El de Community Manager és un tipus de treball més que han portat la globalització i la posmodernitat. Si bé abans l’ética era la qüestió més valorada per a poder aconseguir un treball, un càrrec polític o per a dirigir una empresa, l’estètica va imposar-se i la publicitat que al començament ens venia un producte explicant-nos les seues característiques tècniques va començar a intentar vendre un producte a partir de emocions, i de la possibilitat de que un producte ens evocara un sentiment o una sensació determinada. Ara, a aquesta societat —on l’individu està atomitzat i aïllat i competeix contra la resta d’éssers humans per repartir-se les molles que les grans multinacionals i els principals poders fàctics deixen a un món cada vegada més desigual—impera la cosmètica, que fa al·lusió al maquillatge, a la mancança d’imperfeccions, a l’absència d’errades, a la simulació de la perfecció, l’explotació màxima del màrqueting i la reducció de totes les instàncies de la vida —empreses, persones i entitats— a la venda d’una imatge, que pot significar-ho tot als temps que corren.

Ernesto González —a qui alguns coneixen com Ernestinhos— és un altre jove amb projectes, enginyer agrònom, apassionat dels esports i de la nostra terra. La seua peculiaritat més important és que és Community Manager. Sí. Ell es dedica a gestionar comptes, siguen polítics —com el de Cuñado de Tuiter—, esportius —com el de Punto Palote, un compte satíric de futbol amb què va arribar al tindre més de 175000 seguidors— i els comptes de diverses empreses i mitjans de comunicació. El seu és un d’aquestos treballs que estan basats en la imatge i en el màrqueting, en la cosmètica que impera a hores d’ara al nostre món: un dels nous treballs que, com el dels riders d’empreses com Deliveroo o els dels treballadors d’Amazon que es van declarar en vaga recentment, han sorgit amb la globalització i Internet. La seua, com tota la resta d’altres noves activitats, constitueixen una pràctica del nou màqueting de les empreses, amb què aconsegueixen oferir una imatge molt més humana amb la gestió de xarxes socials, i permeten que la gent associe millor l’empresa amb els valors de la marca.

Ernesto va començar a cobrar per gestionar xarxes socials quan, a partir del seu compte paròdic on parlava sobre esports, un grup de mitjans de comunicació esportius el va contractar per gestionar les seues xarxes. El tipus de contracte? Inexistent. El seu sou? 600 euros en negre. La responsabilitat si passava qualsevol cosa? Seua i solament seua. La protecció de la Seguretat Social amb les seues circumstàncies? Estava totalment desprotegit. Ernesto va haver de declarar el que cobrava pel seu compte i convertir-se, per primera vegada —que no última— en la seua vida, en un fals autònom. En aquest cas, va poder beneficiar-se dels plans d’incentiu del treball per als joves i no va haver de gastar molts diners en pagar la seua quota d’autònom. No obstant això, el seu lloc de treball no complia amb les condicions laborals mínimes ni el SMI. 

Després —ens conta— va començar a treballar per a una empresa d’alimentació amb un target jove, i, en condicions ben similars a les del treball anterior però ja sense els advantatges per a joves autònoms, li quedava un sou net d’uns 400 euros (quantitat que suposa un 54.35% del Salari Mínim Interprofessional, establert a Espanya en 735.90 euros. A més a més, hem de tenir en compte que la llum i l’Internet a tots els nous treballs que, com aquest, ens ven el neoliberalisme legitimats sota l’estel de la “flexibilitat”, també han de córrer a càrrec del treballador. Damunt, Ernesto va arribar a ésser períodes de 3 mesos sense cobrar. Sotmés als designis dels seus superiors, ell era l’últim responsable de les queixes de la gent davant decissions que no havia pogut prendre ell. Com ens conta, una vegada va vore que una publicació que li van manar era certament masclista i li ho va fer saber a la direcció de l’empresa publicitària amb qui treballava —aquesta portava la comunicació de l’empresa d’alimentació, amb què ell mai va tenir contacte directe—. Aquesta, lluny de rectificar, va insistir en que la publicara. Després, una legió de ciberhomes i ciberdones indignats va fer-li passar uns dies prou pesants. A més d’ésser constantment pendent de tots els missatges que arribaven a l’empresa i respondre’ls, havia d’estar amb el mòbil 24 hores per si els seus superiors li feien qualsevol canvi en la programació o li manaven qualsevol feina d’última hora. Així, Ernesto, com tants altres professionals de la comunicació, “no tancava mai” el seu fals negoci, mentre l’empresa tancava divendres i tornava a obrir dilluns. Tot aquest treball sense donar-li recursos, fent-li estar una setmana de cada mes programant totes les publicacions.

Tant de bo fóra Ernesto l’únic cas en què una companyia explota un treballador amb eixes condicions i el fa un esclau al servici de l’amo, que ha de resoldre per a aquest els problemes que s’ocassionen en un entorn virtual. Segons ens conta Ernesto, “hi ha genis de la comunicació com treballadors d’El Mundo Today assistint tots els dies a una oficina a gestionar xarxes socials cobrant una misèria per a poder subsistir econòmicament”, i el món dels Community Managers està molt precaritzat, paralel·lament al món de la comunicació en general. “Intenten aprofitar-se de tu, i et menyspreen, a mi fins el punt d’arribar-me a assetjar i fer-me mobbing. Treballes per al tipus de companyia que treballes, t’exigeixen exclusivitat —és a dir, que no treballes amb altres empreses— i et poden acomiadar en qualsevol moment, sense indemnització ni protecció de cap tipus”, ens comenta. Ernesto explica tanmateix com una cadena de restaurants li va demanar un pla de comunicació digital per a la seua empresa abans de dir-li si anaven a contractar-lo, obtenint debades un treball professional que costa hores d’esforç. Ernesto va acabar manant aquest pla a l’empresa, tot i que certament sesgat perquè olorava que pogueren estar aprofitant-se del seu coneixement. Quan va passar un temps, i després de molts intents per la seua part, l’empresa el va telefonar dient-li que havien decidit no contractar cap professional per a gestionar la comunicació: havien aconseguit un pla de comunicació digital de manera totalment gratuïta i Ernesto havia perdut el seu temps en vore com esdevenia enganyat.

Ernesto és un altre Community Manager al qui no veiem, que està darrere de la pantalla, humanitzant a empreses que li paguen —i malament— per la cosmètica digital de la seua companyia, per aconseguir que el seu negoci tinga una identitat digital, per tractar amb tota la gent que es queixa, que dóna suport, que critica o que, senzillament, comenta coses a la companyia, a eixa que s’anuncia a la TV i que té grans beneficis. Poca gent, malgrat possiblement haja tractat amb una persona com ell per Internet, coneixerà a un Ernesto, que sols busca guanyar-se la vida amb una de les habilitats que millor se li donen i amb què més reconeixement mediàtic ha aconseguit: la comunicació digital. Els CM, com els riders o els treballadors de Deliveroo esdevenen un col·lectiu conjunt, que és el dels treballadors presos del temps, esclaus dels seus telèfons mòbils per a saber el que han de fer, sotmesos sota la premisa de la flexibilitat a la precarietat més brutal, i víctimes d’aquest món globalitzat de la cosmètica que ens deixa les molles de les grans multinacionals. Però ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer. És el moment d’entendre que totes les lluites que existeixen en l’actualitat seran en conjunt o no seran.