Ron Howard és el culpable de fer Han Solo, una història d’Star Wars. L’última seqüela del clàssic. Una aventura que infla la controvèrsia en els mitjans de comunicació. Com jutjar l’enèsima entrega d’unes aventures esgotades en elles mateixes? Doncs mirant-la amb els ulls de l’espectador a la qual va adreçada. Hi ha un fora-de –la-llei i una noia, viatges espacials i aventura. Què més volem?

Star Wars és una pel·lícula d’aventures entre el western i la història de samurais en un univers llunyà. La seva popularitat va fer que la història hagués de continuar d’alguna manera, més enllà de l’original. Leigh Brackett hi va posar l’imaginari, però la seva prematura mort va fer que quedes oblidada després d’escriure l’Imperi Contraataca, donant sentit a l’Space Opera i dotant la saga d’un argument més sòlid. Però no importa, Star Wars és una aventura que permet vendre joguines i crispetes.

Han Solo és una aventura. Una aventura actual. Els personatges femenins no necessiten ser salvats. Es tracta la corrupció de l’estat i la possibilitat d’una revolta. Així com els conflictes pels recursos naturals. Han Solo és una aventura on coneixem els misteris de la saga. Veiem com Han Solo i Chewbacca es coneixen, com aconsegueixen el Falcó Mil·lenari i com sorgeix l’Aliança Rebel.

Ron Howard és culpable de fer una pel·lícula on llegendes que ens podíem imaginar al nostre cervell prenen forma. Sempre prenen forma en contra nostra, en contra de la màgia de la imaginació. Però tot això no importa. Obedientment paguem el nostre impost a George Lucas (ara a Disney) i oblidem que és un film destinat a nens per entretenir-se i poc més. Però sí, podem seguir discutint durant una altra cervesa si és una bona o mala pel·lícula.