures als revoltats (com fer-los beure el bronze fos de les campanes amb les que s’havia cridat a la rebel·lió) i modificant els Furs a voluntat única del Rei. Tal va ser l’ànim de venjança del monarca, que de miracle no li botà foc al Cap i Casal. A més, recompensà les dues úniques ciutats que li foren fidels al Regne, Borriana i Xàtiva, concedint-li a la primera el privilegi de la Senyera Tricoronada i a la segona el títol de Ciutat.

Quant a la política exterior d’El Cerimoniós, destaca la Guerra contra Gènova entre 1351 i 1354, que acabà amb el domini definitiu de la ciutat de l’Alguer, la reannexió del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó i, sobretot, la Guerra amb Castella: la Guerra dels Dos Peres. Tot començà quan el rei de Castella Pere el Cruel es queixà a Pere el Cerimoniós per un atac de galeres catalanes a vaixells genovesos a Sanlúcar de Barrameda. Com el rei aragonés no va fer ni cas, el castellà li declarà la guerra el 1357. Durant la primera etapa de la guerra, Venècia es va mostrar favorable a la Corona Aragonesa i Gènova i Granada a Castella, prenent Guardamar en dues ocasions (1358 i 1359) i atacant Oriola el 1359. Fins i tot s’intentà conquerir València (sense èxit) el 1359. Després de defensar les seues posicions a Barcelona, el Rei reforçà la frontera sud a Elx, Oriola i Crevillent amb diverses companyies de cavallers dirigides per Pere de Xèrica.

Durant mesos, les acciones bèl·liques es van concentrar a Aragó i Castella fins que, després de la conquesta castellana de Terol el 3 de maig de 1363, tornà a posar-se en setge València el 21 de maig, mentre es prenien Xiva, Bunyol, Benaguasil, Llíria i Alpont. Amb l’arribada de l’exèrcit reial aragonés al Regne de València, s’intentà una pau que  no es va aconseguir i l’exèrcit castellà va atacar durament el sud, apoderant-se dels castells d’Alacant, Elda, Gandia i altres. Els dos reis es reptaren en diverses ocasions, no arribant a ocórrer el dol ja que, davant el doble atac per terra i mar dels aragonesos, els castellans s’hagueren de retirar de l’Horta cap a Morvedre primer i després cap a Sogorb. Posteriorment, la Guerra es convertí en una guerra civil castellana que acabà amb la mort de Pere el Cruel, la coronació d’Enric II de Castella —primer de la dinastia Trastàmara— i el Tractat d’Almazán, de 1375, que posava fi a les discòrdies entre Castella i Aragó.

Pere IV, que destacà tant pel seu gust per la cultura i les arts com per la seua crueltat i duresa, morí a Barcelona el 5 de gener de 1387 als 67 anys.

Joan I d’Aragó (el caçador)

Culte i amant de les arts, però malaltís, va ser un dels introductors de l’humanisme a la Corona d’Aragó. Enemistat amb el seu pare pel matrimoni d’aquell amb Sibil·la de Fortià, Joan va empresonar-la només va morir en Pere IV i li va cedir tots els bens d’aquesta a la seua esposa, Violant de Bar. Així, el matrimoni reial començà una vida de luxe tacada per la corrupció que no tardà en dur les queixes a les Corts Generals de la Corona d’Aragó reunides a Montsó el 1388. D’aquesta manera, el Rei, que mai no arribà a ser coronat a Saragossa degut a la inestabilitat política, no va rebre sempre el finançament que volia de les Corts.

Quant a la política internacional, s’alineà amb França a la Guerra dels Cent Anys (encara que no va dur a terme accions bèl·liques rellevants), va prendre partit per la seu papal d’Avinyò i Climent VII al Cisma d’Occident, es reconcilià amb Gènova i els Anjou i va fer front a revoltes pel regne de Mallorca (que de milacre no acaben amb una invasió de Catalunya per part del comte d’Armanyac) i a l’illa de Sardenya. No obstant, segons l’opinió d’un humil servidor, l’episodi més important —i també més tràgic— del seu regnat és el pogrom del 9 de juliol de 1391, que va delmar les poblacions jueves de Barcelona, Girona, Mallorca i València, cremant, destruint i assassinant i forçant els jueus a convertir-se al cristianisme. S’arribava així al cim de la dinàmica antisemita començada dècades enrrere i que, com tots sabem, va continuar al llarg dels segles, causant esdeveniments tan dolorosament recordats com l’Holocaust nazi.

Joan el Caçador va morir, sense descendència masculina, en un accident de caça el 19 de maig de 1396 a Foixà, a les Comarques Gironines.

Martí I (l’humà)

Germà de Joan el Caçador i fill de Pere IV, era l’hereu al tron de Sicília. No obstant això, va preferir concertar el matrimoni del seu fill Martí el Jove amb qui era reina de l’illa llavors, Maria de Sicília. El pla era restaurar la seua nora al tron de Sicília, on hi havia una important revolta, mitjançant una expedició des de Catalunya el 1392. La conquesta de Palerm i l’execució d’Andrea Chiaramonte (cap dels revoltats sicilians) no van servir per aturar la rebel·lió, sinó que la van avivar ferotgement. Per si fóra poc, va esclatar una nova revolta a Sardenya. En mig d’aquesta difícil situació, li va arribar a Martí la notícia de la mort del seu germà i va començar la seua reclamació al tron aragonés. No obstant, la cosa no estava fàcil a la Península: hi havia dos pretendents més al tron —Mateu I de Foix, que intentà una invasió de Catalunya que resultà fallida, i Violant d’Aragó, filla de Joan el Caçador—i la seua cunyada, la viuda reina consort Violant de Bar, es va inventar un embaràs que va ser prompte descobert. A més, degut a la difícil situació a la Mediterrània, no va poder arribar a la península fins 1397. Malgrat tot, la consort Maria de Luna, actuant com a regent des de Barcelona, va aconseguir que els poders catalans (la Ciutat de Barcelona, la Generalitat…) i tots aquells que s’havien oposat a Joan el Caçador recolzaren la reclamació d’en Martí.

A l’àmbit exterior, Martí l’Humà va tindre una política força pacífica: va seguir alineat amb el Papa d’Avinyò, que va passar a ser Benet XIII (el Papa Luna) que s’instal·là a Catalunya. A més, va lluitar contra els atacs barbarescos i tractà de sufocar la revolta a Sicília, arribant a ser coronat Rei de la illa a la mort del seu fill Martí el jove el 1409. Malgrat això, a l’àmbit interior va ser un període més convuls degut al desenvolupament de grans bàndols nobiliaris: els Luna contra els Urrea a Aragó i els Centelles contra els Soler i els Vilaragut al Regne de València. La tensió va ser tal que el 6 de gener de 1407 va ser assassinat el governador de València Ramon Boil. Aquestos bàndols van anar tancant files al voltant dels possibles successors, ja que Martí l’Humà no tenia descendència masculina i ja tenia una edat el pobre home. De fet, feien bé de preocupar-se, perquè Martí I va morir el 31 de maig de 1410 sense descendència i sense haver designat un successor clar. Comença així una etapa fosca, violenta i tremendament conflictiva a la Corona d’Aragó: l’interregne, del que parlarem al següent article.

Com vegem, el s.XIV va ser un període de desenvolupament polític a una Corona d’Aragó que va viure uns darrers moments d’esplendor, ja que durant el s.XV la influència castellana a la cort catalanoaragonesa anirà creixent fins a la unió matrimonial dels Reis Catòlics i la unió personal amb Joana la Boja. Podem dir que la dinàmica principal del s.XIV a la Corona va ser la de la decadència de Catalunya i el creixement sostingut del nostre País Valencià, que ja mostra els primers símptomes del que posteriorment es convertirà, a partir de 1416, en el Segle d’or valencià.