Dilluns 21 Octubre, 2019

Què passa quan les paperetes s’imposen sobre els fusells?

L’any 1961 el Che Guevara visitava l’Uruguai. Al seu discurs plantejava que la situació de l’Uruguai era prou més bona que la de la Cuba prerrevolucionària, i que, per aqueix motiu, el poble uruguaià havia de renunciar a les armes i conquerir el poder polític a l’Estat de manera pacífica, després de llargs anys de governs de dretes, que es rellevaven un darrere d’un altre durant més de 140 anys (representats pel Partido Nacional i el Partido Colorado). No obstant això, una bala dirigida al Che impactava sobre el professor universitari uruguaià Arbelio Ramírez aquell mateix dia. Com deia també Guevara, “quan comença el primer tret, mai no se sap quan serà l’últim”. Per això, durant els anys posteriors va anar forjant-se a l’Uruguai el Movimiento de liberación nacional-Tupamaros, un grup polític marxista que va actuar com una guerrilla a l’Estat i que, segons el seu exmandatari Eleuterio Fernández Huidobro va formalitzar-se l’any 1965. Començava una etapa d’inestabilitat a l’Uruguai, que al mateix temps feia germinar la llavor del discurs progressista que, 40 anys més tard s’imposaria front al relat de la dreta, que, en aquell moment, era l’únic que triomfava políticament a l’Uruguai.

Vicent Galiana, doctorand en Història Contemporània a la Universitat de Santiago de Compostel·la recull al seu llibre Tupamaros: del fusell al parlament (1996-2016) la història dels Tupamaros des de la seua fundació fins l’any 2016, analitzant com molts dels antics membres del moviment armat com José Mujica han acabat creant el Moviment de Participació Popular (MPP), partit polític que funciona com a eix vertebrador del Frente Amplio, una coalició nacional-populista de les forces d’esquerres uruguaianes que porta governant l’Uruguai—amb figures polítiques de diferent signe dins de l’esquerra— des de l’any 2005, i consolidant el canvi polític al país de manera progressiva. Malgrat alguns titllen de “tèbies” les reformes del Front, una cosa és ben clara: mentre molts governs llatinoamericans s’han afonat electoralment, el Frente Amplio segueix demostrant que encara té molta guerra per donar. A aquest vídeo a la presentació del llibre a Xàtiva, Vicent explica les conquestes de l’Uruguai.

Els Tupamaros no van ser una guerrilla qualsevol. Combinaren, com explica Umberto Eco, actes i reivindicacions polítiques ambfets sensacionals i gestes de una teatralitat clarament programada, perquè cada acció dels Tupamaros pretén atraure l’atenció de la gent i difondre el missatge revolucionari”. Així, com ens explica l’autor quan li preguntem, actes com l’assalt a supermercats per a repartir entre els més desfavorits eren el pa de cada dia d’un grup que va aconseguir —malgrat les seues errades i algun assassinat al darrere— ésser ben vist als subconscients de la societat uruguaiana al llarg terme. Resulta molt cridaner vore un antic grup militar integrat en un front de partits que no sols aconsegueix l’hegemonia cultural sinó que, a més, guanya eleccions. Vicent, que investiga moviments polítics que defensaven la lluita armada, ens conta que de l’any 1973 a l’any 1985, els principals dirigents Tupamaros van acabar a l’exili o a la presó a conseqüència de la dictadura militar que va existir al país. Aquest fet és el que els diferencia políticament d’altres organitzacions com poden ser ETA o les FARC. Aquest període de desaparició a convertir figures com la de Mujica o la de Huidobro en símbols de la lluita per la pau i la democràcia, i, d’aquesta manera, el salt a l’arena electoral dels Tupamaros integrats al Frente Amplio va ser molt més senzill.

Tupamaros I

Ací pot veure’s la complicitat amb què contaven els Tupamaros durant tot el període dictatorial per part del poble, que fins i tot va participar per a ajudar-los a escapar de la presó de Punta Carretas. És per aquesta complicitat per la que, segons ens conta Vicent Galiana, van aconseguir —no sense renúncies polítiques— certa estabilitat en un dels entorns més difícils: el militar. Així, mentre va existir certa impunitat per als qui torturaren i cometeren crims per motius polítics durant la dictadura, l’exèrcit va acceptar un govern on estaven presents alguns antics membres de l’alta organització dels Tupamaros, que manaven per sobre els militars. Això pot exemplificar-se amb el cas de Eleuterio Fernández Huidobro, un dels fundadors del moviment dels Tupamaros, que va ser Ministre de Defensa Nacional des del 2011 fins el 2016 als governs de Tabaré Vázquez (socialdemòcrata) i Pepe Mujica, i, per tant, va dirigir la cúpula militar que el va tindre empresonat 16 anys. Citant a Gramsci, possiblement una de les claus del manteniment en el poder del Frente Amplio siga la construcció d’hegemonia cultural —Mujica, la senzillesa, la transversalitat, un discurs allunyat de la vella terminologia marxista—, política —electoral— i, una relació —pels interessos dels dos grups— de cert respecte amb els militars.

Els Tupamaros foren, sens dubte, un grup —en paraules de l’exprimera dama uruguaiana Lucía Topolansky (que prologa el llibre)— “d’homes i dones desposeïts, lleugers d’equipatge, que encara perdura en els supervivents hui en dia, i que va deixar un llegat ètic que es torna més fort en aquest món globalitzat i descregut”. És aquell esperit —crític amb el sistema capitalista i la globalització però amb els peus a terra i conscient del gran poder que tenen les grans multinacionals— que representa tan bé Mujica, el que ha fet possible la Transició d’una organització terrorista que va matar com qualsevol altra a un partit que parla el llenguatge dels comuns, de “los nadies” dels qui parlava Galeano. És la força d’un moviment on han coexistit posicions ben divergents dins de l’esquerra i que demostra un dia darrere d’altre que el canvi és possible i que, malgrat les diferències —com veiem ara a països com Portugal— és possible una transformació social que deixe el mínim possible de gent enrere. Com ressava la famosa màxima que feien servir els MLN-Tupamaros, “habrá Patria para todos o no habrá Patria para nadie”.

El llibre, publicat per Edicions Tigre de Paper està disponible per Internet al seu web, amb un preu de 15 euros, i està prologat per l’exprimera dama de l’Uuguai Lucía Topolansky i amb un epíleg del diputat per Unidos Podemos Íñigo Errejón, qui va presentar el llibre amb l’autor i va dir d’ell que “per curiositat intel·lectual i per ambició política, calen llibres com aquest, entusiastes però acurats, atents al matís, prudents amb les ambivalències de la política real”. Ací podeu vore la presentació del llibre a La Morada de València amb Íñigo Errejón i l’autor. Des del nostre espai sols ens queda desitjar el millor a Vicent amb les seues investigacions i projectes —com, per exemple, l’estudi dels grups armats durant la Transició espanyola— i donar suport a qualsevol projecte d’investigació, cultural i intel·lectual que tinga lloc a la nostra terra i, a més a més, en la nostra llengua. Esperem que gaudiu tant com nosaltres amb el llibre. Com deia Mercedes Sosa, “la cultura és l’única cosa que pot salvar un poble, perquè la cultura permet vore la misèria i combatre-la”.

5,252FansM'agrada
976SeguidorsSeguir
15,534SeguidorsSeguir

Anàlisi | Opinió | Informació

Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca