El partit d’Albert Rivera i Inés Arrimadas va néixer per confrontar la societat catalana. Sorgit del pensament nacionalista conservador, la formació ha anat desenvolupant una estratègia social i política per moure el votant de la dreta popular a les tesis de l’extrema dreta més reaccionaria i bel·ligerant.
Primer varen intentar carregar-se l’escola catalana, amb un model d’immersió lingüística que gaudeix d’un ferm consens social. Tot seguit van enaltir la simbologia nacionalista espanyola al Parlament de Catalunya, tot reproduint una falsa crispació social en qüestions com que hi havia jugadors catalans a la selecció espanyola. Quan els mitjans de l’Estat intentaven frenar el creixement de Podemos foren convidats a espais mediàtics d’abast estatal, moment perfecte per encetar una campanya que incitava l’odi i la confrontació contra polítics i votants republicans. La victòria del 21 de desembre, estèril i agredolça, els va esperonar a treballar per la segregació territorial amb un invent -Tabarnia i Tractòria- del qual es van acabar desdient-se amb l’excusa que és una broma.
L’episodi de divendres passat, on el portaveu de Ciutadans, Carlos Carrizosa, va retirar el llaç groc de les cadires reservades pel Govern al Parlament de Catalunya no és una anècdota, és el blanquejament de les accions del feixisme als carrers que, pocs dies abans a Canet, va resultar amb un home de 82 anys agredit per col·locar unes creus grogues a la platja. És l’aigua que rega la llavor del feixisme a Catalunya.
Ciutadans és una maquinària de confrontació massiva, i així seguirà perquè el seu joc és el d’enfangar el debat i reduir-lo a l’expressió més banal. Un joc on l’independentisme no vol, ni sap, competir. La setmana passada ho dèiem en aquesta columna d’opinió, som en una lluita antifeixista. El deure és combatre’l fins a derrotar-lo.