Fa mesos, abans que empresonessin l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, per uns delictes que encara resten en el misteri de la justícia, comentàvem fins a quin punt la reacció d’indignació davant els insults contra els polítics i els partidaris de la independència era cada vegada menor. Aquesta apatia davant els exabruptes, segons Sànchez, no podia restar gravetat a la situació. Argumentava, “no hem de normalitzar un comportament autoritari només pel fet de ser habitual”.
Ahir a Espanya es va viure un episodi gravíssim. El partit que governa l’Estat fou condemnat a títol lucratiu a pagar 245.000€ pel cas Gürtel. 351 anys de presó per a 29 dels 37 acusats. La dona de Bárcenas, Rosalía Iglesias, que va calcar la seva defensa a la de la Infanta Cristina amb la qual fou absolta del cas Nóos -“senyoria, desconec tot el que feia el meu marit”, condemnada a 15 anys de presó. Allò que va passar ahir és, en definitiva, la constatació que en aquest país durant molts anys la gestió de l’administració pública consistia a estafar els ciutadans que et confiaven el seu vot. I que, en el cas de Rosalía, la justícia no és igual per a tothom.
La sentència del cas Gürtel produeix un fàstic proporcional a la vergonya aliena que fou veure com el president del Gobierno i l’oposició valoraven la decisió judicial. Si som on som és per voluntat de tots els actors que ahir varen intervenir. Rajoy és president perquè C’s i el PSOE ho han tolerat. Perquè Podemos va prioritzar els càrrecs a fer fora la dreta mentre l’extrema dreta de Rivera caminava, cada vegada amb més força, cap a la Moncloa.
L’apatia amb la qual el ciutadà s’indigna amb la sentència rau en la certesa que res canviarà. Ho donem per fet, com la corrupció del sistema. Les xarxes socials canalitzen la frustració amb memes i tuits recurrents que ens fan veure que la millor manera de resumir la situació és dir que això és una broma de país. Però no, no és només una broma.
És seriós, i molt greu, acreditar la corrupció de qui et governa -sigui de la institució que sigui- i que hi hagi cantants i polítics que marxin a l’exili o restin empresonats per un criteri arbitrari. La millor manera de combatre les teranyines del sistema és fent un pas endavant, posar-lo en escac com l’1 d’octubre. Això no és una broma, és un Estat podrit.
