Hem d’imaginar un matí primerenc de sol. On la calor ens abraça i podem creuar el Born per arribar a la Blue Project Fundation. Julia Llerena ha presentat Estrato Cero, una exposició que com expressa, la comissaria, Virgina Torrente: “Exploradora urbana, Llerena, a la manera de Mark Dion, se interesa por los deshechos callejeros no perecederos (trozos de vidrio, acero, cemento, hierro, cobre, piedras, etc…) que cataloga como restos de unas pautas de comportamiento y consumo de nuestra civilización contemporánea”. A Blue Project doncs, si poden veure obres passades, construïdes a partir d’objectes trobats i disposats en lleixes i Estrato Cero, una gran obra, on els objectes són ordenats sobre làmines del Servei d’Arqueologia de Barcelona.

Julia Llerena (Sevilla, 1985) és considerada una de les grans artistes del nostre estat. Una artista que ha desenvolupat el seu propi llenguatge a través dels objectes trobats. Es considera: “Artista sin etiquetas. Me siento más identificada con algunos artistas, pero estoy explorando mi lenguaje”. Un llenguatge “críptico, pero donde el espectador intuye que hay algo”.

Estrato Cero, l’exposició

Ens trobem a la mateixa exposició. El blanc de les parets xoca amb la foscor que en projecten les ombres. Ens saludem, engego la gravadora i na Julia m’explica la seva obra: “Lo que hago es visualizar mis investigaciones en forma de archivos visibles para los espectadores. Los archivos son materia, una materia que recolecto y encuentro. Una materia que organizo, por ejemplo con el lenguaje. Aquí escribo grafías; la deconstrucción del suelo como su nombre parecía indicar la… Es un texto de Jaques Derrida que habla sobre el pensamiento arquitectónico. Esta pieza me dio la clave para organizar la materia que yo tenía.”

Senyala les llargues prestatgeries amb curiosos objectes o paraules que s’hi recolzen. Cada objecte és un mot, es desenvolupa així un llarg soliloqui. Una cadència que entre l’atzar i la intuïció.

L’exposició mostra peces anteriors, per tal d’arribar a Estrato Cero, una peça fet a partir de les cartes arqueològiques de la ciutat de Barcelona. Els dibuixos, recopilats per l’artista, engloben el Born, el Barri gòtic i el Raval, el trajecte fet per l’artista des de la Blue Project Fundation fins al seu pis del Raval. En aquest recorregut l’artista ha agafat els objectes per tal de conformar l’obra, creant una geografia urbana que grata el sòl on som: el present. “No entiendo bien los dibujos arqueológicos, esta confusión me permite emparejarlos con los objetos que encuentro.”

Sobre la gran taula que és l’exposició hi ha 140 làmines, on s’emparellen els objectes amb el seu equivalent dibuixat. Objectes que no es poden destruir, objectes resistents al pas del temps, vidre, metall, ciment. “Los perfiles de las laminas me seducen, son abstracciones. Insinúan muchas formas. Pero falta la otra mitad (el objeto). Es un modo de reconstruir.”

La llum també juga un paper clau. Sense grans focus, la llum natural s’insinua amb les formes. Només un parell de llums d’escriptori il·luminen els punts morts. La dissecció de la vida urbana queda palesa en les seves obres-investigacions, ara mostrades en un llarg primer pla.

L’obra

Julia Llerena en la seva obra explora el temps i la intimitat. Dos variables que admirem i queden paleses en l’estructura del seu treball. La primera en la naturalesa de l’objecte, rescatat d’un altre temps, un temps que paradoxalment és actual. El segon per la llum que envolta la seva obra. La llum natural o la seva falta segons el lloc de la sala on som, fan de l’atmosfera un lloc recollit. Com explica: “Acudes al pasado, al presente. La luz, la oscuridad, la sombra. Te ayuda a entrar en ella. Dónde vas a ir descubriendo que hay sobre la mesa”.

Llerena construeix el temps. Si ve la seva descripció o interpretació del món exhibeix el present, els objectes pertanyen, evidentment, a un passat proper: “Vivimos el presente añorando el pasado y idealizando el futuro. Entonces es muy difícil el ubicarse en los lugares exactos en los que estás. Creo que el pasado deja de interesar. Se gasta de acudir mucho a él. El hecho de coger objetos me conecta con el presente. Te reconecta, el gesto en si de agacharte, agarrar, tocar. Esto te trae al lugar.”

El treball

La seva obra, també ens parla d’una intimitat pública. Si ve els objectes, estan trobats al carrer, corresponen a vivències particulars. L’atzar i la voluntat cosmològica tenen una gran importància en les seves creacions: “El subconsciente que aflora a la superficie, el subsuelo. Es una idea que me gusta mucho. Como el pensamiento humano que esta hehcho por capas actúa. Como vamos a buscar las cosas y nos viene, nunca de una forma azaroza. Todo tiene un sentido, acudes al pasado o al presente, vuelves al pasado más pasado. Hay un subconsciente que aflora”.

“Anteriormente yo montaba mis instalaciones para que tuvieran un parecido cosmológico. Hacían referencia al cosmos, des de lo más cuotidiano a lo más domestico, reproducía, visibilizaba las galaxias. De ahí viene el concepto de acotar el universo. Es un poco parecido a esto.” Un univers mostrat a la gran taula que presideix la sala de la fundació.

L’artista en aquesta exposició ens mostra el seu cosmos, un cosmos que en la tendència més actual de la narrativa, desfà el present, i el passat, o el mateix espai per existir en un tot. Les escenes quotidianes es converteixen en universals i el pas del temps en una cosa que es pot navegar amb la mirada. Una mirada que es fixarà en uns objectes que són alhora un llenguatge particular. Un llenguatge que ve podria ser nostàlgic, d’un passat que està en el futur, o un futur ja passat. Una obra que esdevé arqueologia del present.