Diuen que el primer punk de la història el podies trobar al París de la “Belle Époque”. Arthur Cravan n’era el seu nom, o més ben dit el seu nom artístic, el real era Fabian Avenarius Lloyd i la seva data i lloc de naixement corresponen a Lausana el 1887. Tot i que restringir la seva procedència en un sol punt geogràfic és més aviat agosarat, ja que Cravan va viure 30 anys però pràcticament en tota la seva totalitat els va dedicar a voltar pel món.

Nebot d’Oscar Wilde, nét del conseller de la reina d’Anglaterra, artista polièdric i tocador de moltes tecles, se sap que per guanyar-se la vida va fer de pastor de cangurs, d’artista de circ, de lladre d’hotels, de “mulatero”, d’encantador de serps i de buscador d’or, entre moltes altres especialitats. No obstant l’aportació que ha travessat els annals de la història ha estat la seva faceta com a “Poète et boxeur”, títol també d’un dels seus poemes.

“Que se sàpiga ja: no seré civilitzat”

Pels volts del 1909 Cravan arribà a París atret pel món literari que s’hi estava cobejant i allà començà a erigir-se un nom dins l’entorn artístic. Va ser sobretot gràcies a la seva immersió al món lúdico festiu de la nit parisenca mica en mica va començar a estar en boca de més gent. En companyia de Delaunay, amb les sabates desaparellades i esmòquings meitat verds i meitat vermells dinamitava l’ambient escandalitzant la moral de l’època. Sota el ferm convenciment que la polèmica és el mitjà més efectiu per agitar la societat, organitzava unes singulars conferències en les quals arribava borratxo, feia stripteases, disparava armes de foc i en una fins i tot, va prometre que se suïcidaria en directe. Va ser així, transgredint lleis escrites i no escrites, com Cravan va contribuir en el desenvolupament primitiu de la performance.

Paral·lelament a la seva faceta més dissoluta, el 1912 començà a publicar “Maintenant” (reeditada amb un pròleg de Maria Lluïsa Borràs per Editions Jean-Michel Place 1997). Aquesta irreverent revista de sis números que venia en un carretó de verduler, és l’únic llegat literari que ens ha arribat.

La publicació, que molts descrivien com la més curiosa del barril llatí, està amarada d’una modernitat inaudita. Conté poemes, evocacions de trobades amb personatges com André Gide (no sabem si certes o falses), relats en un tren imaginant-se una mare i la seva filla realitzant pràctiques íntimes, o crítiques ferotges de l’aclamat saló dels independents. Va ser justament la seva disconformitat a aplaudir aquesta proposta artística i la seva resistència a sotmetre’s als dictats artístics del moment que li va merèixer l’escarni de l’opinió pública.

‘Per viure i escriure cal ser com un cavall desvocat’

D’altra banda, un del altres títols que Arthur Cravan carrega en la seva memòria és el de ser desertor en més de cinc països alhora. En un d’aquests episodis, fugint de la Gran Guerra, Cravan arribà a Barcelona. La població, plenament contemporània amb el seu moment reunia l’activitat financera i era l’única ciutat a prop dels fronts de guerra que no estava en conflicte. És precisament per la seva condició de zona neutral i la seva conseqüent afluència de nous moviments i persones, que va fer que Cravan es trobés amb un nucli en ple procés de mutació i on l’explosió d’idees i l’incipient moviment llibertari obria noves clarianes de modernitat.

De tots els “defeatistes” (dit del moviment de persones que advocaven no anar a la guerra) com Picabia, Laurencin o Canudo, Cravan és el que més reconeixement de la població catalana obtingué. Contràriament a les seves proeses d’avantguarda, el que més va impressionar a la societat del moment va ser el combat de bòxer – cal apuntar que aleshores el bòxer, igual que el ciclisme, eren els esports de masses- que va protagonitzar el març de 1916 contra el campió de pesos pesats Jack Johnson. Justament d’aquest boxejador hem sabut fa uns dies que Donald Trump va dir que està considerant atorgar-li un perdó pòstum per la seva condemna a un any de presó per portar la seva nòvia blanca fora de les fronteres (ell era negre). Aquest fet va costar la carrera esportiva d’aquest ídol de masses americà.

Tornant al gran esdeveniment -que cal aclarir que era muntatge publicitari ben organitzat i que ja estava pactat el resultat abans de començar- va eclipsar totes les mirades i de seguida va esgotar les entrades de la plaça Monumental, que és on s’acollia la lluita. No obstant Cravan va oferir una imatge deplorable pujant al ring amb una ressaca manifesta i unes condicions físiques molt per sota de les circumstàncies. Així i tot, el judici de la història ho valora com que va ser un acte absolutament dadà.

Uns dies després l’agitador cultural solcava l’Atlàntic en un vaixell anomenat “Montserrat” i on la casuística va confinar que tingués a Lev Trotsky com a veí de tripulació, episodi que més tard aquest últim recordaria en les seves memòries. A les “Amèriques” l’esperaven Picabia i Duchamp que ja li havien llaurat el terreny i havien fet córrer que arribava un artista trencador, “que tant podia fer una conferència vestit de cowboy com entrar a les sales disparant les aranyes dels burgesos”.

A Nova York Cravan conegué Mina Loy, una artista molt propera al futurisme amb qui tingué un idil·li molt intens. Després de moltes anades i vingudes el jove artista es va veure obligat a marxar dels Estats Units, aquesta vegada però, acompanyat de Mina embarassada. A Veracruz es van acomiadar pretenent reunir-se a Buenos Aires, Cravan viatjant per mar i Loy (assegurant la seva salut) per terra. Així va ser com es digueren adéu i mai més es sapigué res més d’ell.

“Jo sóc el boig dels bojos, però sóc el que sóc: el bebè d’una època”

L’acte creatiu màxim de Cravan és la seva mort. La inconcreció del seu parador, les múltiples especulacions sobre si tornà a París, si el van matar d’una ganivetada en una sala de ball mexicana o s’ofegà creuant el Río Bravo, entre dotzenes de conjuntures més que s’hi sumen, converteixen aquesta gran incògnita en una creació per se.

El film surrealista “Entr’acte” (amb aparicions de Man Ray, Picabia,etc) i l’extensa i variada influència posterior que tingué en moviments com l’escapista, el dadaista o el situacionista són una mostra de la gran popularitat i inspiració que Cravan ha despertat a la posteritat. Així doncs, el seu testimoni ha estat un claríssim pedal de modernitat que ha precedit als moviments artístics més subversius del s. XX i el seu esperit és una aportació que camina cap als nostres dies.