Vas veure ahir la roda de premsa d’Aitor Esteban del PNB? Si no ho has fet, no et preocupis, només cal que t’imaginis l’època daurada de Convergència i Unió al Congrés per entendre com va justificar el suport del seu partit als comptes del Partit Popular.
No us mentiré, en algun moment hom va pensar que els nacionalistes bascos per primera vegada farien bona la germanor entre pobles. El context, de fet, ho exigia. Repressió policial, política, cultural i social amb un Govern legítim cessat, empresonat i exiliat. Si hi havia una oportunitat per plantar-se contra l’statu quo espanyol, aquest era ahir. Si es volia parar els peus a un executiu que té en la judicialització i l’autoritarisme la resposta als conflictes polítics, el moment fou ahir.
El PNB ha demostrat que ells ni volen, ni tenen intenció, de canviar. El d’ahir fou un exercici de cinisme de cinc estrelles. En la roda de premsa del migdia el portaveu del partit, Joseba Egibar, apareixia davant dels mitjans amb un llacet groc per solidaritzar-se amb la causa catalana. Tres hores més tard, el portaveu del grup basc al Congrés es posava davant dels micros per anunciar el seu suport als pressupostos per “responsabilitat”, posar “els interessos d’Euskadi per sobre dels del partit” i perquè, la cirereta, “l’aixecament del 155 és imminent”.
Pernando Barrena, un dels líders de l’esquerra abertzale, apuntava al seu compte de Twitter: “Amic català, amiga catalana. Aquesta tarda, quan t’entrin unes ganes irrefrenables de “cagar-te en els bascos”, recorda que els qui et van mentir i trair no són els bascos, és el PNB”. El nacionalisme basc viu instal·lat en l’autonomisme que durant el matí signa amb Bildu incloure el dret a decidir en el nou Estatut basc mentre a Madrid juga amb el 155 per negociar els pressupostos. Com diu Barrena, els bascos no són el PNB. Com tampoc Convergència i Unió representava tots els catalans.