És la meva opinió, però esdevé un fet. Els treballadors de serveis culturals han anat a la vaga almenys en tres ocasions l’últim any. Organitzats en sindicats alternatius i combatius, reclamen justes millores a la seva feina. L’Ajuntament ha votat l’equiparació dels sous dels seus treballadors. Establint els 1000 euros com a sou mínim.

Ada Colau podia haver canviat perfectament la gestió de molts centres culturals, molts dels quals depenen de l’Ajuntament i l’Institut de Cultura de Barcelona. La política dels últims 10 anys ha estat la de subcontractar empreses de treball temporal per tal de cobrir la demanda de treballadors a les taquilles, per vigilar les sales, etc. En ser ens públics, la concurrència en periòdics concursos, ha fet que la lliure competència capitalista abaixi els costos fins a fer que l’hora cobrada sigui inferior al preu de l’entrada del museu.

Però no totes les institucions culturals segueixen aquest model. Al Teatre Nacional de Catalunya els acomodadors formen part de l’equip del centre. Ho van aconseguir després de fer vaga. La sort dels treballadors va ser que el TNC era un ens independent. Hi ha una solució, però no es vol aplicar. Els museus mateixos no ho poden gestionar, ja que en última instància depenen de l’ajuntament o d’un patronat i el cap i casal s’ha desentès de la qüestió.

Des d’aquesta columna no entenc per què l’Ajuntament no pot deixar d’externalitzar la gestió dels serveis culturals de la ciutat. Només fa que donar diners a empreses extractives, en lloc de fomentar la lliure competència recreen a petita escala el capitalisme de BOE que regna a l’estat. Si la política es basa en els gestos, ara se’n podria fer un que aporti pau i bons sous a uns treballadors maltractats, simplement fent fora a qui es queda el benefici del seu treball. El govern d’Ada Colau seguirà ignorant els treballadors?