Una idea (o moltes) de Barcelona: La ciutat viva

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

“Després la ciutat de Tarraco i la seu amena dels rics habitants de Barcilo, car un port obre allí els seus braços segurs i la terra sempre és xopa d’aigües dolces”.

Aquest fragment del Periple o Oda Marítima del romà Ruf Fest Aviè és una de les primeres referències literàries que s’ha conservat sobre la ciutat de Barcelona. Una petita obra on es versifica un viatge al voltant de la Mediterrània més occidental, una obra que potser no té un valor literari gaire alt, però que sí que té un valor històric molt important, ja que ens informa sobre com era llavors certa part del món. I dins d’aquella part del món també ens serveix per saber una mica com era Catalunya i també Barcelona. I com era llavors Barcelona? Què ens diu Aviè de Barcelona? La seva descripció ens transporta a una Barcelona rica, amb un bon port, i amb molta aigua dolça. Cal dir que en bona part això s’ha conservat: continuem tenint un dels millors ports de la Mediterrània, la riquesa –encara que repsrtida desigualment– continua fluint, però, on són les seves famoses aigües dolces de les que ens parla Aviè? Doncs sota tones de formigó, pedra i asfalt.

El subsol de Barcelona és curull de coses molt interessants, investigar-lo és una cosa fascinant, ja que hi pots trobar de tot, però el que principalment hi pots trobar és aigua. Sota la ciutat hi ha aigua, molta aigua, aigua que a més és neta. Sota la ciutat actuen diferents aqüífers, els turons i valls de Collserola són plens de mines, vivim envoltats pel Llobregat i el Besós… El subsol bull d’aigua, i cada any que passa ho fa més fins i tot arribant a sobreeixir en diferents estacions de metro o de ferrocarrils. Històricament les aigües de Barcelona han sigut àmpliament aprofitades. Les mines eren conduïdes cap a la ciutat per abastir-la d’aigua –dins d’això hi hem d’encabir el famós Rec comtal–, hi havia centenars de pous que donaven aigua als jardins privats dels palaus o servien per regar els conreus del Raval o del pla fora muralles, una desena de torrents  i rieres baixaven des de Collserola a les platges entre les ombres dels pollancres… Però tot això es va acabar i a sobre hi va créixer una ciutat sense lloc pel verd i l’aigua salvatge. A partir de cert moment les aigües subterrànies només eren aprofitades per les grans indústries de la ciutat, que les extreien dins les pròpies fàbriques, però fins i tot això es va acabar en el seu moment al caure la indústria de la ciutat.

Però si tenim tanta aigua, com és que som una ciutat amb tant poc verd? Com és que tenim unes places tant escarransides? Mai us heu fixat en, per exemple, les places de Gràcia? Places dures, amb molt poc verd, molt formigó, flora escadussera i poc atractiva, bancs unipersonals –bancs d’enfadats, que diu el meu amic Joan Monge–, places fredes… De veritat que ens mereixem places així? No en podem tenir de millors? No ens en mereixem de millors? El principal problema és que en els últims decennis s’ha intentat fer el màxim per no malgastar aigua, per evitar que les sequeres ens afectin i per a què els nostres recursos limitats no es desbaratin. Però els avenços tecnològics augmenten dia a dia, la situació de les aigües freàtiques no és la mateixa que la de fa uns anys, i no fer-ne res sí que és desbaratar recursos. Per què no utilitzem aquestes aigües per tornar el verd a la ciutat i que aquesta torni a ser famosa per les seves aigües dolces?

També se’m pot dir que les places i les zones verdes són així perquè els tècnics ho diuen, però això té trampa. Sempre he opinat que cal donar suport als tècnics en les seves recomanacions, ja que per això són tècnics en les seves àrees, i per això se’ls hi paguen grans sous per a prendre certes decisions. Si ells et diuen que el més indicat és que en certa plaça s’ha de plantar un castanyer i no una noguera és per alguna raó i caldria tenir-ho en compte. Però també se’ls ha de “forçar” a tindre noves visions, innovar i trobar solucions a la idea política que es vol per a la ciutat.

S’ha de tornar a tenir una ciutat d’aigües, que a més sigui sostenible, clar que sí, però amb nous pensaments, recuperació d’antigues tradicions i esmerçar-hi molta originalitat sobre elles. Pensem més enllà del que tenim. Recuperem interiors d’illa convertint-los en jardins com sempre s’havia fet a Barcelona, ampliem els parcs ja existents, aprofitem els terrats, omplim les places de verd i ombra, que els carrers siguin venes verdes, posem espècies que ens aportin més frescor però també més aixopluc, aprofitem noves tecnologies per crear més vida en aquesta ciutat.

Perquè l’aigua és vida i Barcelona ha de ser una ciutat viva.