El passat dilluns 14 de maig, el canal de la televisió pública israeliana va dividir la seva retransmissió per emetre en directe dos esdeveniments crucials: per una banda, la cerimònia d’inauguració de la nova ambaixada d’Estats Units a Israel; d’altra, la violenta manifestació a la Franja de Gaza i la duríssima repressió per part dels franctiradors de l’exèrcit hebreu –catalogada de massacre tant a alguns mitjans locals com internacionals-, que va causar en tant sols una jornada 58 víctimes mortals i prop de 2.800 ferits, que un cop més van col·lapsar les sales d’urgències als hospitals de la franja palestina. Va ser la jornada més sagnant al territori palestí des de l´última guerra entre Israel i Hamàs l’estiu del 2014.
Com em va dir un cop el col·lega i periodista Plàcid Garcia-Planas, “Israel és un contrast constant”. Mentre el dia abans em trobava cobrint el còctel oficial amb diplomàtics d’Israel, EE.UU. i altres països -on Netanyahu i l’ambaixador David Friedman reiteraven el missatge de que el trasllat de l’ambaixada “era un gest fonamental per avançar la pau”-, l’endemà, minuts abans de l’inici de la cerimònia oficial a l’edifici ubicat al barri d’Armon Hanatziv, el registre de morts a Gaza ja pujava a 31. Els assistents a l’acte, però, semblaven no tenir constància de l’esclat violent, i seguien impassibles prenent canapès i copes de cava per celebrar el trasllat.
La filla de Trump, Ivana, i el seu gendre, Jared Kushner, van acudir en representació del president nord-americà a la ciutat santa. En paraules de Kushner, Trump va demostrar que és un home de paraula “que fa complir les seves promeses”. El gest de Trump trenca amb la tradicional política de Washington i de la majoria de la Comunitat Internacional respecte a l’estatus oficial de Jerusalem, ja que generalment es reservava el reconeixement com a capital d’Israel (o Palestina) en el marc d’unes negociacions de pau bilaterals, que des de fa massa temps són inexistents. Cal remarcar, però, que els jueus israelians de ideologies o creences diverses sempre han considerat Jerusalem com la seva capital, on des de la seva independència s’han ubicat les residències del primer ministre, president, parlament i ministeris.
Evidentment, molts celebren el gest de suport i d’amistat de Washington, però el moviment té més simbolisme de cara al món i en la fràgil i imprevisible geoestratègia de l’Orient Mitjà que no pas en el dia a dia dels israelians. Per evitar el sacseig, potser hagués estat oportú que Trump, a més de premiar al seu aliat número 1, hagués fet alhora un anunci positiu als palestins, que més que mai necessiten un raig d’esperança davant el creixent oblit mundial respecte a la seva causa, agreujat en part pel ja gens dissimulat apropament del “mon àrab pragmàtic” –estats sunnites com Egipte, Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs- amb Israel, que respon a interessos de seguretat compartits, com l’amenaça d’Iran o l’expansió de grups jihadistes a la regió.
A més, la data escollida per Trump va ser poc afortunada: entre el 13 de Maig, en que (part dels) israelians celebren el “Dia de Jerusalem”, que recorda la victòria militar del 1967 i la “reunificació” de la ciutat després d’ocupar-ne la part oriental; i el 15 de Maig, que rememorava el 70è aniversari de la “Nakba” (desastre) a Palestina, en que el poble palestí recorda les prop de 700.000 persones que van ser expulsades o van fugir arran de la creació de l’estat d’Israel i la posterior guerra d’independència contra els exèrcits àrabs enemics.
Gaza, asfixiada
A Gaza la desesperació és total. Amb els darrers esdeveniments, els seus residents han cridat al món “no podem més”. La violència registrada el passat dilluns es va produir en la culminació de la denominada “Gran Marcha del Retorn”, una duradora concentració de 45 dies amb tendes de campanya bora la frontera amb Israel, que cada divendres ha congregat a milers de palestins a escassos metres de la tanca i de les posicions dels soldats del tsahal. Els manifestants, organitzats en primera instància des de la societat civil i posteriorment animats per Hamàs, reclamaven el dret a retornar a les terres que van perdre els seus avantpassats. També demanaven posar fi al bloqueig per terra, mar i aire imposat per Israel i Egipte fa 11 anys després del cop d’estat violent perpetrat per la formació islamista Hamàs, considerada organització terrorista per Occident. Des de l’inici de les protestes setmanals el 30 de març, 107 palestins –incloent 12 menors i 2 periodistes- han estat abatuts per trets israelians. Segons va informar Hamas, 50 dels 58 morts de dilluns eren integrants de la seva organització.
“La majoria dels pacients a Gaza diuen que no tenen res a perdre, ni esperança ni feina. Només repeteixen al personal de Metges Sense Fronteres que volen tornar a les protestes i morir”, piulava a twitter un integrant de l’organització mèdica. En un àrea de tant sols 365 kilòmetres quadrats, i amb una població d’uns dos milions d’habitants, la nul·la llibertat de moviment de la població –que anys enrere si creuava a territori israelià per treballar- és asfixiant. Amb un 60% d’atur, pràcticament la meitat de la població sota el llindar de la pobresa, amb aigües contaminades i únicament amb electricitat entre 3 i 4 hores al dia, diversos informes ja apunten que en pocs anys Gaza pot esdevenir un territori inhabitable.
Les postures d’Israel, que únicament permet la sortida de ciutadans de Gaza en casos d’urgències mèdiques i que té una única entrada terrestre per l’accés de mercaderies; i Egipte, que manté tancat l’encreuament de Rafah pràcticament tot l’any, no donen marges de millora. Però el periodista Ben Dror-Yemini, del rotatiu israelià Yediot Aharonot, recorda que després de la retirada de tropes i assentaments jueus a Gaza l’any 2005 i els tractats de cooperació i desenvolupament signats amb l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), es va obrir un període d’esperança. “Però sabem que va passar. Enlloc d’un Singapur, es va convertir en Afganistan, principalment perquè la indústria de l’odi va sobrepassar la prosperitat. Hamàs va prendre el control violentament (en un cop d’estat on va matar i desterrar als integrants de la facció política rival, Al Fatah)”. I afegeix: “la cancel·lació dels acords fronteres van comportar el setge, que Israel mai va desitjar, però que és exactament el que pretenia Hamàs”. Dror-Yemini també crítica amb duresa la crema dels canals de subministrament de gas i petroli per part d’alguns manifestants, que “demostra que els islamistes només volen empitjorar la vida de la seva gent”. Altres analistes remarquen la relativa calma viscuda a Jerusalem Est o Cisjordània durant el trasllat de l’ambaixada d’EE.UU. per evidenciar que les protestes eren, en realitat, una cortina de fum de Hamàs.
Munició letal
Com és habitual, les dures imatges de Gaza van donar la volta al món. Novament, Israel va associar-se als titulars amb un país que comet massacres. Ja abans de la primera jornada de protestes, el ministre de defensa hebreu, Avigdor Lieberman, va advertir que qualsevol intent de traspassar la tanca seria replicat amb foc real. Segons l’exèrcit, les protestes massives eren, en realitat, una jugada de Hamàs i altres grups terroristes per intentar infiltrar-se a Israel, segrestar soldats i atacar civils dels kibbutz fronterers. En diversos actes separats, es van enregistrar trets cap als soldats d’Israel, es va aconseguir trencar la tanca, i es van intentar col·locar artefactes explosius a la mateixa. Però com va indicar el diari Haaretz, “no van representar una amenaça letal als 13 batallons del tsahal desplegats”. El gran temor israelià era que Hamàs complís la seva promesa: que els civils obrissin la frontera per infiltrar comandos, que en el passat han estat capaços de ferir i matar.
La resposta implacable de l’exèrcit, que respon a ordres polítiques, no només ha rebut la condemna internacional, sinó també crítiques i indignació a casa. “Podeu seguir culpant a Hamàs per sacrificar civils y utilitzar-los com a escuts humans, fet que és cert, però 50 morts y 2.000 ferits en una única tarda es la definició de massacre y les bales les hem disparat nosaltres”, apuntava un tuitaire. A diferència de la darrera guerra de 2014, on si van morir 66 soldats, 6 civils i es van disparar des de Gaza més de 4.500 coets que van atemorir i fer córrer als refugis als israelians, durant aquesta “escalada” només un soldat va ser ferit per un cop de pedra. En anàlisis de premsa s’assenyala que, tot i la possible amenaça, es podrien haver utilitzar mètodes de dispersió de masses efectius i no letals, com ara canons d’aigua i gasos lacrimògens. A més, donada la situació de màxima alerta i el desplegament de reforços militars, les possibilitats d’infiltració efectiva eren escasses. En aquest sentit, la periodista Illene Prusher es preguntava: “Hamàs potser envia joves manifestants en front d’un batalló de tir. Però això vol dir necessàriament que Israel ha disparar?”.
(Aquest) Israel no accepta crítics
El setge de Gaza i la perpetuació de l’ocupació militar a Cisjordània generen discòrdia entre israelians i importants comunitats jueves de la diàspora. Recentment va esclatar la polèmica entorn Natalie Portman, després que l’actriu rebutgés acudir a l’acte d’entrega del Premi Genesis –una mena de “Nobel jueu”- a Jerusalem, perquè el primer ministre Beniamin Netanyahu tenia previst fer un discurs. Portman, nascuda a Jerusalem, té doble nacionalitat –israeliana i nord-americana-, i durant la seva trajectòria ha reiterat el seu suport a Israel. Malgrat tot, el seu gest va enfurismar a la dreta nacionalista del país, que va acusar-la de “traïdora” o fins i tot “antisemita”, terme habitual en que acostumen assenyalar també a periodistes, activistes o altres jueus de la diàspora que si son favorables al sionisme –dret d’autodeterminació del poble jueu-, però que no comparteixen les actuals polítiques de l’estat d’Israel. Generalment, a molts israelians no els agrada rebre crítiques de fora. Serveix d’exemple la rèplica a Facebook que va rebre un contacte meu després de solidaritzar-se amb la gent de Gaza: “no hauries de comentar coses que no entens. No tens idea del que pateixen del costat israelià”.
Mentrestant, durant el vespre del dimarts es van produir manifestacions simultànies davant de la residència del primer ministre a Jerusalem i enfront de la seu del Likud a Tel Aviv, on centenars de persones van exigir “aturar el foc”, “no disparar a manifestants” i “posar fi al bloqueig a Gaza”.
“Com jueu i com a ésser humà em dol a l’ànima cada palestí, cada persona que mata un exèrcit. Israel, així només creix l’antisemitisme”, afirmava després dels esdeveniments a Gaza el periodista jueu-català Bruno Sokolowicz. De fet, la comunitat jueva nord-americana –la més gran a la diàspora i majoritàriament de posicions liberals-progresites-, s’està distanciant cada cop més d’Israel, sobretot per qüestions com el rebuig de l’executiu hebreu a afavorir una major inclusió de les branques conservadores i reformistes del judaisme, que viuen un tens enfrontament amb el poder dels ultraortodoxos, que actualment mantenen un monopoli en tot allò relatiu a les qüestions religioses. Paradoxalment, els qui donen suport incondicional a Netanyahu des dels Estats Units son els moviments cristians evangèlics i no pas el gruix de les comunitats jueves.
El triomf de Netta a Eurovisió i les crides al boicot
Contrastos. Dos dies abans de la tràgica jornada a Gaza, durant la matinada del shabbat, els israelians embogien d’alegria. Netta Barzilay, amb el seu hit “Toy”, arrasava a la gala d’Eurovisió, on finalment va guanyar gràcies al vot popular. Pels israelians, tot allò que suposi col·locar el seu país al món és motiu d’orgull i alegria. A més, tenint en compte l’habitual rebuig i polèmica que genera l’estat jueu, va ser una veritable satisfacció el suport que va rebre Netta, que va ser premiada per la seva proposta diferent, trencadora, feminista i reivindicativa.
“Adoro el meu país! L’any vinent ens veiem a Jerusalem”, va etzibar eufòrica la protagonista de la gala. Ho va dir amb tota la naturalitat del món. Però poc després, a les xarxes ja començava el run-run habitual: es tractava, de nou, d’una campanya més d’Israel per “blanquejar” la seva imatge negativa al món. A més, les crides a boicotejar un hipotètic “Eurovisió Jerusalem 2019” van circular des del primer minut.
Com de costum, una cantant –com ha passat amb acadèmics o escriptors-, paga el preu. Titulars de premsa assenyalaven que “la cantant israeliana va formar part de la marina que va massacrar Gaza a 2014”, un titular tergiversador, ja que en realitat la noia va ser integrant de l’orquestra de l’exèrcit, una de les tantes alternatives a la que opten les i els joves obligats a complir el servei militar, però que no desitgen o no poden formar part d’unitats de combat. Igual que no es titula “Springsteen, que va recolzar l’exèrcit que va massacrar milers d’iraquians, va fer vibrar el Camp Nou”, crec que en ocasions es fa una crítica excessiva a absolutament tot el que té a veure amb Israel, que sempre estarà al punt de mira.
Israel és això: contrastos, triomfs i tragèdies.