L’any 1869 John Stuart Mill i Harriet Taylor Mill escrivien que la ideologia que convertia els sexe (avui parlaríem de gènere – homes i dones en aquell text) en complementaris era l’enemic principal dels drets de les dones. Aquesta ideologia crea un discurs hegemònic que legitima la posició del grup dominant (els homes) sobre el grup subaltern (les dones o totes les categories que no entenem com a home). I és aquest grup dominant que en aquesta societat andrògina i patriarcal en la qual vivim el que atorga legitimitat a una realitat que no és fruit del consens igualitari, sinó que solament ho és entre els individus d’un sol grup que tenen la capacitat de dibuixar una creença i de dissenyar l’hegemonia cultural que s’expressa i es perpetua a través del sistema polític, acadèmic, familiar i dels mitjans de comunicació i opinió.

Fa pocs dies que han sortit els noms de les persones que configuraran el pròxim govern de la Generalitat de Catalunya, un equip de persones, tretze en total, de les quals només tres són dones. Un 23% de dones dista molt de ser un govern que representi al global de la població catalana i està molt lluny de ser un govern que aposti per la pluralitat, la diversitat i la igualtat.

Un cop més, les feministes catalanes veiem com els discursos que es creen des dels partits polítics no queden més que en paraules i que el projecte de govern de Quim Torra on segons el seu discurs “volia parlar de vida” ha deixat clar que vol parlar únicament de la vida d’una part de la població, del 49% per ser exactes.

Na Beatriz Talegón escrivia un tuit on deia “Las mujeres están por llegar”, el discurs que el futur s’escriurà en femení sembla més que evident quan el present encara no és nostre, ni volen que ho sigui.

Com sempre, la paritat i les anomenades “qüestions de la dona” queden en un segon pla per davant d’altres consideracions com la restitució del govern legítim o el repartiment de cadires en el joc del poder. Els homes de Junts per Catalunya o d’Esquerra Republicana semblen oblidar els discursos feministes quan veuen a la seva disposició ocupar un espai de poder i són incapaços de renunciar a ell i recomanar una companya igual o més preparada que ells mateixos.

Pierre Bourdieu definia la violència simbòlica com aquella violència amortida, insensible i invisible per les mateixes víctimes. La violència simbòlica s’exerceix essencialment a través dels camins purament simbòlics de la comunicació i del coneixement, concretament del desconeixement o del reconeixement. No reconèixer la capacitat de les dones per dirigir els diversos departaments de la generalitat és violència contra totes i cada una de les dones. Però aquesta violència simbòlica es transmet d’una manera tan naturalitzada que no s’identifica com a tal i a través d’ella se’ns imposa una arbitrarietat cultural acceptada com a universal que acaba sent la clau de volta de tot el sistema de dominació.

Com ens hem de creure a un Govern i una institució que no són capaços de Complir la pròpia legalitat marcada pel parlament? Recordava Tània Verge que la paritat no és una opció a tenir present, és una obligació marcada per la Llei 17/2015 d’Igualtat real entre homes i dones. Una llei que ens posem les mans al cap que es va portar al Tribunal Constitucional, però que els articles que no van ser vetats ni retallats som incapaços d’aplicar. No aplicar la paritat al Govern fomenta la desigualtat i provoca que les dones i totes aquelles persones no definides com a homes en la marginalitat, sent per conseqüència infravalorades i menyspreades.

Fer governs on les dones representen només un 23% del total és una pràctica de violència simbòlica que reforça els esquemes asimètrics del poder. Des del moment que es deixa al marge a les dones se’ns nega a totes un espai propi dins del poder i una capacitat de tenir una mirada crítica, així com el fet de ser subjectes polítics propis amb capacitats de gestió i lideratge. I en conseqüència, es segueix alimentant un imaginari col·lectiu androcèntric que allunya a les dones dels espais de poder i se’ns manté en l’alteritat de la qual parlava Simone de Beauvoir, on queda negada la nostra capacitat d’agència.

Sé que semblaré exagerada i estic segura que molts i moltes m’ho recriminaran, però quan et poses les ulleres liles, quan aprens a aplicar la teoria política a la realitat del teu voltant te n’adones de com les petites coses i els detalls articulen discursos més complexos.

Apreciat president Torra, quan el poder situa a les dones al marge i sense agència, fomenta que els discursos mediàtics presentin a les dones com objectes sexualitats, infantilitzats i cosificats. Estem cansades molt honorable president, de veure com els nostres drets no només no estan garantits sinó que sembla que cada dia importin menys. No va veure la Vaga històrica del dia 8 de març? Estem fartes de veure com el sistema estructural fruit del pacte polític patriarcal entre homes ens deixa al marge i ens situa en el silenci. Estem enrabiades de veure com els homes us alieu per monopolitzar tots i cadascun dels espais de poder.

President Torra, aquestes dinàmiques acaben per ridiculitzar a les que aixequem la veu, com possiblement succeirà quan es publiqui aquest article, no quedaré reconeguda ni com a subjecte, ni com a víctima. La invisibilització de les dones acaba generant discursos en els quals les dones som les culpables de la nostra pròpia situació.

Estem tristes, enrabiades i fartes senyor Torra. Segurament vostè no ha triat cap dels noms que formaran part del seu executiu però està en les seves mans arreglar aquesta injustícia. Perquè els drets de les dones, els drets del 51% de la població no poden quedar al marge d’altres prioritats del Govern per molt extraordinària que sigui la situació.

President Torra, reverteixi la situació, apliqui la llei, garanteixi la paritat, si no no tindrem més remei que tornar als carrers, que encara no són nostres, però farem que ho siguin.