Dilluns 21 Octubre, 2019

Francesc Torres; una vida en retrospectiva

Zap. Ziiippp. Zapp. Ziiiiiipppp. Entrem amb Francesc Torres al passadís que porta a la seva exposició. Encenc la gravadora. Comença l’hora i vint minuts que estem junts. Tzzzxiiiiiccc. Tzxiiixxx. La sonoritat de les pantalles evita que tinguem una conversa normal. (ffuuuuhhhh)

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Francesc Torres va ser al CCCB. Josep Querol, tècnic conservador al mateix centre em va estar explicant els detalls del trasllat de la instal•lació “Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’Hangar 17”. Dos anys després ens trobem al nivi hall del MACBA. Ell té una exposició en cartell. Una exposició que és un gavinet de meravelles, on hi trobem les seves meravelles. Allò que tots hem guardat en una caixa a la nostra habitació, exposat a la llum pública: “Francesc Torres. La campana hermètica. Espai per una antropologia intrasferible.”

Francesc Torres apareix de color blanc. La parca-jaqueta impermeable, només si cauen quatre gotes, penja de les seves espatlles i cauen amb els pantalons fins a arribar a les nívies sabates. Només un polo negre d’on pengen les seves ulleres contrasta amb la seva pell. Una pell que segueix a la roba. La seva cara evoca la joventut per la forma i la saviesa per la canosa barba. Ponderat en les respostes, espera la radicalitat de la seva obra per contestar les preguntes que se li poden formular. Quedem palplantats davant del quadre de Santiago Ydáñez, on els tres grans (Stalin, Churchill i Roosvelt) estan acompanyats de Francesc Torres. Abans d’entrar a l’exposició (que creia bastant més gran, vaig oblidar les mides de la sala) ens posem en context. Explorem la seva gènesi:

– L’exposició ha estat un experiment per mi mateix i pel MACBA. Tot va començar quan vaig començar a pensar en com gestionar el meu llegat. – (clooong!) – Ara que ja en faig setanta. És un bon moment per fer-ho i no esperar a ser més gran i no poder-ho fer. Quan parles de llegat és l’obra que et queda, l’arxiu de papers, correspondència i la biblioteca. Però a mi em semblava important que es deixa, que és el sediment de materials que l’artista ha acumulat durant tota la seva vida. Jo no he llençat mai res. – (clong) -. Hi ha uns temes troncals en aquesta obra, que es barregen. Això ho vaig proposar al museu. A l’hora d’exposar-ho, la manera més expeditiva era transformar-ho tot en una peça, una obra. Una obra que després quedarà al museu. Tot això era abstracte, i en començar a escriure sobre la peça, havia de passar de l’abstracció a la concreció. És un experiment, que va evolucionant en la seva mateixa construcció, no està acabada, ni estarà mai acabada. – (cloong) -. És una acumulació. I la gent que acumula no es conforma mai. El que implica col·leccionar o acumular és voler-ho tenir tot. Per tu després poder-ho treballar-ho o modificar-ho. En realitat el desig que hi ha darrere de tot això, és el de redissenyar i construir el món.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

Una vida marcada per la guerra

Francesc Torres ha viscut a París i Nova York. És un artista considerat a banda i banda de l’Atlàntic. Un artista que al llarg de la seva vida ha acumulat una quantitat d’objectes incommensurable. Cotxes de joguina, revistes il·lustrades, una vida posada a disposició del públic:

– Sóc el resultat del segle XX i sobretot de la segona meitat del segle XX. I per això hi ha el quadre de Yalta. Em semblava que era important. (Perdoni, que passo, exclama un visitant).

La seva vida està marcada per la guerra, per la violència. Per una violència que no ha viscut. Però que sí que ha recreat, a través dels cotxes maltractats.

– Igual que en el nostre ADN la mort està programada, en l’ADN d’un cotxe, l’accident també – o amb un Mosin-Nagant M91/30 del 1936 disparant contra “La cruzada española”, editada per l’exèrcit espanyol l’any 1941-. Vaig agafar els 8 volums i a 75 metres els hi vaig disparar 10 bales. En vaig encertar 8. I llavors vaig pensar, ara ja he acabat. Ara he quedat amb pau, vaig pensar-.

Una anècdota que evidentment porta a parlar de la seva mili. On va ser un bon tirador. (fiiuuullllsssss). Les televisions no deixen parlar i explorem la guerra com en parlaria Udo Berger a El Tercer Reich de Bolaño. Però en una versió més estoica:

– La història et fot i no pots fer-hi massa. Fora de digerir-ho i gestionar-ho. Fa molts anys em vaig adonar que no havia viscut directament el fet més important de la meva vida. Havia nascutthh 9 anys més tard. Em va semblar una putada – (shiiip) – com una casa de pagès. Però això ens passa a tots.

Una guerra amb la qual comença l’exposició, un lev motiv que sorgirà al llarg de la conversa:

– Jo necessitava posar el context. Per l’edat que tinc no seré el resultat del segle XXI. Ja estic fabricat. Sóc el resultat del segle XX i sobretot de la segona meitat del segle XX. I per això hi ha Yalta. Em semblava que era important. Tinc molta amistat amb el Santiago Ibañez. Una vegada em va preguntar que m’agradaria que pintés. I li vaig dir de perquè no pintar la conferència de Yalta i que m’hi pintés dins. Hi sóc darrere de l’Stalin. Això ja ho havia fet amb una peça que està al Gughenheim. Allà sortia a la gravació de la conferència.

L’artista, sospirant entre mots continua:

– Com el Zelig. Surto en un racó assegut. No és la primera vegada. Però el fet que fos una pintura, l’estri tradicional de representació històrica. Que fos del Santiago, una bèstia que pinta dormint, i a sobre que a un artista que l’anomenen conceptual (ens acusen de no parlar amb els pintors) m’hi parli i a més és dels figuratius, desquadra. El resultat de tot això és tenir la pintura aquí que serveix d’entrada per posar en context.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

L’art de Francesc Torres

– Aquí hi ha molt material de manipulació simbòlica. Jugava, feia carreres i accidents amb els cotxes. Això ho solucionava agafant cromos, els dibuixava, jugava, els hi feia tenir accidents i els guardava. Segurament aquesta anècdota és material de sofà de psiquiatre.

Però entre els mots, penso i cada vegada m’hi reafirm-ho més, que una de les grandeses dels artistes és la de poder fer coincidir l’estructura conceptual de la seva obra amb l’aspecte de l’objecte. De tal manera que només veient-lo es pugui deduir la seva utilització. El comerç sofista utilitzat normalment en les sales satèl·lit del MACBA, deixa de tenir importància en comparació amb aquest fet. El seu art afirma:

– No hi ha diferència en la manera com un artista manipula la realitat simbòlicament i com ho fa un nen (ooooouuuhhhhhhh), a través de les joguines. Era aquí on m’interessava posar l’èmfasi. El fet que hi hagi art i que se segueixi fent ara, quan ja en portem fent des de fa 35000 anys… Ara es comença a saber el motiu de l’origen de l’art. L’art comença amb L’home de cromanyó. Però en canvi el neandertal tenia comportament simbòlic, enterrava als morts i es pintava, però no representava. Eren una altra espècie, però les pressions que havien rebut per conformar-se com a tal, no havien afavorit una estructura cerebral que els permetés abstreure. Tenien una memòria prodigiosa. A nosaltres ens passa al revés. I per què representem? (xiiiiimmmm) Si no ets científic (fa dos dies que ho som), cosa amb la qual hem viscut sempre. Ens hem passat cents de mil d’anys sense ciència. Has d’explicar el món d’alguna manera. Però això no vol dir que no hàgem tingut necessitat de controlar el món en el qual vivim, encara que fos inventant-nos-el. I aquest és l’origen de tot, les religions, els mites, etc.

La sala així esdevé una cosmologia de Francesc Torres. Tots els seus fantasmes, del passat i els que es prefiguren en ell, són allà.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

L’artista parla de política

L’obra de Francesc Torres és totalment política. Ho és en el bon sentit del terme. Parla sense embuts, com la seva obra. En una intersecció on reflexionar sobre la política general és reflexionar sobre la seva obra i l’espai on l’exposa, d’una forma cega i muda. Però sense deixar de ser irònic en les seves actituds. En preguntar sobre la integritat intel·lectual dels nostres governants, de com creen símbols i els desfan, Torres respon:

– Si se n’adonessin, estaríem en un altre món. No crec que creïn símbols. Joseph Goebbels ho feia i molts d’altres també. La propaganda política pot arribar a un nivell de sofisticació molt alt. El que passa és que per objectius qüestionables, però per fer-ho s’ha de ser molt intel·ligent. I penso que la classe política en termes generals (arreu) no dóna per tant. Són gestors mediocres en el millor dels casos. No filen tan prim, i potser millor, si fossin més llestos, estaríem més fotuts del que estem. La política no deixa de ser una manera d’interpretar el món i intentar controlar-lo. Que sempre és l’objectiu final de tota activitat humana. I de l’art també.

Recordo el comentari davant del quadre de Santiago Ydáñez:

– Stalin és un personatge que val més no estar ni a la dreta ni a l’esquerra. Jo he estat a l’esquerra de l’esquerra domèstica. Estic a l’esquerra del PSOE, sempre hi he estat. Vaig decidir que seria marxista molt jove. Ara encara ho sóc i no ho penso canviar. Això no exclou que ho sigui d’una manera crítica. L’Stalin és part de la nostra història. Fer veure que no és deshonest.

Per últim, conclou analitzant el present, el seu futur artístic en relació als fets d’octubre.

– Ja he anat col·leccionant papers i adhesius. Però jo ara no sóc un nen. No puc funcionar com ho feia a la primera meitat dels anys 50. És a dir, estic políticament format, he tingut temps d’afinar-me. El que em trobo, és que estan passant ara, si fas alguna referència. I parles, no passes de fer simplement un comentari. I no afines per dir quelcom que sigui suficientment potent i ample per poder il·luminar coses que estan més enllà i per sobre. L’art és això. Si ets literal, amb allò que dius no té gens d’interès. Pots estar per allò que vulguis, però ha de funcionar com a metàfora. L’art ha de poder expressar fets més enllà; des de la màxima: l’única manera d’explicar el món és parlar d’una altra cosa.

Fotografia de Diana Colominas
Fotografia de Diana Colominas

(……………)

La campana hermètica. Espai per a una antropologia intransferible.

(…………..)

Una reflexió crítica de Francesc Torres sobre Francesc Torres? Una visió de la vida i miracles de l’artista amb el pòsit emocional de la seva infància? Per mi Torres ha posat realment en entredit el sistema d’emmagatzematge del museu. Alhora que destaca la seva lucidesa pel que fa a la gestió del llegat de l’artista, en un moment on són notícia les herències d’Eduardo Chillida i Albert Ràfols Casamada.

Els sorolls del gavinet de les meravelles de Torres s’allunya. Un visitant s’acosta per felicitar-lo. Deixem el MACBA, la gran capsa blanca. Una hora i vint minuts en la qual ens ha atès un dels grans artistes catalans, amb les seves pertinents reflexions. Què hi podem afegir, només interrogants cap a la nostra pròpia ignorància, admiració cap a la seva bonhomia. Com assevera un famós galerista. Un artista és l’obra i ell mateix, no hi ha distinció. Per això Francesc Torres, en aquest moment de la seva vida s’exposa. Per explicar-ho tot sobre ell mateix, però sense donar-se la importància que el faria entrar en la Internacional de la Papanata. Visitant aquesta exposició veiem a Francesc Torres en Retrospectiva, però potser no ens hi veiem també a nosaltres?

5,252FansM'agrada
976SeguidorsSeguir
15,534SeguidorsSeguir

Anàlisi | Opinió | Informació

Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca