Quim Torra és el primer president de la Generalitat que s’ha escollit amb un altre president a l’exili. Amb usurpació o sense ens torbem davant un personatge que ha generat autèntica polèmica. Les seves opinions polítiques el situen com un nostàlgic de la Catalunya de la Segona República, alhora que les seves “declaracions” filo racistes han encès les alarmes a esquerra i dreta.
Tot i néixer a Blanes, estudià als Jesuïtes de Sarrià- Sant Ignasi. Una escola privada de la zona alta de Barcelona, d’on també en són ex alumnes José de la Rosa, Rafael Ribó, Juanjo Puigcorbé, Joan Rosell, Xavier Trias, Alberto Fernande Días, etc. Una escola considerada d’elit. Es graduà en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1985.
La vida empresarial de Quim Torra
La seva vida transcorregué, fins a principis dels dos mil, en el si d’una confortable multinacional; Winterthur Assegurances, acabant a la seu de Ginebra de la mateixa asseguradora. Quedar-se sense feina a quaranta-cinc anys ha de ser un cop dur. Per això hi ha qui només ho supera amb teràpia i antidepressius, mentre que d’altres s’enfonsen una mica més amb l’alcohol… Quim Torra ho va afrontar amb els articles d’Eugeni Xammar. Molt millor que qualsevol llibre d’autoajuda! Com escriu Xavier Carmaniu Mainadé a la Revista Talaia. El 2007 fundà l’editorial A Contravent, per tal de publicar a periodistes catalans dels anys 20 i 30. Com a intel·lectual el seu camp d’estudi ha estat el periodista Eugeni Xammar.
El 2011 va ser el seu primer any de rellevància política. Va entrar al Consell Permanent de l’ANC, i també a la Vicepresidència d’Òmnium Cultura. Aquell mateix any, Oriol Junqueras el va proposar per encapçalar la llista a les eleccions generals espanyoles a Girona. La direcció territorial, però, va proposar a Teresa Jordà i el líder del partit va cedir per no entrar en una disputa. Un any després passaria a dirigir el Centre Cultural del Born; “el Born és la zona zero dels catalans” declarà. El 2015 amb la mort de Muriel Casals, és escollit president Òmnium Cultural, presidència que aconsegueix al juliol i abandona el desembre, el substitueix Jordi Cuixart.
El pensament del nou President
Políticament sempre ha estat lligat a l’independentisme més radical i conservador. Com dèiem, els seus referents polítics veuen del catalanisme catòlic i burgès d’inspiració irlandesa. Aquesta mentalitat el pot haver fet coincidir amb personatges polítics com Miquel Badia alies el Capità Collons. Però sobretot amb una línia de pensament republicà i burgès, que enyora els daurats anys republicans i les figures que el representen al voltant del noucentisme. Personatges que en la línia dels germans Badia, que ofereixen certa èpica i rauxa al catalanisme, però que en cap cas igualen a Michel Collins.
La seva obra com a intel·lectual començà amb Xammar. Un periodista que va entrevistar a Adolf Hitler: Un ximple carregat d’empenta, de vitalitat, d’energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, magnífic i destinat a fer una carrera brillantíssima. Escriu Xammar l’entrevista el 24 novembre de 1923 a Munich per La Veu de Catalunya, a raó del seu empresonament. Hitler dirà a l’entrevista: La qüestió jueva és un càncer que rosega l’organisme nacional germànic. Un càncer polític i social. Sortosament, els càncers polítics i socials no són una malaltia incurable.
Les contradiccions d’un molt honorable
Quim Torra pertany a la middle class catalana. Sense ascensió familiar que justifiqui el seu cognom, ha pogut estudiar i treballar en bones posicions que li han permès ascendir socialment. Alhora que l’han fet tenir posicions ideològiques que ens poden semblar contradictòries, però que veuen de la tradició de l’independentisme republicà catòlic de Carrasco i Formiguera, la teoria. Un independentisme que pot tenir com a referents el Complot del Garraf o el Complot de Prats de Motllo. La praxi.
L’independentisme burgès té com a referent a Carrasco i Formiguera. Polític que en la qüestió nacional donava suport a la causa de Catalunya, i en la social era catòlic. Un nacionalisme lligat a Prat de la Riba. Amb l’adveniment de la República i el clima del pistolerisme optaren per l’ordre que suposaven els Germans Badia, així com els grupuscles ultranacionalistes del seu voltant. Com apunta Pío Moa: Miquel Badia, despreciando a Companys por blando, se jactaba de que, si le dejaran hacer a él y a los suyos, harían “desaparecer a esa gente [los jefes anarquistas] en quince días. La qüestió de classe i la nacional van arribar a una estranya aliança. Aquests mateixos grups van ser declarats enemics pels dos bàndols, com il·lustra el destí de Carrasco i Formiguera.
Nosaltres Sols, Estat Català, Acció Catalana. Unió Democràtica Catalana. Partits i faccions que visqueren moments de gran violència. Són partits i polítics, que no anàrem més enllà que els seus adversaris. Si els germans Badia tenien les camises blaves, totes les agrupacions polítiques practicaven la lluita al carrer. En una Barcelona i Catalunya a punt de la insurrecció militar, els complots es multiplicaven. El noucentisme xocava amb l’avantguarda, el nacionalisme amb la lluita de classes i l’església amb l’anarquisme. Tothom va prendre partit i ara, més de setanta anys després veiem un passat que ens agrada o no. Hi ha qui el vol reviure, també qui el vol oblidar.
Com diria Carrasco i Formiguera: el radicalismo ha de reservarse para la doctrina, pero en la tactica se han de apurar todos los recursos. Joaquim Torra pot ser radical i creure nostàlgicament en els periodistes i polítics de la Segona República com a salvadors de la pàtria. Però el que cal veure són les seves accions com a no-president.